Ginkgo femella, Ginkgo mascle

D'aquest fantàstic arbre asiàtic, que va sobreviure misteriosament a la letal radiació de les bombes atòmiques que destruïren Hiroshima i Nagasaki, se n'ha parlat llargament a llibres i a internet. No vull repetir les seves virtuts ja conegudes, només compartir amb vosaltres una curiositat en les llavors d'aquesta meravella de la natura.

El meu jove Ginkgo biloba el desembre amb les seves cridaneres fulles grogues preparant-se per a la hibernació. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Com ja tothom sap, el ginkgo és dioic, té peus masculins i peus femenins. Als parcs i jardins se solen sembrar exemplars masculins, perquè els femenins produeixen uns fruits la polpa dels quals emet una olor nauseabunda quan està ben madura per la seva riquesa en àcid butíric. 

Brostada primaveral el maig.

El sexe de les llavors no es pot saber fins que els arbres sorgits d'elles han crescut prou per a florir. El Ginkgo biloba és una excepció. Les seves llavors tenen formes diferents segons el sexe de l'embrió que contenen.

 

Fruits de ginkgo encara verds a finals de juliol.
 

Primers fruits madurs del meu ginkgo femella dia 15 d'octubre de 2023 als 34 anys d'edat.
 

Fruits d'un arbre femella.

Aquí podeu veure clarament la diferència que permet distingir les llavors del que serà un arbre femella (a dalt) i un arbre mascle (a baix). La clovella de les llavors femenines només té dues valves, mentre que la de les llavors masculines en té tres.

Llavor femenina bivalva a l'esquerra i llavor masculina trivalva a la dreta.

D'aquesta manera es pot saber el sexe dels futurs arbres sense haver d'esperar entre 20 i 30 anys a què floreixin per primera vegada. Un altre detall curiós d'aquest arbre que duu 270 milions d'anys damunt la Terra és l'exagerada desproporció entre les llavors femenines amb aproximadament el 95%-98% i les masculines que representen només entre el 2% i el 5% del total. La natura és molt sàvia i sap que el pol·len de les flors d'un sol mascle és més que suficient per pol·linitzar les flors d'un centenar de femelles. Així doncs, per perpetuar l'espècie resulta molt més intel·ligent gastar energia produint llavors femelles.

Coca de metzines

Hola amics, m'imagin que us haurà vengut de nou el títol que li he donat a aquesta entrada. Tranquils, ara us ho explic. 

 Solanum linnaeanum

Aquestes tomatiguetes grogues o pometes del dimoni són els fruits d'una solanàcia sud-africana invasora que fa diversos segles que està perfectament naturalitzada per tota la conca mediterrània. A Mallorca els anomenam "METZINES", del verb català antic "emmetzinar" = enverinar, perquè antigament s'utilitzaven mesclades amb el menjar per matar les persones no desitjades o com a venjança al més pur estil sicilià (vendetta). 

Era típica la COCA de METZINES (una "coca" és l'equivalent mallorquí de les pizzes italianes). La cuinera preparava una deliciosa "coca de trempó" = amanida mallorquina feta amb tomàtigues, pebres verds, ceba blanca i alls, tot tallat a trossos petits i trempat amb sal i oli, que es podia menjar tal qual o bé posar damunt una massa feta amb farina, llevat natural, oli o saïm de porc i sal, ben aplanada en forma arrodonida o quadrada amb la vorera una mica sobre elevada perquè els sucs del "trempó" no sortissin de la coca durant la cocció.

El que la feia verinosa era la mitja dotzena de metzines que la cuinera mesclava amb el "trempó", ben trossejades i ben dissimulades amb els altres ingredients. Una vegada cuita la coca era molt dificil distingir els trossets de metzines ja que tenen el mateix gust que les tomàtigues, i la víctima no notava res rar en el sabor.  

 

Al cap d'una estona de menjar-se la coca començava a sentir dificultats severes per respirar, violents espasmes abdominals, vòmits incoercibles i diarrea intensa, que anaven en augment, arribant a vomitar i defecar sang.

Si havia menjat moltes metzines i/o era una persona delicada de salut, podia fins i tot morir per hepatitis tòxica, edema pulmonar i parada cardiorespiratòria 

Era una venjança al més pur estil mafiós o bé un intent d'assassinat d'una esposa farta del seu marit. Que la víctima morís o no, depenia de la quantitat de metzines que ingeria i de la seva fortalesa física.

Bon profit, amics!!!

Galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres

Aquestes són ses galletes salades típiques de Mallorca, tal com les feia mumare al cel sia.

 A Mallorca les anomenam galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres i són una vertadera delicia, sobretot calentetes acabades de treure des forn. Ets ingredients són molt senzills, sans i barats i sa seva elaboració molt fàcil.

Ingredients:

Un tassó d'aigua teba i un tassó d'oli d'oliva, o mig tassó de cada líquid, si no en volem fer moltes, però sempre sa mateixa quantitat d'ambdós líquids, llevat natural de pa, sal a gust i sa farina de blat que es begui. Es poden fer sense sal per a ses persones hipertenses. Aquests són ets ingredients autèntics tradicionals. 

 A diverses marques comercials, per abaratir costos de producció, se substitueix part o sa totalitat de s'oli d'oliva per saïm de porc, oli "vegetal", "greixos hidrogenats" o "margarina vegetal", i això converteix ses galletes en insalubres pes seu alt contingut en colesterol o per sa procedència poc clara dets olis utilitzats. Ets anomenats greixos hidrogenats són literalment colesterol químic procedent des petroli, molt més perniciós per a sa salut que es saïm de porc. S'anomenada margarina vegetal s'elabora solidificant oli de soia o girasol afegint-li un 20% de greixos hidrogenats procedents des petroli, és a dir, que seria molt més sa que les fessin directament amb mantega de llet de vaca.

Un altre detall que em sembla important resenyar aquí és que sa majoría de marques comercials d'aquestes galletes utilitzen es conservant E-320, Butilhidroxianisol (BHA), un derivat des petroli amb activitat hormonal que resulta ser altament perillós per a sa salut amb efectes nocius sobre sa reproducció, és a dir, disruptor hormonal, i clarament cancerígen en rates, prohibit en es països "civilitzats" per a s'alimentació dets infants i ses embaraçades. Trobareu molta informació sobre això a internet.

Jo he fet servir llevat natural dessecat, però si en teniu de fresc és molt millor. Sa farina ha de ser sa mateixa que s'utilitza per fer pa.

Per començar he diluït mitja bosseta de llevat dessecat dins mig tassó d'aigua teba, a sa qual he afegit un polsí de sucre i una mica de farina per activar es llevat, deixant-ho reposar uns minuts. Dins un ribell hi he posat mig tassó d'oli d'oliva de bona qualitat, es mig tassó d'aigua teba amb so llevat i una mica de sal i he anat afegint farina fins que sa pasta resultant s'ha desferrada de ses mans i ses parets des ribell, fenyent-la una estona amb ses mans i formant després una bolla que he deixat reposar uns minuts.

Quan sa pasta s'ha començat a inflar per s'acció des llevat, l'he aplanada amb un corró i he anat retallant ses galletes amb s'ajuda d'un tassó de boca estreta.

Amb una forqueta petita he punyit es centre de cada galleta.

Així més o manco ha de quedar sa galleta una vegada feta.

Depenent des gust de cadascú es poden ficar tot d'una dins es forn perquè quedin més compactes o es poden deixar fermentar a un lloc calent perquè s'inflin, de manera que quedin com una petita coqueta amb so centre enfonsat.

 Una vegada cuites es poden deixar dins es forn apagat perquè perdin aigua i quedin cruixents.

Amb un ganivet se xapen fàcilment per la meitat com si fossin panets per a hamburguesa.

Una vegada xapades queden com es veu a sa foto. 

Són ideals per preparar petites llepolies de lo que es vulgui: foiegràs, formatge, tonyina, anxoves, sobrassada, melmelada, llet condensada, nocilla, tomàquet, unes tàperes amb pebre vermell i oli, pasta d'olives negres o simplement trempades amb un raig d'oli d'oliva verge extra. Es preparin com es preparin són sempre delicioses.

Sa Dragonera, un petit paradís

El Parc Natural de Sa Dragonera era una de les meves assignatures pendents. Aprofitant que a principis d'octubre el GOB organitzava una excursió ornitològica a aquesta petita illa, m'hi vaig apuntar il.lusionat amb l'esperança de veure un trosset de natura encara verge al nostre destrossat i sobreexplotat arxipèlag.

Fou declarat Parc Natural pel Govern Balear el 26 de gener de 1995. Està format per l'illa Sa Dragonera i pels illots Pantaleu i Sa Mitjana. Ocupa una extensió de 2'88 quilòmetres quadrats, es a dir, 288 hectàries. Sa Dragonera té una longitud màxima de 3700 metres i una amplària de 780 metres. Està separada de la costa de Sant Elm del municipi d'Andratx a l'illa de Mallorca per un tram de mar d'uns 800 metres d'amplària i de poca profunditat, on creix un ric bosc submarí de Posidonia oceanica.

Illa Sa Dragonera.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Illot Pantaleu.

Rètol informatiu del Parc Natural de Sa Dragonera situat al port de Sant Elm, just devora el petit moll on s'agafa la barca turística "La Margarita" que duu a Sa Dragonera. El passatge val 10 euros.

 

 Video domèstic on es veu en primer lloc el petit illot Pantaleu i a continuació l'illa Sa Dragonera, l'extrem nord-est de la qual queda amagat darrere la costa d'Andratx de l'illa de Mallorca. El vaig gravar des del moll de Sant Elm. Es veu molt millor sense ampliar.

 

Aquest altre video el vaig gravar des de l'interior de la barca. Es veu un corb marí bucejant molt a prop de l'illot Pantaleu i després l'illa de Sa Dragonera. Estàvem tan a prop que la càmara no em va permetre captar el cim més alt de l'illa, anomenat Na Pòpia, que està a 360 msnm. Com a l'anterior video tampoc es veu l'extrem nord-est de Sa Dragonera.

 Just acabàvem de davallar de la barca al petit moll de Cala Lladó i a tots ens varen sorprendre els nombrosos grumers lilosos que nedaven dins una aigua netíssima.

 Jo mai havia vist sargantanes i em va sobtar l'abundància d'aquests petits dragonets que no tenen gens de por a la gent. Pertanyen a la subespecie de Sa Dragonera de la sargantana endèmica de les Illes Balears. El seu nom científic és Podarcis lilfordi gigliolii. A la foto podeu veure un exemplar prenguent el sol devora el seu amagatall de fulles de mata llentisclera.

Quatre sargantanes devorant les restes d'una poma. Estaven afamegades i menjaven tot el que els tirava la gent.

Una altra sargantana amb un bon tros de poma a la boca.

Detall del dibuix i els colors de la pell de la sargantana anterior.

Una de les primeres plantes que em va cridar l'atenció va ser l'endemisme tirrènic Arum pictum amb el bellíssim disseny reticulat de les nerviacions blanques de les seves fulles. L'exemplar de la foto començava a treure la seva flor després de les primeres pluges de la tardor.

Aquest altre bellíssim Arum pictum ja havia treta la seva flor morada amb el seu espàdix quasi negre, que emet una olor fètida a carn putrefacta per atreure els seus polinitzadors que són les mosques carronyeres.

Detall de l'espàdix amb la seva típica forma en estròbil.

El darrer que pensava trobar eren falgueres. Gairebé només començàvem a caminar i a un tram del camí orientat cap al nord vaig veure una desena d'exemplars de Cheilanthes acrostica que acabaven de sortir de l'estivació.

Cheilanthes acrostica solitària amb les arrels endinsades dins les estretes encletxes d'aquesta roca calcària. Sembla increible que pugui sobreviure amb tan poca terra.

Costa de Sant Elm vista des de Sa Dragonera. Un lluminós sol estava sortint darrere Mallorca.

Aquesta bellíssima inflorescència de ceba marina, Urginea maritima, alegrava el camí.

Les seves floretes vistes d'aprop tenen un disseny, una lluminositat i uns colors fantàstics.

La brostació novella de les Euphorbia dendroides ens va recordar que havia començat la tardor. A diferència de la majoria de plantes, aquestes lletreres arbustives perden les fulles a l'estiu i romanen dormides en estivació, esperant pacientment les primeres pluges de finals de setembre o principis d'octubre, moment que desperten i brosten vigorosament, cobrint-se de fulles d'un color verd pàl.lid.

La variant balear de romaní de tiges pèndules, Rosmarinus officinalis var. palaui, és abundant a Sa Dragonera, convivint amb la forma normal de tiges erectes.

Una altra variant de romaní, la de flors albines, també és relativament abundant a Sa Dragonera.

La puresa del color blanc de les floretes és extraordinària, semblen brillar amb llum pròpia. 

Aquí i allà es podien veure exemplars amb flors d'un color blau cel molt clar, intermig entre la forma normal de flors blaves i les de flors albines.

Em va cridar l'atenció l'abundància del liquen Xanthoria parietina que tenyia de color taronja daurat les roques calcàries, com si estiguessin folrades amb làmines de pa d'or.

Exemplar típic de Xanthoria parietina que creix ben rodó com una taca d'oli. Quan plou les algues del líquen reverdeixen i aquest adquireix un intens color verd daurat.

Detall dels apotecis del micobiont, component fúngic del líquen, en diferents fases de maduració. L'altre component, el ficobiont, són algues fotosintètiques que viuen en simbiosi entre les hifes del fong, formant ambdós el que s'anomena líquen. Aquests organuls reproductors, els apotecis, produeixen ascospores, a les quals s'hi aferren cèl.lules de l'alga, de manera que quan l'ascospora germina i comença a produir hifes com si fossin una teranyina, les cèl.lules d'alga també es reprodueixen per divisió cel.lular simple i s'intercalen enmig de les hifes. Les algues produeixen sucres amb la fotosíntesi que comparteixen amb el fong i aquest absorbeix aigua i minerals amb les seves hifes i els comparteix amb les algues, una simbiosi mutualista perfecta.

Era molt cridaner el fet que hi hagués plantes de Phillyrea angustifolia carregades de fruits negres com la de la foto i moltes altres sense cap fruit. No vaig veure cap exemplar de Phillyrea latifolia ni de Phillyrea media.

Els fruits són carnosos, el que s'anomena drupes. N'hi havia en diferents fases de maduració, passant del color verd al groc, després més o manco vermellós i acabant ben negres. Estan cobertes d'una capa de ceres que els donen aquesta tonalitat mat pruinosa. Aquest recobriment cerós té la finalitat de irritar el tub digestiu de les aus i altres animals que s'alimenten d'aquestes drupes, provocant-los un efecte laxant, és a dir, diarrea, fent així que l'animal defequi moltes vegades i escampi millor ben repartides les llavoretes enfora de sa mare.

 Per les roques del camí es veien fòssils, com aquest que va trobar en Christophe Cusin, un dels excursionistes. Sembla l'interior d'una conxa de caragola de mar.

Ja començavem a veure el Far de Llebeig situat a l'extrem sud-oest de l'illa. El cel tenia un color espectacular, molt viu i lluminós.

A prop del penya-segat hi ha una antiga torre de vigilància, actualment abandonada.

 

Mateixa torre de vigilància anterior a l'entrada d'una cala petitona.

 

La torre vigilava els vaixells que s'acostaven a la costa de Sant Elm.

Detall de la torre anterior.

 La vegetació és majoritariament arbustiva i està formada principalment per Olea europaea var. sylvestris, Pinus halepensis, Pistacia lentiscus, Phillyrea angustifolia, Euphorbia dendroides, Euphorbia charachias, Euphorbia pithyusa, Euphorbia peplus, Rosmarinus officinalis, Ephedra fragilis, Asphodelus aestivus, Urginea maritima, Arum pictum, Arum italicum, Arisarum vulgare, Parietaria lusitanica, Parietaria mauritanica, Limonium dragonericum, Phagnalon rupestre, Phagnalon saxatile, Ajuga iva, Sonchus tenerrimus, Festuca arundinacea, Rhamnus oleoides, Rubia angustifolia, Rubia peregrina, Osyris alba, Cheilanthes acrostica, Polypodium cambricum, Selaginella denticulata, etc...

Caleta entre penya-segats. La costa de Sa Dragonera està plena de caletes com aquesta. Al fons es veu la costa de Sant Elm.

Camí de pujada al Far de Llebeig. El bellíssim edifici està en un deplorable i imperdonable estat de degradació.

L'excursionista francès Christophe Cusin té una vista excel.lent. Mentre els altres miravem enfora ell va veure aquest animaló diminut, un insecte vermell de l'espècie Spilostethus pandurus.

Detall del Spilostethus pandurus.

En aquest impressionant penya-segat hi crien una vintena de parelles de falcons d'Eleonor, Falco eleonorae. La meva càmara no em va permetre fotografiar-los. Mentre els observàvem es varen acostar al penya-segat dues àguiles calçades, Hieraetus pennatus i els falcons les vàren atacar fins que aconseguiren fer-les fora.

Falcó d'Eleonor al penya-segat anterior. L'excursionista Ernesto Nicola i en Manolo Suárez, responsable de l'excursió, me varen deixar els seus prismàtics perquè pogués disfrutar de la bellesa d'aquestes aus prodigioses. Moltes gràcies per la vostra generositat, Ernesto i Manolo.

L'endèmic Limonium dragonericum és relativament abundant. A principis d'octubre estava en plena floració.

Un altre exemplar de Limonium dragonericum.

El caminet de la ruta de l'excursió travessant la falda d'aquest turonet.

El mateix camí anterior.

Els abundants exemplars de ginesta borda, Ephedra fragilis, estaven carregats de fruits vermells.

Detall dels cridaners fruits de la ginesta borda.

Al camí de tornada, amb la seva vista prodigiosa, en Christophe Cusin va veure una planteta diminuta, la labiada Ajuga iva, que no vàrem trepitjar per pura casualitat. Estava en plena floració després de les primeres pluges de la tardor.

Les seves floretes rosades tenen la llengueta típica de les Labiatae.

Detall de les flors d'Ajuga iva.

Desig de tot cor que aquest trosset de paradís, aquesta petita esperança, romangui per sempre preservada de la cobdícia humana.