diumenge, 19 de juny de 2011

Nectaris extraflorals: una llepolia per a les formigues

Els nectaris són òrgans vegetals que produeixen secrecions riques en sucres, aminoàcids o greixos o una combinació de tots ells. Poden ser nectaris florals secretors del nèctar de les flors i extraflorals més orientats a premiar als insectes que defensen la planta dels herbívors. 

Diminuts nectaris extraflorals a l´entrenuu de la tija d'un arbust de ricí de la varietat vermella, Ricinus communis var. sanguineus. A cadascun d'ells es pot veure l'estoma o obertura en forma de llombrígol per on excreta una goteta de nèctar en ser estimulat per la carícia de les mordales d'una formiga. Aquest detall es veu millor ampliant la foto amb un doble clic.

Els nectaris extraflorals varen aparèixer fa milions d'anys molt abans que les plantes primitives desenvolupessin les primeres flors. Es creu que la seva formació es va iniciar per una necessitat de les plantes d'excretar la saba sobrant, bé a través dels estomes o porus de les fulles o dels microtúbuls dels pèls glandulosos o tricomes. Al llarg de milions d'anys d'evolució les plantes varen aprendre que podien utilitzar aquest excés de saba en el seu propi profit amb dues finalitats molt diferents:

A- La primera finalitat va ser la de defensar-se dels seus enemics associant-se amb les formigues en una intel·ligent simbiosi. Tot va començar quan les formigues en el seu etern passejar a la recerca d'aliment varen trobar les gotetes de saba sobrant que acabava d'excretar la planta. La varen tastar i els va agradar, de manera que a poc a poc les seves visites a la font de saba es varen fer més freqüents. Per una simple regla de transacció econòmica: jo et don el que tu vols a canvi del que tu tens i jo vull, a poc a poc la saba excretada es va anar concentrant més i més fent-se més dolça i més rica en aminoàcids i lípids. Al mateix temps les formigues es varen fer cada vegada més depenents d'aquesta valuosa font d'aliment fins que ja no varen poder sobreviure sense ella. 

 Una altra imatge dels nectaris extraflorals del ricí. La simbiosi amb les formigues no és completa, doncs la seva alimentació no depèn exclusivament del nèctar, però aconsegueix que pugin fins a les seves branques i recorrin totes les seves fulles i brots tendres, dissuadint als insectes fitòfags que són immunes al verí del ricí. Els mamífers herbívors eviten menjar aquesta planta ja que instintivament saben que és tòxica.

Flors masculines de ricí acompanyades de petits nectaris extraflorals. Aquesta planta té una fecundació anemòfila depenent del vent que porta el pol·len des de les flors masculines d'una planta fins les femenines d'una altra planta. Per a evitar l´autofecundació les flors femenines de cada inflorescència s'obren abans que les masculines, de manera que quan el ricí emet el seu propi pol·len les seves flors femenines ja estan fecundades i no són receptives. A la part superior de la imatge es veuen els fruits inmadurs de les flors femenines que varen ser fecundades uns dies abans pel pol·len d'un altre ricí.

Algunes acàcies han engrossit i buidat les seves espines per a convertir-les en l'hàbitat ideal per a les diminutes formigues que viuen en simbiosi amb elles. Una petita obertura a l'espina fa la funció de porta d'entrada al formiguer de dura cel·lulosa. Les formigues patrullen contínuament per totes les branques i fulles de l'acàcia per a detectar algun enemic, des d'un simple llagost fitòfag fins a l'aspra llengua d'una gasela que té llepolía per les nutritives fulles tendres de l'acàcia. A través de l'emissió d'unes feromones especials les formigues avisen a la colònia de l'atac de l'enemic i acudeixen furioses a defensar la seva casa i la seva font d'aliment. Les mossegades de les seves fortes mordales i els rajolins càustics d'àcid fòrmic que llancen amb inusitada força per l'extrem del seu abdomen dissuadeixen al llagost i a la gasela que deixen tranquil·la a l'acàcia. Sense formigues simbionts que les defensin les acàcies són eliminades ràpidament per l'exèrcit de boques afamegades que habiten les àrides sabanes.

B- La segona finalitat dels nectaris va ser atreure als insectes, aus, rèptils i mamífers cap a les primitives flors facilitant així l'intercanvi genètic a través de la pol·linització. Per a això els nectaris extraflorals més propers a les flors varen arribar a fusionar-se amb elles, incorporant-se a l'estructura dels seus òrgans sexuals. Acabaven d'aparèixer els nectaris florals que són, per tant, evolutivament posteriors als primitius nectaris extraflorals.

 En aquestes petites flors de l'arbre-font, til o garoé, Ocotea foetens, fotografiades al Bosque de los Tiles de l´Illa de la Palma, es veuen perfectament els nectaris florals de color ataronjat situats entre els estams i el pistil. D'aquesta manera la planta aconsegueix que els insectes llépols pel nèctar s'impregnin amb grans de pol·len i el portin fins al pistil d'altres flors.

Aquesta curiosa flor pertany a l'única planta mediterrània que és polinitzada per les aus. Es tracta de la lleguminosa Anagyris foetida, molt tòxica, que desprèn una olor nauseabunda en fregar les seves fulles amb la mà. No obstant això el nèctar dels seus nectaris florals situats al fons de la flor no té cap toxicitat i és una llepolia per a les petites aus que la polinitzen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada