Anatomía íntima de la coa de cavall

La coa de cavall, Equisetum telmateia, és una falguera un poc atípica, molt primitiva, amb unes estructures, tant macroscòpiques com microscòpiques, que han canviat poquíssim en molts de milions d'anys i recorden encara les algues primitives d'on varen evolucionar, colonitzant la terra ferma des del mar. Té un rizoma subterrani que a la primavera treu dues formes de tiges: les estèrils molt ramificades, llargues i amb clorofil.la i les fèrtils no ramificades, molt més curtes, sense clorofil.la, que brosten abans que les estèrils i acaben en una estructura anomenada estròbil, on es formen les espores dins els esporangis distribuits en forma de bresca de mel.

Tiges estèrils d'Equisetum telmateia, als afores de la ciutat d'Horta a l'Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores.

Vigoroses tiges estèrils d'Equisetum telmateia al novembre, fotografiades al llit del Torrent Major de la Vall de Sóller a l'Illa de Mallorca.

Tija estèril d'Equisetum telmateia amb els entrenusos ramificats.

Detall d'un entrenus d'una tija estèril de Coa de Cavall.

 

Estròbil d'una tija fèrtil, amb els esporangiòfors en forma de cel·les de bresca de mel, cadascun d'ells amb uns quants esporangis com a sacs plens d'espores a la part interior.

Detall de l'estròbil anterior, amb els esporangiòfors que es van separant a mesura que maduren i deixen veure els esporangis verds plens d'espores.

Tall transversal d'un estròbil, amb l'interior de la tija que és buit, i tot voltant els esporangiòfors, amb els esporangis dirigits cap a dedins. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

Esporangis en forma de sacs plens d'espores verdes, que ja inicien la seva dispersió esqueixant la fina membrana que les conté i així el vent les arrastra ben enfora.

Espores madures d'Equisetum telmateia sortint dels sacs dels esporangis per iniciar l'aventura de la seva vida. Les espores poden ser masculines o femenines. Quan germinen generen gametòfits masculins i femenins i a la vegada aquests produeixen gamets masculins i femenins. Després de la fecundació de l'oòsfera d'un gametòfit femení per l'anterozoide d'un gametòfit masculí, neix un nou Equisetum telmateia. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

 

Les espores tenen 4 elàters, que són com a expansions en forma de corretges, que actuen com les aspes d'un helicòpter, i ajudades pel vent duen l'espora el més enfora possible per colonitzar nous territoris.

 

Dues espores d'Equisetum telmateia que tenen una mida bastant grossa i un color al principi verd clar que va canviant a marró amb el pas del temps.

Zulema, llàgrimes d'una nena mora

 Grazalema, la Gran Salema andalusina, vista des dels boscos que l'envolten.

Salema, la nena mora més bonica de Grazalema, als onze anys portava molts mesos plorant desconsolada. La seva tristesa era immensa, profunda, impossible de descriure amb paraules. Havia nascut lliure. Son pare, Musarraf, l'adorava, era la nena dels seus ulls, el seu dàtil confitat, la seva joia. Sa mare, Habiba, l'esposa predilecta de son pare, no li havia pogut donar més fills, però se sentia feliç en veure que Musarraf estimava tant la seva nena. Les altres dues esposes, esclaves cristianes capturades pel seu marit en un poble fronterer del nord, havien omplert d'infants mascles les estances del petit palau on vivien. Habiba estava una mica gelosa d'aquells nens, els hauria d'haver parit ella, però no els odiava. Amb l'ajuda de la vella esclava negra Nahina, portada de menuda des del llunyà Sudàn, havia ajudat les cristianes a parir-los i a criar-los i se sentia un poc sa mare. Musarraf no estimava les seves esposes cristianes i tampoc els seus fills. El seu cor era tot per a la seva nena Salema, bruna com l'àvia, la venerada mare africana de Musarraf.

Salema no entenia res del que li havia passat, es resistia a acceptar el seu nou nom cristià, Beatriu, que el seu capturador li havia canviat pel seu vertader nom. Es negava a complir les ordres de l'esposa del seu amo, una infidel, una cristiana lletja i grassa que desprenia una ofensiva pudor de suor rància i llard de porc recremat. Ella no era una esclava, havia nascut lliure i es deia Salema.

Isabel i María, les dues esposes cristianes de son pare i els seus fills mestissos havien sobreviscut a la conquesta del seu poble pels cristians del nord. Eren una altra vegada lliures. El frare que acompanyava als conqueridors havia batejat als seus fills i els havia posat noms cristians. Salema també havia estat batejada i renomenada, però la continuaven tractant com una esclava.

Son pare i sa mare havien estat assassinats cruelment davant els seus ulls de nena i des d'aquell dia el somriure s'havia esborrat per sempre de la seva cara. No parlava. No jugava. Caminava sempre capbaixa amb ulls plorosos i tristos, negres com l'atzabeja. Entenia l'estranya llengua dels segrestadors. L'havia apresa escoltant les dues esclaves cristianes de son pare, que parlaven en castellà entre elles quan estaven totes soles amb els nens, però feia veure que no entenia les ordres, perquè la seva dignitat de nena lliure li ho impedia. Mai seré una esclava, mai, es repetia una vegada i una altra. Se sentia dolorosament sola, envoltada d'estranys que la miraven amb menyspreu, la insultaven i li escopien per ser mora. Els seus germanastres no l´estimaven i feien com si no la coneguessin, temorosos de ser també rebutjats per la sang sarracena de son pare que corria per les seves venes.

Abies pinsapo, avet de Ronda, endèmic d'Andalusia, que forma immensos boscos al voltant de Grazalema.

Sempre que podia s'escapava cap a l'immens bosc d'avets que envoltava el bellíssim poble blanc que portava el seu nom: Gran Salema, que els cristians havien canviat per Grazalema. Allà cercava l'ombra íntima, fresca i acollidora d'un vell avet, el seu avet i s'asseia damunt la fullaraca amb l'esquena recolzada contra el seu gruixat tronc. Llavors tancava els ulls i sentia la càlida abraçada invisible de son pare, els seus braços robusts que estrenyien sense fer mal i que a ella la feien tan feliç. La veu amorosa de Musarraf retrunyia dins les seves oïdes des del record: "Salema, petitona meva, un dia seràs la reina d'aquests boscos".

Allí, sumida en un estrany èxtasi, en una fugida cap al record gravat de forma indeleble en la seva memòria, aconseguia ser feliç de bell nou, s'oblidava de la seva desgràcia, de la seva tristesa, de la seva solitud. Se sentia estimada, respectada. Notava l'alè d'herba-sana de son pare que li xiuxiuejava a cau d'orella paraules boniques i dues grans llàgrimes de felicitat brollaven dels seus ulls, regalimaven per les seves galtes i queien sobre la fullaraca, regant les arrels del vell avet, que tremolava d'emoció, com si albergués en el seu tronc l'ànima de son pare.

Al cap d´una estona Zulema s'aixecava ja reconfortada i es passejava acariciant totes i cadascuna de les plantes que per allà creixien. Les anomenava pels seus noms moros i elles semblaven entendre les seves paraules. Hi havia una petita herba, molt peludeta, que Zulema estimava amb especial afecte, una falguereta molt petita i fràgil, les frondes de la qual es trencaven només tocar-les. Ella coneixia la seva fragilitat i se sentia identificada amb aquella planteta insignificant i a la vegada tan bonica.

Pleurosorus hispanicus, un tresor d´Andalusia

Musarraf l´hi havia ensenyat com si d'un gran tresor ocult es tractés. Amb la seva forta mà de pare havia agafat un dels seus ditets i li havia fet acariciar la superfície peludeta de les seves frondes. A ella se li havia il·luminat la mirada i amb els seus grans ulls d'atzabeja s'havia girat cap al seu pare i li havia dit: " Què suau és, sembla vellut!" . "Sí, petitona meva, com a vellut, com tu", li havia respost ell.

Anvers i revers de les frondes de Pleurosorus hispanicus, amb la seva espessa pilositat glandulosa.

Com si dels seus records depengués la seva supervivència, Zulema recordava totes les paraules del seu progenitor i repetia una vegada i una altra els passejos que havia fet en companyia de Musarraf, que li havia inculcat l'amor per la seva terra, els seus boscos d'avets, els rierols que baixaven de la serra després de les abundants pluges, els seus animals, les seves plantes, fins a la més insignificant de les herbes. En braços del seu pare havia admirat la bellesa immaculada de les floretes blanques de la Saxifraga, companya d'hàbitat de la falguereta de vellut.

Pleurosorus hispanicus i Saxifraga bourgeana, als afores del poble de Grazalema.

Flors de Saxifraga bourgeana.

També en braços de Musarraf havia après a estimar i a reconeixer els ocells d'aquell paradís pel seu cant, sense necessitat de veure'ls. El seu cor bategà depressa per l'emoció quan el seu pare li va mostrar el contingut d'un niu amb els ocellets nounats, obrint innocentment els seus becs. Mai ho oblidaria. Els seus records amb tots aquells detalls eren per a ella com el més preuat dels tresors. Li servien com un arrambador on agafar-se i així poder sobreviure.

La seva malvada mestressa cristiana la insultava i maltractava contínuament, sobretot quan s'escapava cap al bosc. Aleshores enviava les seves filles a cercar-la i l'obligaven a tornar a casa, on rebia una gran pallissa. Per a doblegar el seu caràcter indomable, la seva mestressa la castigava a no poder sortir de la casa durant setmanes i la humiliava amb els treballs més penosos i durs.

Zulema desitjava morir, no pensava amb altra cosa. Mai tornaria a ser feliç. Els dies es feien interminables, una tortura sense fi. Les nits, no obstant això, eren el seu moment d'evasió. En somnis tornava a passejar en braços de son pare, olorava la seva olor d'home, el seu alè d´herba-sana, sentia la força de la seva abraçada, la calor del seu cos, escoltava les paraules boniques que Musarraf li xiuxiuejava a cau d'orella i era una altra vegada feliç, en somnis, però feliç.

Varen passar uns quants anys. El seu caràcter es va amansir per pura resignació i la seva mestressa va envellir, tornant-se menys severa amb ella. Les filles de la casa es varen casar i anaren a viure amb les seves sogres i Zulema va seguir fadrina, perquè cap mosso del poble la volia, per ser mora.

Encara que no la volguessin com a esposa, en el fons secretament la desitjaven perquè era la més bonica del poble, amb els seus llargs cabells negres coberts per un vel blanc de cotó, els seus ulls d'atzabeja, els seus llavis com una rosa a mig obrir, la seva pell bruna, la cintura esvelta de princesa mora, les caderes suaus, el caminar elegant, la seva veu dolça com la mel de la flor de l'olivera. Sí, la desitjaven, però eren covards.

Bellíssimes flors masculines d´Abies pinsapo

A la Gran Zulema, el seu poble, hi havia altres moros esclavitzats, batejats això sí, però en el fons tractats com a esclaus, com la mateixa Zulema. Un d'aquests moros es deia Taufik, un mosso fort i bell, que els cristians havien batejat com Fernando. Tenia la mateixa edat que Zulema i, com ella, seguia fadrí, perquè cap cristiana el volia com a espòs. Feia anys que estava secretament enamorat d'ella i d'amagat la seguia en les seves escapades al bosc d'avets. Havia vist moltes vegades el que feia en el seu ritual en record de son pare. L'havia escoltat cantar als ocells i a les herbes en la seva llengua materna, que era també la seva. Altres vegades l´havia vist plorar amargament i ell també havia plorat sense que ella s'advertís de la seva proximitat. Coneixia el seu amor per la petita falguera de vellut. Desitjava amb deseperació abraçar-la, acariciar-la, besar-la, dir-li que l'estimava, però no s'atrevia, perquè res podia oferir-li. No tenia res. No tenia casa. Era un esclau.

Sí, Taufik estava molt trist, plorava desconsolat quan ningú el veia. Com Zulema també desitjava morir. Una tarda d'agost, amb una calor xafogosa, anà a protegir-se del sol sota l´espessa capçada del vell avet de Zulema. Es va asseure on ella s'asseia i rebentà a plorar amargament. Va acabar dormint-se i, estant profundament dormit, en somnis va sentir que el tronc de l'avet l´abraçava i es va espantar. Va voler aixecar-se i escapar, però no va poder. La por el va paralitzar i fou llavors quan va escoltar com un murmuri que li parlava amb una veu d'home que li va semblar familiar. "Taufik, fill meu, sé que estimes la meva nena Zulema. No ploris més. Fa anys li vaig prometre que un dia seria la reina d'aquests boscos. Aixeca't, furga amb les mans on estaves assegut i trobaràs una capseta de plata plena de monedes d'or. Són per a vosaltres. Amb elles compra aquest bosc i construeix un palau per a Zulema. Després casa´t amb ella i fes-la feliç".

Atordit, com delirant, Taufik va respondre a l´arbre: "I com li dic que l´estimo? Mai he parlat amb ella i no tenc ni pare ni germans que puguin demanar la seva mà per mi". I l´arbre li va respondre: "No temis, jo et diré el que has de fer per a  conquistar el seu cor. Veus l´herbeta peluda que creix en aquesta roca regalimant? Arrenca una fulleta amb cura, doncs és molt fràgil i regala-la a Zulema quan la vegis. No fa falta que li parlis, només dóna-l´hi".

Revers d´una fronda de Pleurosorus hispanicus, endèmic d´Andalusia i el nord d´Àfrica.

Taufik va sentir que la sang li bullia dins les venes i que el seu cor bategava com embogit dins el seu pit. Havia trobat per fí una esperança per a ser feliç amb la seva estimada. Va furgar als peus del vell avet i va trobar la capseta de plata amb les monedes d'or. Després va anar a casa del seu amo i li va comprar la seva pròpia llibertad. Ja sense el jou de l´esclavitud va cercar el propietari d'aquelles muntanyes i li va comprar el bosc d'avets que tant estimava ella per una dotzena de monedes d´or. Després va pagar la llibertat de tres esclaus batejats com ell i els va demanar que li construïssin un palau, petit però bell com una joia, al costat del vell avet. Zulema i ell no necessitaven res més per a ser feliços.

Taufik sabia que a Zulema li estranyaria veure aquells homes construir un palau en el seu benvolgut bosc i va esperar al fet que acudís. La va veure des de lluny acostar-se amb el seu pas lleuger de gazela i la va estimar com mai l'havia estimat. Sería seva.

Zulema va arribar on ell estava i amb el cap ajupit i coberta pel vel de cotó blanc, va parlar amb veu suau però ferma: "Què fàs al meu bosc?". A Taufik la veu tan propera de Zulema li va semblar la més bonica del món. El cor li estallava dins el pit. Mai havía estat tan aprop d´ella i amb dues llàgrimes de felicitat als seus ulls moros li va contestar: "Estic construint un palau per a tú. Vull que siguis la meva esposa. El teu pare em va donar la teva mà en somnis i per a que em creguis em va dir que et donés aquesta fulla". Va allargar llavors la mà oberta cap a ella i li va mostrar la petita fulla peluda de l'herba de vellut i fou llavors que Zulema va saber que aquella era la voluntat del seu estimat pare. Va aixecar la vista cap a Taufik i el va mirar directament amb els seus ulls d'atzabeja. La seva mirada va travessar com una llança els ulls negres d'aquell jove i va arribar fins a la seva ànima i així ella va saber que era bon noi i noble i el va voler per espòs. Va agafar la fulleta peluda i la va guardar a la mà. "Cerca'm quan hagis acabat el palau i seré la teva esposa", li va contestar. Taufik es va sentir com si surés en un núvol, com els que visiten gairebé diàriament el bellíssim poble blanc de la Gran Zulema, la seva estimada esposa.

Continuació en castellà--->Zulema, de niña esclava a princesa

Phyllitis sagittata, mediterrània genuïna

La Phyllitis sagittata, sinònim d´Asplenium sagittatum, cosina germana de la Phyllitis scolopendrium, és una bellíssima falguera molt poc coneguda i perillosament escassa que viu a les zones costaneres de tot el Mediterrani, des del sud i est de la Península ibèrica, passant per les Illes Balears, sud de França, Còrsega, Sardenya, Sicília, Península italiana, Malta, Marroc, Argèlia, Tunicia, Libia, Grècia, Turquia, Jordània, Líban i Israel.

Rep el nom de Llengua de cero o Llengua de cérvol  (Tongue fern, en anglès) per la curiosa forma de les seves frondes de limb sencer amb dues aurícules divergents a la seva base. El seu hàbitat són les encletxes de roques orientades cap al nord, fresques, ombrejades i humides, amb predilecció per les regalimants, així com també coves, torrents i barrancs. Pot viure també amb una certa exposició solar sempre que les seves arrels rebin humitat constant durant els mesos més secs.

Vigorosa Phyllitis sagittata al maig vista des de dalt creixent en una paret de blocs de marès que voreja un canal de l'Albufera de Mallorca. La vora crenada de les frondes és una variant fenotípica d'aquesta falguera.

Un altre vell exemplar de Phyllitis sagittata amb la vora crenada. Fotografia cedida per un tècnic naturalista del Parc Natural de s'Albufera de Mallorca, Pere Vicens, descobridor de la població d'aquesta falguera en un canal d'aquest parc.

Bellíssim exemplar de frondes bífides com una llengua de serp, fotografiat a la Font del Teix de la Serra del Montsià al sud de Catalunya. Fotografía cedida pel botànic Rafel Curto.

Petita Phyllitis sagittata amb frondes de vora llisa creixent a l´encletxa d'una roca a la Vall de Sóller de l´Illa de Mallorca. Encara que sembli molt jove, en realitat no ho és. El seu aspecte es deu a les condicions d'escassa humitat en les quals viu, que l'obliguen a brostar frondes petites molt coriàcies, adaptades a les dures condicions de l'hàbitat rocós on va caure i va germinar l'espora de la qual va sorgir.

Encletxa rocosa on creix la petita Phyllitis sagittata anterior a la Vall de Sóller a 200 msnm, orientada cap al nord. La capa de molsa que l'envolta li facilita la supervivència en absorbir com una esponja la humitat de la rosada matinal. A la vegada la roca que té damunt fa la funció de campana captadora de la humitat en les fresques matinades mallorquines, de manera que l'aigua condensada sobre la seva superfície va caient gota a gota dins l´encletxa on la falguera té endinsades les seves arrels.

Aquest exemplar en els últims anys ha hagut de suportar, a més, la voracitat de les cabres assilvestrades, que com una plaga molt destructiva estan acabant amb la flora més amenaçada de Mallorca.

Així va quedar fa uns anys després de ser menjada per una cabra. Encara sort que li va quedar aquest petit tros de fronda per a seguir respirant, ja que en cas contrari les seves arrels haguessin quedat ofegades i hagués mort.

En un esforç desesperat per sobreviure va recórrer a les poques reserves del seu diminut rizoma i va tornar a brostar al cap d'un més. La meva alegria al veure aquestes frondes noves va ser immensa, doncs ja la donava per morta. Li vaig dir: "Petitona, ets una campiona de la supervivència, ni les cabres poden amb tu". És l'únic exemplar de la seva espècie en moltes hectàrees, un petit tresor, una esperança. Des de llavors la mantenc coberta per un parell de branques espinoses d'argelaga, Calicotome spinosa, que dissuadeixen a les cabres de menjar-se-la de nou.

La petita campiona fa el que pot per a perpetuar-se. En aquesta foto podeu veure els sorus carregats d'espores en el revers d'una de les seves diminutes frondes. Amb sort alguna d'elles caurà a una encletxa rocosa amb el suficient substrat i humitat per a germinar i donar-li una filla.

A uns 15 quilòmetres de la petita campiona, a un barranc molt humit i ombrívol per on discorre el Torrent de Pareis a la costa nord-oest de Mallorca viu aquesta vella matriarca de grans frondes esteses cap a la llum, amb els seus bellíssims sorus que es transparenten a contrallum. Al seu voltant creixen desenes de petites filles seves, que són una esperança per al futur. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Diminutes Phyllitis sagittata, filles de la vella matriarca anterior, creixent a una cova del barranc amb poquíssima llum a pocs metres de la seva mare, acompanyades d´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens.

Revers d'una fronda de 10 cms. de longitud amb la bellíssima distribució simètrica dels sorus al llarg de les nervacions de la làmina.

Detall dels sorus, disposats de forma paral·lela, de no més de 13 mm de longitud amb l´indusi bivalve de marge sencer. Es distingeixen els esporangis madurs com a petites bolletes marrons, a punt per a dispersar les espores. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

Esporangi de Phyllitis sagittata després de dispersar les espores. S'aprecien bé totes les seves parts: l´esporangiòfor a l'esquerra que fa les vegades de cordó umbilical i nodreix l'esporangi, l'anell de cèl·lules que actua com una placenta i alimenta les espores durant la seva formació i la borsa transparent que a la microfotografía es veu estripada i buida, on creixen les espores com si d'un úter es tractés.

I finalment aquí podeu veure les espores de Phyllitis sagittata. Com ocorre en totes les falgueres diploides són de petit tamany.

A Andalusia la Llengua de cérvol corre un seriós perill d'extinció, ja que es coneixen molt poques poblacions amb escassos individus al Parc Natural de la Sierra de Grazalema i al Parc Natural de los Alcornocales, a les províncies de Cadis i Màlaga. Està inclosa com a espècie vulnerable en la Llista Vermella de la Flora Vascular d'Andalusia.  http://waste.ideal.es/listarojaandalucia.htm

Per sort aquesta falguereta tan nostra, tan mediterrània, es pot reproduir amb certa facilitat per cultiu d'espores, la qual cosa suposa una esperança per a evitar la seva completa extinció.

I aquí teniu la prova, una gairebé microscòpica Phyllitis sagittata recent germinada després de la fecundació de l´oòsfera d'un gametòfit per un anterozoide d'un altre gametòfit als 17 mesos i mig de la sembra de les espores. Es poden veure les seves diminutes frondes d'un verd clar i al seu voltant multitud de gametòfits, la oòsfera dels quals encara no ha estat fecundada, cadascun d'ells proveït dels rizoides que absorbeixen l'aigua i els nutrients del substrat. Fotografia feta a l'interior de la fiambrera on he fet el cultiu. Les espores procedeixen d'una vella Llengua de cérvol de l´Albufera de Mallorca. (Doble clic damunt  la foto per ampliar-la)

 

I finalment el resultat després de dos llargs anys de cultiu: una desena de petites Phyllitis sagittata recent trasplantades a cossiolets individuals. D´aquí un any, més o menys, ja estaran en condicions de ser trasplantades prop de la seva mare, per a reforçar la població de l'Albufera de Mallorca.