Parc Natural de Llevant, un trosset de Paradís

La seva riquesa en endemismes botànics és extraordinària.

El Parc Natural de Llevant està situat a la costa est de l'illa de Mallorca. Les seves pendents rocoses batudes per l'incessant vent càlid i sec del sud-est, el xaloc que bufa directament des del Desert del Sàhara, els vertiginosos penya-segats verticals que s'enfonsen bruscament dins l'embravida mar Mediterrània i les meravelloses i paradisíaques platges de Cala Mesquida i Cala Torta amb la seva finíssima arena blanca com la neu converteixen aquest parc natural en un trosset de Paradís. La seva inaccessibilitat l'ha protegida de la insaciable cobdícia humana, i es conserva intacte en tota la seva puresa com una de les zones verges més belles, salvatges i autèntiques de Mallorca.

Veure sortir el sol en aquest meravellós lloc de somni, en aquest trosset de Paradís anomenat Cala Mesquida és una experiència absolutament impactant i inoblidable. Davant tanta bellesa les neurones segreguen endorfines a roll i omplen la nostra ànima de felicitat.

En les assolellades pendents rocoses creix una planta adaptada a les esquitxades de les ones, el Limonium minutum. La rosada matutina deixada damunt les roques i les pedres i damunt la mateixa planta per la condensació de la brisa marina i les esquitxades salades de les ones de la mar són gairebé la seva única aportació d'aigua en una costa semidesèrtica on la pluja és més aviat escassa.

Limonium minutum amb la seva forma típica de coixinet de monja, arrodonit, aplanat i amb les branquetes molt compactades, que li faciliten la supervivència en un lloc tan inhòspit.

Fulles carnoses de Limonium minutum. Es veuen les tiges seques de les inflorescències de l'any anterior sobresortint per damunt les fulles.

Flor de Limonium minutum a finals de juny.

 Aquest magnífic exemplar de Hyoseris radiata creix arrelat dins l'estret espai entre dues grans pedres.

Bellíssim exemplar de Senecio rodriguezii, un endemisme balear de la família de les compostes, estratègicament protegit per les espines de la també endèmica Launaea cervicornis.

Vigorós Senecio rodriguezii devora un exemplar de Limonium minutum.

Lluminoses floretes de Senecio rodriguezii devora un exemplar de l'endèmica camamil·la de Maó, Santolina chamaecyparissus subsp. magonica.

Launaea cervicornis, endèmica de Mallorca, Menorca i Dragonera, amb la seva típica forma de coixinet de monja devora un exemplar jove d'Euphorbia paralias.

Fulles i espines de Launaea cervicornis. Aquest endemisme de la família de les compostes va aprendre a defensar-se de l'incessant brostejar de l'extint antílop nan Myotragus balearicus, transformant les seves tiges en temibles espines semblants a les banyes dels cérvols i adoptant una forma arrodonida arran de terra que al mateix temps el protegeix de l'assot constant del vent.

Floretes de Launaea cervicornis al maig, protegides igual que les fulles per les espines que cobreixen tot l'arrodonit coixinet de monja. Un exemplar en plena floració pareix un firmament farcit d'estels.

El Cyclamen balearicum, única espècie de cyclamen en territori espanyol, també viu entre les pedres de Cala Mesquida. L'exemplar de la imatge creix astutament protegit per les espines d'un altre endemisme, l'aritja balear, Smilax aspera subsp. balearica.

Euphorbia paralias i Limonium minutum. L'evolució convergent els fa créixer amb la mateixa forma arrodonida i aplanada que els protegeix del vent, la sequera i la forta insolació.

 Magnífic exemplar d'Euphorbia paralias

Fulles lanceolades i rígides d'Euphorbia paralias.

Flors d'Euphorbia paralias al juny.

Em vaig dur una gran sorpresa en veure aquestes belles flors de Narcissus tazetta, perquè mai abans havia vist aquest narcís creixent en un espai natural, sempre conreat als jardins.

A les pendents amb una mica de terra de Cala Mesquida creix aquesta vegetació estepària que és l'hàbitat de la bellíssima Paeonia cambessedesii, endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera.

Magnífica Paeonia cambessedesii en plena floració a principis d'abril.

Espectacular flor de Paeonia cambessedesii.

Ovaris acabats de fecundar de Paeonia cambessedesii iniciant la maduració de les nombroses llavors del seu interior.

Pendent rocosa que acaba bruscament a la mar amb exemplars de l'endèmica camamil·la de Maó, Santolina chamaecyparissus subsp. magonica, que viu a Mallorca, Menorca, Eivissa i Cabrera. Com la majoria de plantes d'aquestes pendents rocoses batudes pel vent incessant, ara de llevant, suara de xaloc, la camamil·la de Maó també adopta una forma de coixinet de monja.

 

Criden l'atenció les diferents coloracions de les fulles de la camamil·la de Maó amb aproximadament un 60% d'exemplars de color gris clar quasi blanc, un 35% de color verd grisenc i un 5% d'un color intermedi.

Inflorescències de Santolina chamaecyparissus subsp. magonica al juny.

Aquestes pendents rocoses assotades pel vent marí són l'hàbitat d'un dels endemismes més guapos de Mallorca i Menorca, l'Aristolochia bianorii, una planteta diminuta i gairebé invisible que s'amaga entre les esquerdes de les roques. Les seves floretes tubulars vistes de prop impacten pel seu bellíssim i alhora estranyíssim disseny.


A Cala Torta l'aigua del mar mediterrani adquireix un intens i espectacular color blau turquesa que impacta per la seva bellesa i deixa un record inesborrable a la memòria..

 De camí cap a la paradisíaca platja de Cala Torta la vegetació es fa una mica més frondosa encara que persisteix la forma arrodonida i aplanada de les plantes. En aquesta imatge veim un dels més cridaners i típics coixinets de monja de Mallorca, Menorca i Cabrera, la lleguminosa Astragalus balearicus.

Les temibles espines sobresurten per damunt les fulles i les flors per protegir-les del brostejar de l'antílop Myotragus balearicus, que després de la seva extinció fa uns 4.000 anys va ser substituït per les cabres i les ovelles.

Detall de les flors, les fulles i les espines de l'Astragalus balearicus.

Una altra lleguminosa que ha adoptat la forma de coixinet de monja per convergència adaptativa, encara que en aquest cas sense espines, és el Dorycnium pentaphyllum de la imatge. Aquesta planta en un hàbitat sense vent creix més alta i amb les branques menys compactes.

Un altre exemple de convergència adaptativa són aquests exemplars d'aladern de fulla estreta, Phillyrea angustifolia, que han adoptat la forma de coixinet de monja per poder soportar el vent incessant.

En el cas de la Phillyrea angustifolia la convergència ja no és només adaptativa (fenotípica a causa de la influència del medi) sinó que ha donat un pas més i ja és evolutiva (genotípica o gravada als gens), perquè els extrems de les branques s'han transformat en espines més o manco punxants. Els exemplars d'aquesta mateixa espècie que creixen a les garrigues mediterrànies no tenen els extrems de les tiges transformats en espines.

 Aquesta planteta és una de les més petites de Mallorca. La seva estratègia de supervivència es basa a créixer arran de terra a la mateixa altura que les pedretes que l'envolten. És la diminuta Evax pygmaea, una composta parenta dels cards. La seva necessitat de sol intens i directe l'ha obligada a adaptar-se a les zones de pas d'animals, fa mil·lennis als caminois oberts pel Myotragus balearicus en la seva deambulació per les garrigas, estepes i roques litorals, i en l'actualitat als caminois creats per les peülles de les ovelles i les cabres assilvestrades i pels peus dels senderistes humans, de manera que ser trepitjada no la perjudica en res, pel fet de no tenir tija i estar enrevoltada de pedretes que esmorteeixen el pes de la trepitjada. Sempre l'he vista a camins i caminois a ple sol, perquè no suporta la més mínima ombra.

 Una altra planta diminuta que creix arran de terra a la mateixa zona rocosa litoral és la Frankenia hirsuta.

 Les seves flors petitíssimes són una passada de guapes vistes de prop. Els pels fins no aplanats ni espatulats i les flors agrupades a l'extrem de les tiges la identifiquen.

Damunt les roques litorals, molt a prop de l'arena, creix aquest Rumex bucephalophorus amb les inflorescències vermelloses.

Una altra planta que viu arran de terra, companya d'hàbitat de les anteriors, és aquesta Sideritis romana.

Ja a la platja, a pocs metres de l'aigua, creix aquesta Calystegia soldanella amb les seves fulletes guaitant per damunt l'arena.

Detall de les fulles de Calystegia soldanella.

Flor de Calystegia soldanella al maig.

Mesclades amb les restes de Posidonia oceanica arrossegades per les ones damunt la finíssima arena blanca de la platja hi havia nombroses algues arrodonides com a pilotes verdes de l'espècie Codium bursa.

I per acabar aquí teniu aquest vídeo casolà gravat ara fa set anys amb la meva vella càmera Cànon PowerShot SX200. M'he de disculpar per endavant per la seva mala qualitat, però crec que amb ell us fareu una idea de la bellesa paradisíaca de Cala Torta. Tant de bo les noves generacions que ens substituiran en l'administració del nostre planeta puguin continuar gaudint d'aquest trosset de Paradís!
(El vídeo es veu molt millor sense ampliar).