dissabte, 21 de maig del 2011

Taginaste vermell, la sang del Teide


Semblen plantes d'un altre món, primitives, antediluvianes, extraterrestres, estranyes, dits de sang sortint de la lava i apuntant cap al sol. Emociona i impressiona veure'ls per primera vegada en plena floració. El record que deixen en la memòria és indeleble, mai es pot oblidar. Són un gran espectacle de la natura, exuberants, com a gegants vegetals en comparació amb les altres plantes que creixen dins l'immens cràter, gairebé totes ran de terra. Ells no tenen por a res, ni al vent, ni a la sequera, ni al sol tòrrid del migdia, ni al fred alpí de la nit. S'alcen orgullosos cap al cel fins a superar de vegades els tres metres d'alçada. Són els Taginastes vermells del Teide, la sang del Teide, l'orgull de Tenerife. 

El seu nom científic, Echium wildpretii subsp. wildpretii, li va ser donat pels botànics britànics Pearson i Hook en honor a l'horticultor suís Hermann Wildpret que va residir a La Orotava durant el segle XIX. Pertany a la família de les Boraginaceae. Creix a les vessants del cràter del Teide, a ple sol, damunt la grava i les roques volcàniques a 2.000 msnm. (Us recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar la seva bellesa espectacular).

Els vaig veure per primera vegada fa cinc anys i em varen impactar. Foren per a mi com un gran regal de la natura, una explosió de bellesa en el seu estat més pur. El meu cor va bategar amb força i els meus ulls s'humitejaren davant aquell espectacle grandiós. No practic cap religió, però no vaig poder evitar que em vengués a la memòria la primera frase d'una oració en llatí que vaig aprendre d'infant sent escolanet: GLORIA IN EXCELSIS DEO, és a dir, Gloria a Déu en les altures. Gràcies força creadora, déu totpoderós, energia còsmica, ser suprem, el que siguis, gràcies per permetre'm veure aquesta meravella de la natura. El meu llarg viatge des del llunyà Mediterrani ha valgut la pena.

Davant aquestes herbes imponents un s'imagina el que varen sentir les primeres generacions de guanches quan, nouvinguts des de la costa africana amb la seva primitiva cultura berber, varen veure per primera vegada els taginastes vermells. És possible que es prostrassin davant ells i els adorassin com a déus, els déus del Teide que quan s'enfadaven, rugien i escopien foc i quan estaven contents, deixaven guaitar els seus dits vermells perquè els homes els adorassin i els oferissin sacrificis de sang.

La seva floració comença sempre aproximadament el dia 10 de maig i assoleix la seva màxima esplendor una setmana després, perllongant-se fins a principis de juny. Alguns anys s'avança o retarda uns pocs dies segons hagi fet més o menys fred a l'hivern. Les altres plantes del crater floreixen al mateix temps, com la crucífera Descurainia bourgaeana amb la seva magnífica floració groga. Ambdues són endèmiques de la zona subalpina de les Cañadas del Teide.

Les seves llavors, portades pel vent i l'aigua, germinen sobre la terra volcànica molt rica en nutrients minerals i d'elles surt una petita planta en forma de roseta de fulles linear-lanceolades, molt peludes, adaptades al fred alpí, a la calor tòrrida i a la sequera. Durant diversos anys la roseta es va engrandint i acumulant nutrients i aigua a les seves arrels.

Quan el taginaste vermell assoleix la maduresa, la seva gemma central creix cap amunt i produeix una llarga inflorescència amb les poncelles florals cobertes per fulles cada vegada més petites.

Els taginastes vermells varen estar a punt d'extingir-se per la intensa pressió del bestiar que pasturava per les Cañadas del Teide i es menjava les rosetes de fulles tendres. El Govern Canari va haver de prohibir el pasturatge als ramaders en tot el Parc Nacional del Teide i des de llavors l'espècie s'ha recuperat fins al punt que ja no està inclosa en el Catàleg d'Espècies de la Flora Canària en Perill d'Extinció.

L'espècie Echium wildpretii té dues subespècies: la de Tenerife de flors intensament vermelles, Echium wildpretii subsp. wildpretii, el taginaste vermell pròpiament dit i la subespècie endèmica de l'illa de La Palma de flors rosades, Echium wildpretii subsp. trichosiphon, anomenat Taginaste rosat, molt escàs i protegit per la llei, inclòs en el Catàleg Canari d'Espècies protegides.

Vaig fer aquesta fotografia el dia 6 de maig. En ella es veuen les poncelles florals a punt d'obrir-se. Igual que les fulles, les poncelles estan cobertes per tricomes com a petites agulles que es claven a la pell en tocar-les. Els tricomes de les fulles són menys punxants.

I per fi es produeix el miracle de la floració. S'obrin en primer lloc les poncelles orientades cap a l'Est, cap a la sortida del sol. Aquesta fotografia és del dia 11 de maig.

El mateix dia 11 de maig, en una vessant protegida del vent fred del Nord, vaig trobar aquest magnífic exemplar ja completament florit, envoltat per diverses mates de la crucífera endèmica, Erysimum scoparium, anomenada Alhelí del Teide.

Les primeres flors del taginaste vermell són extraordinàries. Els seus estams blaus ressalten sobre el vermell intens dels pètals.

Les abelles melíferes liben l'abundant nèctar com embogides, embriagades. El seu vol de flor en flor produeix un intens brunzit que trenca el silenci del cràter.

Si es mira la inflorescència, s'observa que les flors es van obrint dibuixant una espiral ascendent. Després de la floració, a l'estiu maduren les llavors que són dispersades pels vessants del cràter i esperen pacientment les primeres pluges de la tardor per germinar.

I com ocorre amb tots els éssers vius, arriba el final, la mort. L'orgullosa inflorescència de prop de tres metres s'asseca i el vent la tomba. És el trist record del que un dia fou una de les plantes més belles de Tenerife.

Fins i tot mort, el taginaste vermell continua mostrant-nos la bellesa de l'estructura de la seva inflorescència. Cada flor deixa una empremta a l'escorça resseca.

Una foto propera ens permet apreciar el disseny en forma de pell de cocodril. La naturalesa mai deixa de sorprendre'ns.

Una nova generació de taginastes vermells creix devora el cadaver de sa mare. Me n'he d'anar. Altres meravelloses plantes de Tenerife m'esperen. M'enduc un gran tresor fotogràfic dins la meva càmera, el millor dels records. Abans de pujar al cotxe em gir i li promet a aquest petitó que un dia tornaré a admirar la bellesa dels seus fills o els seus néts. I una altra vegada l'emoció accelerarà el meu cor, com es varen emocionar els massacrats guanxes davant el que ells varen creure déus sorgits de la lava.


2 comentaris:

  1. Ostres Joan, mai deixes de sorprèndrem! Que bé transmets el teu amor per la natura.

    Per cert, t'has deixat per comentar quelcom molt important, i es tracta de l'aroma que puguin despendre les flors. ¿Com és? El podries descriure en quatre paraules?

    D'altra banda, he trobat llavors de Tajinaste per eBay. L'has cultivat mai? Comporta alguna dificultat en el clima coster mediterrani?

    Salutacions :)

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Àlber. Ets molt amable.

    En quan a l´olor, la veritat és que no vaig sentir-ne cap. Si l´hagués sentit, segur que m´hagués fitxat en aquest detall. Per altra banda ni se me va passar pel cap ensumar les flors, ja que les fulles tenen tricomes petitons que punxen, encara que no són gaire perillosos.

    No l´he cultivat mai, però tots els Echium canaris poden viure perfectament a les zones costaneres mediterrànies. El clima de les zones altes de Canàries és bastant semblant al mediterrani. De fet vaig veure neu a la cuneta de la carretera a uns 2.300 msnm. Els Tajinastes creixen a uns 2.000 msnm.

    Salutacions cordials

    ResponElimina