Vesprejaren els dies dels seus records,
i l'obscur i gèlid mantell de la nit
regnà per sempre al seu passat.
regnà per sempre al seu passat.
Mai més hi hauria en ell
una nova matinada.
una nova matinada.
Mai més renaixeria
com l'au fènix daurada.
Mai més tornaria
a emocionar-se la seva ànima.
Li havia estat negat un nou dia.
On era la llum
que il.luminava els seus ulls cada matí?
On les il·lusions de la seva infància?
On les emocions i alegries?
On la innocència?
On les esperances?
Qui les hi havia preses?
En và escodrinyà la seva ment,
però res hi trobà en ella,
En và escodrinyà la seva ment,
però res hi trobà en ella,
estava buida de records.
S'havia esfumat el seu passat
i el seu present no existia.
Mirà angoixat cap envant,
però no pogué albirar cap llum.
i el seu present no existia.
Mirà angoixat cap envant,
però no pogué albirar cap llum.
Tot en ell s'enfosquí,
tot en ell es feu de nit,
la llum de sa vida fugí
i ja no hi hagué més futur.
Havia arribat la seva hora,
Havia arribat la seva hora,
el final del seu camí
i més enllà res hi havia,
només buida negritud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada