dimarts, 1 de maig de 2012

Helicodiceros muscivorus, el timador de les mosques

La planta Helicodiceros muscivorus és una campiona de la supervivència. Durant milions d'anys va sofrir mutacions adaptatives que anaven transformant el seu aspecte fins aconseguir la perfecció actual. Pertany a la família de les Araceae. Rep també els noms de Dracunculus muscivorus i Arum muscivorum. És una relíquia del Miocè que en l'actualitat pobla les costes rocoses de les illes i illots que fa uns 6 milions d'anys conformaven la regió Tirrènica: les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, sempre prop de les colònies de gavines.

Helicodiceros muscivorus en plena floració a finals d'abril, fotografiat al Cap de Formentor de l´Illa de Mallorca. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

 
Exemplar jove d´Helicodiceros muscivorus amb les seves típiques fulles carnoses proveïdes d'un pecíol alat i una làmina amb un llarg lòbul anterior i dos lòbuls posteriors. La planta sorgeix d'un tubercle globós de fins a 14 centímetres de longitud i 6´5 centímetres d'amplària, profundament enterrat entre les encletxes de les roques calcàries litorals. A més de produir llavors, també es reprodueix generant petits tubercles al voltant del tubercle principal.

La inflorescència s'assenta damunt un llarg peduncle parcialment enterrat de fins a 16 centímetres. L´espata per la seva cara externa té un bonic color verd amb taques que recorden la pell d'una serp i per la seva cara interna un cridaner color porpra pàl·lid imitant la carn amb abundants pèls purpuris. La part inferior de l´espata està enrotllada en forma de tub i alberga les flors masculines i femenines situades a la part inferior de l´espàdix. Aquest mesura entre 13 i 40 centímetres de longitud. El seu extrem distal sobresurt fora del tub i està cobert per llargs pèls de color porpra fosc.

La flor de l´Helicodiceros muscivorus, que en realitat és una inflorescència amb nombroses flors masculines i femenines a l'interior del tub de l´espata, enganya a les mosques per la vista i l'olfacte. La superfície peluda color carn de l´espata imita a un animal mort en descomposició i l'extrem de l´espàdix s'assembla a la cua peluda d'una rata amb els seus tricomes purpuris molt foscos disposats en escovilló. La flor emet una intensa pudor a carn putrefacta que atreu a les escasses mosques carronyeres que sobreviuen a les costes rocoses alimentant-se dels cadàvers de les gavines, les rates i les cabres assilvestrades.

Mosca carronyera damunt l´espàdix. La inflorescència dura un sol dia i té una fase femenina i una masculina perfectament separades per a evitar l´autopolinització.

Mateixa mosca anterior temptejant el terreny. Les mosques que són atretes per l'olor a carn putrefacta del Helicodiceros muscivorus pertanyen als gèneres Calliphora i Lucilia. La de la foto pertany a l'espècie Calliphora sp. Robineau-Desvoidy, 1830.

La pol·linització per mosques és molt típica de les plantes de la família de les Araceae. L´espàdix i l´espata de totes elles tenen una estructura molt semblant i totes emeten una forta olor a carronya. Quan una mosca percep la pudor en l'aire, s'apropa volant i es posa sobre l´espata o l´espàdix. Intenta xarrupar els sucs de la falsa carronya, però no troba res. Llavors nota que del fons del tub de l´espata puja una pudor encara més intensa i creu que allà hi trobarà alguna cosa per menjar. L´espata està coberta de pèls disposats en sentit descendent que li faciliten el descens cap al fons del tub on estan les flors femenines receptives. Una vegada dins s'adona de l'engany i vol sortir, però els pèls descendents i altres pèls encara més llargs disposats radialment anomenats pistilodis que formen una barrera entre les flors masculines i femenines, l'hi impedeixen. Altres mosques han caigut també en el parany i alguna d'elles ja ha estat enganyada prèviament per una altra flor i porta pol·len adherit al seu cos. En la seva desesperació per sortir passa una vegada i una altra damunt les flors femenines i les polinitza. Quan l´Helicodiceros muscivorus detecta que les seves flors femenines ja han estat fecundades, madura rapidament les seves flors masculines que es cobreixen de pol·len. Al mateix temps deshidrata els pèls descendents i els pèls radials que deixen de fer de barrera i les mosques ja poden sortir, però en fer-ho passen per damunt les flors masculines i es porten amb elles el pol·len que és molt aferradís. Una vegada fora i desesperades per la gana són atretes amb engany per les inflorescències d'altres Helicodiceros muscivorus i torna a començar el procés de la pol·linització.

Cridaner espàdix pelut que imita a la perfecció la cua d'una rata. La superfície color carn de l´espata també està coberta de pèls. Aquests detalls ens parlen clarament de quins han estat els protagonistes d'aquest intel·ligent procés evolutiu: les rates que viuen a les roques litorals de les illes, les mosques que s'alimenten dels seus cadàvers i l´Helicodiceros muscivorus que es va adaptar als únics pol·linitzadors que habiten les costes rocoses, doncs com vaig poder comprovar mentre feia aquestes fotos, els únics insectes que vaig veure vàren ser les mosques atretes per les flors d'aquesta aràcia. És evident que aquests dípters litorals no poden sobreviure només amb els escassos cadàvers de rata que hi pugui haver en aquest hàbitat tan pobre. Segurament la seva principal font d'aliment siguin els cadàvers de les gavines i altres aus marines, així com els seus pollets, els seus ous abandonats i els seus excrements, ja que coincideix la floració de l´Helicodiceros muscivorus amb l'època de cria d'aquestes aus. Per lògica també cal pensar que les mateixes rates s'alimenten dels cadàvers de les gavines, els seus pollets i els seus ous. Tot sembla un engranatge perfecte, intel·ligentment coordinat per la natura per a facilitar la supervivència no només de la planta, sinó també de les seves mosques polinitzadores i les rates, omnívores per excel·lència, que netegen les roques costaneres de cadàvers i ous nials de les gavines, amb el que aquestes últimes també treuen profit en tenir el seu hàbitat net. Tal vegada les múltiples mutacions experimentals que va sofrir aquesta planta durant milions d'anys cercant la forma més eficient de la seva inflorescència vàren descartar la transformació en alguna cosa semblant a una gavina i li va resultar més fàcil i pràctic semblar-se al cadàver d'una rata. Cap també la possibilitat que en el Miocè tardà, fa uns 6 milions d'anys, quan aquesta planta estava en plena evolució i poblava tota la regió Tirrènica, existís en el seu hàbitat un rosegador actualment extint, tal vegada una musaranya, al que la planta va intentar semblar-se amb gran èxit.

Detall dels pels de l´espàdix i la superfície de l´espata.

La floració dura aproximadament 24 hores. L'endemà l´espata replega les seves voreres damunt l´espàdix i el seu extrem s´incurva cap avall. Dins el tub comença la maduració dels ovaris de les flors femenines recent fecundades que donaran lloc a fruits carnosos de color ataronjat. 

Fruits encara inmadurs d´Helicodiceros muscivorus. Fotografia cedida pels meus amics Rafel Cladera i Mª Angeles, grans amants de la vida i la natura.

A les Illes Balears aquests fruits són un aliment molt apreciat per la sargantana balear Podarcis lilfordi, que després de la digestió de la polpa defeca les llavors ja escarificades pels seus sucs gàstrics, les quals germinen amb molta facilitat abonades pel nitrogen de la femta. Aquest detall ha quedat demostrat pels tècnics dels jardins botànics en intentar germinar llavors en tests, doncs s'ha vist que les que han passat prèviament pel tub digestiu de les sargantanes tenen un índex de germinació proper al 100%, mentre que si se sembren els fruits directament sense retirar-los la polpa no germinen o ho fan en un baixissim percentatge. Retirant la polpa i sotmetent les llavors a l'escarificació química amb una solució àcida molt diluída, el percentatge d'èxits s'eleva moltíssim, però mai assoleix el 100% de germinació de les llavors menjades per les sargantanes balears. Per aquest motiu resulta preferible cercar amb paciència damunt les roques la femta fresca d'aquests petits rèptils durant les setmanes que s'alimenten dels fruits. Les llavors així recollides s'han de sembrar sense netejar-les de les restes d'excrements.


1 comentari:

  1. Enhorabona Juan.Interessantíssim exemple de coevolució,didàctic i molt ben explicat.

    Salutacions.

    Esteve S.

    ResponElimina