dijous, 13 d’octubre de 2011

Mandragora autumnalis: bella i perillosa


La Mandragora autumnalis és una planta petita de floració tardorenca de la família de les Solanaceae. És molt rica en alcaloides atropínics com l´atropina i l´escopolamina que la fan molt tòxica i perillosa. Aquests alcaloides utilitzats per separat en baixes dosis són ben coneguts per la medicina moderna, però en l´antiguitat no era possible separar-los i els seus efectes tòxics se sumaven, arribant a causar la mort a qui consumia les seves fulles, fruits o arrels. Ja en temps de Plini el Vell, fa uns 2.000 anys, en la campanya militar de Roma contra els germànics, els cirurgians donaven a mastegar un tros d´arrel de mandràgora als ferits per a atordir-los abans d'operar-los o amputar-los un membre, ja que té un fort efecte anestèsic. En l'Edat Mitjana fou una de les plantes més utilitzades en bruixeria pels seus efectes al·lucinogens. Era un dels components bàsics de l'ungüent amb el qual les bruixes s'untaven els seus genitals en els aquelarres, aconseguint així un fort efecte afrodisíac i delirant, arribant a creure que volaven i copulaven amb Satanàs.

 
Bellíssimes flors de mandràgora a principis de tardor. El seu viu color blau-violeta brilla amb llum pròpia. Recoman ampliar la imatge amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

Fulles de Mandragora autumnalis al març. La planta perd les fulles a l'estiu, romanent en estivació fins a les primeres pluges de la tardor. Les seves fulles lanceolades formen una roseta basal. Són rugoses amb la vora lleugerament ondulada. La tija és curta i brosta d'una llarga i gruixada arrel que arriba a penetrar fins a un metre en el sòl. Precisament la tendència de l'arrel a dividir-se en dues bifurcacions en forma de dues cames li dóna a la planta arrencada un aspecte antropomòrfic que a la antiguitat va accentuar el seu caràcter màgic.

Mateixa mangràdora anterior en plena floració a l'octubre. Les flors són hermafrodites i la seva corol·la sol ser blanquinosa amb tints blavosos, rosats o violacis més o menys intensos.

La bellesa i la puresa de les flors és extraordinària. Els seus òrgans reproductors estan formats per cinc estams, dos d'ells més llargs que els altres tres, amb les anteres d'un bonic color rosat i el pol·len blanquinós i un llarg pistil amb l'ovari a la seva base i al seu extrem l'estigma bilobat o trilobat d'un suau color groguenc. Recoman ampliar la imatge amb un doble clic.

Flor rosada de mandràgora a mitjan octubre. Se veuen molt bé els abundants tricomes que cobreixen el revers dels pètals.

Detall dels cinc estams i el pistil de la flor anterior.

Visió lateral d'una flor de Mandragora autumnalis. El calze és turbinat amb cinc sèpals soldats en un tub a la seva part basal i perllongats en cinc lòbuls més llargs que el tub. La corol·la és campanulada amb cinc lòbuls en forma de pètals soldats a la seva base.

Fruits en diferents fases de maduració. Al principi tenen un intens color verd fosc i a mesura que van madurant van adquirint un bonic color ataronjat.

Fruit inmadur al novembre. Els cinc lòbuls del calze estan vorejats per llargs tricomes.

Fruits madurs de Mandragora autumnalis al novembre. Un d'ells està parcialment menjat pels caragols i llimacs que són immunes als alcaloides atropínics.

Detall de les llavors de Mandragora autumnalis

Les llavors de mandràgora per a germinar han de superar dos obstacles:

El primer rep el nom de letargia externa i està causat per l´impermeabilitat de la cutícula que recobreix les llavors que impedeix l'entrada de la humitat i la hidratació de l'embrió. Se supera amb l'estratificació de les llavors en terra durant molts mesos, de vegades fins a tres anys, per l'acció dels fongs i bacteris del sòl que escarifiquen la cutícula i trenquen la seva impermeabilitat. De manera artificial es pot superar la letargia externa de forma ràpida sotmetent les llavors a l'acció d'un àcid com el sulfúric o una base com el lleixiu durant un parell de minuts. La seva acció corrosiva escarifica la cutícula i facilita la posterior hidratació de l'embrió. De forma més lenta i més natural s'aconsegueix el mateix simplement estratificant les llavors dins terra vegetal durant diversos mesos. 

El segon obstacle és la letargia interna de l'embrió de la llavor que roman "dormit" i només desperta després de suportar diversos mesos de fred intens durant l'hivern. De manera artificial es pot superar la letargia interna guardant les llavors en terra vegetal humida dins d'un recipient tancat a l'interior del frigorífic durant diversos mesos. 

Superades les dues letargies, tant a la natura com de manera artificial, les llavors germinen a la següent tardor o bé a la primavera, encara que de vegades es poden torbar fins a tres anys.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada