dissabte, 12 de novembre de 2011

Cheilanthes pulchella: va emigrar a la Macaronèsia per a sobreviure

Els seus gens continuàren a Europa i Àfrica dins sa filla híbrida

Els gens de la Cheilanthes pulchella no estaven preparats per a suportar el fred i la sequera del Miocè tardà. Abans de començar l'últim milió d'anys d'aquesta era geològica vivia feliç a Europa occidental i nord d'Àfrica amb un clima subtropical càlid i humit. Allà s'havia hibridat amb la Cheilanthes maderensis i de la seva unió havia sorgit un híbrid alotetraploide més resistent i millor adaptat al clima canviant, la Cheilanthes guanchica.

Cheilanthes pulchella fotografiada a ple sol damunt les roques volcàniques del municipi de Santiago del Teide a l´illa de Tenerife a principis del mes de maig. Al seu costat compartint el mateix hàbitat hi havia nombroses Notholaena marantae i Cosentinia vellea, dues falgueres que també estimen la calor i el sol.

La Cheilanthes pulchella és una de les Sinopteridaceae millor adaptades a la calor (termofilia) i a la llum directa del sol (heliofilia). Les seves arrels estan profundament arrelades dins la grava volcànica que amb la seva estructura porosa absorbeix i reté la humitat de la brisa marina i proporciona a la Cheilanthes pulchella tota l'aigua que necessita.

Grup de Cheilanthes pulchella al Puerto de Izaña de Tenerife a uns 2000 msnm. al costat de la carretera que va del Pico del Teide cap al municipi d´Arafo. Els rajos del sol incideixen damunt les frondes que s'estenen cap a la llum sense por a ser abrasades, doncs se saben protegides per l'excel·lent hidratació proporcionada per les arrels.

Quan es va iniciar la Gran Crisi Salina del Messiniense a finals del Miocè, el clima va canviar dràsticament fent-se més àrid i fred i el Mar Mediterrani s'assecà gairebé per complet convertint-se en un desert salobre amb alguns llacs molt salats. Durant aquell milió d'anys tan adversos la Cheilantes pulchella es va anar extingint del nord cap al sud i de l'est cap a l'oest al no poder suportar el fred estepari i l'absència de pluges. Els fons marins havien emergit fora de l'aigua en descendir el nivell de mars i oceans en uns 100 metres i havien convertit l'Europa Occidental, el nord d'Àfrica i les illes de la Macaronèsia en un tot continu que va facilitar l'intercanvi d'espècies animals i vegetals. 

La Cheilanthes pulchella va aprofitar aquesta circumstància per a propagar les seves espores cap a la regió macaronèsica on els seus descendents vàren trobar un clima calid i humit més adequat per a la seva supervivència. Al Mediterrani occidental i especialment al sud de la Península Ibèrica quedàren els seus gens dins la seva filla híbrida, la Cheilanthes guanchica, mentre la seva progenitora fugia cap al paradís subtropical de Madeira i les Illes Canàries. L'adaptabilitat, rusticitat i vigor híbrid de la Cheilanthes guanchica li permeteren colonitzar no només el Mediterrani occidental sinó també la Macaronèsia, acompanyant a sa mare en la seva fugida cap al sud-oest.

Fronda estretament ovado-oblonga i tripinnatisecta amb el seu cridaner raquis vermell. El pecíol, també vermell, és una mica més llarg que la làmina.

Àpex d'una fronda amb les seves típiques pinnes linear-lanceolades i integèrrimes, és a dir, senceres o indivises amb la vora ben llisa sense dents ni escotures ni lobulacions. A aquestes pinnes apicals les segueixen unes altres un poc lobulades a la seva base.

Revers d'una fronda amb els sorus protegits per un cridaner pseudoindusi continu i ample que cobreix gairebé completament el revers de les pínnules. El raquis de la làmina, de les pinnes i de les pínnules té un bonic color vermell sang.

Detall del pseudoindusi de Cheilanthes pulchella format per una làmina de cèl·lules transparents que neix a la vora de cada pínnula, es doblega cap a dins i cobreix els esporangis que es troben a cada costat del raquis de la pínnula. Quan les espores són madures, el pseudoindusi s'aixeca per a permetre que els esporangis es despleguin com a petites catapultes i dispersin les espores el més lluny possible de sa mare.

En aquesta imatge el pseudoindusi ja està completament aixecat, deixant veure els esporangis madurs que semblen bolletes negres. Cada esporangi envolta com un úter un grup d'espores.

Les falgueres del gènere Cheilanthes contenen diverses substàncies tòxiques, especialment ptaquilòsid i tiaminasa, que provoquen en el bestiar que els consumeix malalties greus que van des de incoordinació i somnolència fins a polioencefalomalacia i hematúria enzoòtica que solen acabar causant la mort a l'animal. La seva toxicitat és un mecanisme de defensa per a protegir-se de la depredació dels herbívors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada