Tetraclinis articulata, un tresor de Múrcia, reliquia del Miocè Tardà

L'Estret de Gibraltar la va separar de les seves germanes africanes.

La Savina mora, Araar, Xiprer de Cartagena, Sandarac, etc... de nom científic Tetraclinis articulata, és una petita conífera de la família de les Cupressaceae de port generalment arbustiu, encara que en condicions molt favorables pot arribar a assolir 16 metres d'alçada i una gruixa de soca de 1'2 metres. És l'única espècie del gènere Tetraclinis.

 

Diminut exemplar nounat de Tetraclinis articulata el setembre de 2005. Fa uns nou anys un jove de Cartagena em va escriure un email oferint-me llavors de Tetraclinis articulata. Als pocs dies em va arribar un sobre amb quatre llavors d'Araar cartagener.

 De les quatre llavors que em va enviar aquell noi (que si un dia llegeix aquest article vull que sàpiga que li ho dedic en agraïment al seu gest tan generós) varen germinar tres plantetes, de les quals només una va aconseguir sobreviure. Ara amb més de set anys d'edat s'ha convertit en un arbret de més de tres metres d'alçada que creix a gran velocitat i sembla sentir-se molt a gust arrelat en la pedregosa i calcària terra de Mallorca.

El botànic que li donà el nom va saber resumir en dues paraules femenines l'essència de la seva anatomia. El nom en llatí del gènere Tetraclinis procedeix de la unió de dues paraules gregues, τετρά i κλινα, que significa quatre llits o quatre jaços, per les quatre escates còncaves que formen l'estròbil dels fruits i recorden els antics reclinatoris (triclinium) dels romans. (De κλινη, κλινης = llit, procedeixen algunes paraules actuals del nostre idioma, com el mateix reclinatori, reclinar, inclinar, declinar, clínica, clinòmetre, triclini, etc..). El nom de l'espècie, articulata, fa referència a la curiosa disposició de les branquetes com si fossin peces soltes unides o articulades pels seus extrems.  

Branquetes "articulades" de la Sabina mora.

La distribució actual de l'Araar al sud-est de la Península Ibèrica (muntanyes de Cartagena a la província de Múrcia), al nord d'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia i Melilla) i petites poblacions a l´illa de Malta i a l´illa de Xipre ens parla clarament del seu origen miocènic. Com a dada curiosa en 1997 es va descobrir un rodal de Tetraclinis articulata amb 24 individus centenaris al Parc Nacional de Doñana, concretament al Coto del Rey a Hinojos (Huelva), alguna de fins a 16 metres d'altura i un perímetre de soca de 2'62 metres, molt més grosses que les de Cartagena. Donada la seva avançada edat, la seva grandària i l'absència d'indicis d'haver estat plantades per l'home es dedueix que són naturals, un vestigi del que vàren ser grans boscos de Tetraclinis abans de la intensa desforestació a mans de l'home. Tetraclinis articulata a Doñana. 

 Xiprer de Cartagena de set mesos d'edat el març de 2006. S'aprecia molt bé com li van canviant les fulles a mesura que creix. Les primeres, les que vesteixen la tija, són llargues acícules punxegudes com les de qualsevol conífera. En cada nova brotació es van fent més curtes fins a pràcticament desaparèixer en la seva fase adulta, com es veu en les branquetes articulades de la foto anterior. L'arbre realitza la fotosíntesi directament a les branquetes verdes. Aquestes dues fases en la foliació, amb un fullatge juvenil i un fullatge adult, són típiques de les coníferes de la família de les Cupressaceae: savines, ginebrons, xiprers, thuies, chamaecyparis, platycladus...

El mar Mediterrani, descendent directe del primitiu mar de Tetis, es va assecar gairebé completament fa uns set milions d'anys durant la gran crisi salina del Messiniense del Miocè Tardà, que va durar aproximadament un milió d'anys, durant els quals l'aigua marina es va evaporar i les seves sals es varen dipositar damunt la sorra resseca, transformant en valls desèrtiques sense vida el que abans havia estat un ric fons marí. La causa d'aquesta desertització va ser un sobtat canvi climàtic que va refredar molt la Terra i va fer que s'acumulàs l'aigua dolça en forma de gel damunt l'Antàrtida, cobrint-la d'una gruixada capa d'aigua congelada de diversos quilòmetres de gruixa, la qual cosa va ocasionar una disminució important de les pluges en tot el planeta, i per descomptat també al Mediterrani, i un descens del nivell dels oceans de més de 100 metres.

 

Mateix Araar als quatre anys d'edat el novembre de 2009.

Coincidint amb aquest refredament global es va produir un moviment brusc de la placa tectònica africana, la qual, en el seu continu ascens cap al nord des que es va separar del gran continent austral Gondwana, va xocar violentament amb la placa tectònica europea i com a resultat d'aquesta col·lisió es va elevar el fons marí, formant-se el Massís Bètic-Rifeny que va tancar la comunicació entre l'Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani. La disminució de les pluges i el cessament en l'entrada d'aigua oceànica va sumir el Mediterrani en un procés de dessecació progressiva per simple evaporació i en pocs mil·lennis es va transformar en un desert de sorra molt salada amb alguns llacs d'aigües càustiques a les parts més baixes, als quals acudien esbarts de flamencs rosats africans i asiàtics per alimentar-se dels petits invertebrats i algues halòfiles que habitaven en les seves aigües salobres.

 

Límits aproximats del Massís Bètic-Rifeny durant el Miocè Tardà en plena Crisi salina del Messiniense amb llacs molt salats ocupant les zones més baixes del llit de la Conca Mediterrània. La grandària dels llacs salobres depenia de les escasses pluges, arribant a assecar-se completament durant alguns mil·lennis. Als cims de les muntanyes les pluges eren una mica més generoses que a les profundes valls, el sòl sorrenc de les quals estava cobert per una gruixada capa de sal.

Durant aquest milió d'anys el que havien estat illes es vàren convertir en muntanyes i les costes europea i africana es vàren unir en un tot continu sense aigua que les separàs. Fou llavors quan moltes plantes i animals europeus, africans i macaronèsics pogueren expandir les seves poblacions i ocupar tota aquella vasta regió. L'arbre Araar des de la seva Àfrica natal va colonitzar les muntanyes del Massís Bètic-Rifeny, assentant-se a les vessants muntanyenques més càlides orientades cap al sud.

 Distribució actual de les poblacions autòctones conegudes de Tetraclinis articulata. Al sud-est espanyol existeixen petites poblacions assilvestrades fora de Múrcia, especialment a Màlaga i Alacant, que són producte d'antigues repoblacions.

En finalitzar el període Messiniense, fa uns sis milions d'anys, la Terra va sofrir un nou canvi climàtic amb un escalfament global que va augmentar les pluges en tot el planeta, fonent-se una gran part dels gels antàrtics i elevant-se el nivell de l'aigua dels oceans en més de 60 metres. Al mateix temps es va produir un nou moviment de les plaques tectòniques europea i africana que es vàren separar, i el Massís Bètic-Rifeny es va xapar en dos formant-se un profund solc, l'Estret de Gibraltar, que va permetre de bell nou l'entrada d'aigua oceànica cap al mar Mediterrani, formant-se una impressionant cascada de diversos quilòmetres de caiguda i un cabal de milions de tones d'aigua per segon, que va omplir ràpidament la Conca Mediterrània en tan sol uns 1000 anys.

Xiprer de Cartagena anterior als set anys d'edat el setembre de 2012 amb una altura que supera els tres metres. La seva dèria per la llum solar el fa créixer inclinat cap al sol del migdia.

El que durant el període Messiniense havien estat muntanyes envoltades per un desert salobre es varen convertir en les illes mediterrànies actuals, aïllades de nou per l'aigua marina. Les plantes i animals que vivian en elles varen quedar aïllats de la resta de poblacions de la seva mateixa espècie, com li va ocórrer a la conífera Tetraclinis articulata, sobrevivint fins als nostres dies com a relíquies d'aquells convulsos temps prehistòrics.

Estròbils masculins de Tetraclinis articulata el novembre. Aquest arbre és monoic amb flors masculines i femenines separades damunt la mateixa planta.

Flors femenines de Tetraclinis articulata damunt el mateix exemplar anterior.

Detall d'una flor femenina de Tetraclinis articulata.

Fotografia combinada amb les flors masculines i femenines.

Fruits de Tetraclinis articulata a punt de madurar a mitjan agost.

Detall dels fruits anteriors.

Fruits madurs a mitjan setembre. Les quatre escates de l'estròbil s'obrin per deixar sortir les llavors alades.

Fruits de Tetraclinis articulata amb les escates en forma de reclinatoris romans.

 

Diminutes llavors de Tetraclinis articulata en forma de sàmara alada, que volen com petits helicòpters arrossegades pel vent a la conquesta de nous territoris lluny de sa mare.

La Savina mora és molt apreciada en jardineria, però continua sent una raresa als jardins particulars. Pot reproduir-se per empelt sobre Thuia i Cupressus. Es conrea amb èxit en tots els jardins botànics del Mediterrani espanyol. A Múrcia s'han fet nombroses repoblacions per augmentar la seva àrea de distribució. És l'arbre nacional de Malta on rep el nom de Sandarac Gum tree en anglès i gharghar en idioma maltès. El seu nom Araar procedeix de l'idioma àrab i així se l'anomena comunment al nord d'Àfrica.

S'han fet estudis genètics dels exemplars murcians i els resultats s'han comparat amb el genoma dels arbres nord-africans, maltesos i xipriotes. Sorprenentment no s'han trobat diferències significatives. D'això es dedueix que la cupressàcia Tetraclinis articulata presenta una gran homogeneïtat i estabilitat genètica, malgrat portar les seves diferents poblacions sis llargs milions d'anys separades.