Adiantum reniforme, un fòssil vivent

Aquesta estranya falguereta de frondes arrodonides pertany a la família de les Adiantaceae i és una vertadera relíquia antediluviana, un petit fòssil vivent. La seva dispersa distribució mundial amb poblacions molt allunyades entre si, que han evolucionat separadament i han donat lloc a diferents varietats locals, fa pensar en la gran antiguitat de l'Adiantum reniforme, que fa diversos milions d'anys, en un període fred amb el nivell dels oceans més baix que en l'actualitat, poblava una vasta regió que abastava gran part d'Àsia, Àfrica, Madagascar i la Macaronèsia. Posteriorment, a conseqüència d'un escalfament global del clima, el nivell de les aigües oceàniques es va elevar i va separar les poblacions asiàtiques de les africanes i aquestes de les malgaixes i les macaronèsiques.

Adiantum reniforme al Bosque de los Tiles de l'illa de La Palma a principis de maig. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la).

Els botànics distingeixen sis varietats dins l'espècie: 

-Adiantum reniforme var. reniforme, que creix a Madeira, a l'Arxipèlag de les Canàries i a les Illes de Cabo Verde;
-Adiantum reniforme var. pusillum, una varietat nana endèmica de les Canàries i Madeira. Viu a totes les illes, excepte Lanzarote, Fuerteventura i Porto Santo;
-Adiantum reniforme var. asarifolium, una estranya versió peluda amb gruixades vores negres i grans sorus, que es troba a Madagascar, Illa Maurici, Illa de Reunió, Sud-àfrica, Kenya, Tanzània, Malawi, Gàmbia i el Senegal;
-Adiantum reniforme var. hydrocotyloides, exclusiu de l'illa de Reunió;
-Adiantum reniforme var. crenatum, que solament viu a Madagascar;
-Adiantum reniforme var. sinense, que creix únicament a la Xina i està en greu perill d'extinció, ja que només es coneixen quatre petites poblacions a la regió de les Tres Gorges del Riu Iang-Tsé, entre la província de Sichuan i la província de Hubei, lloc considerat com un refugi de plantes que sobrevisqueren a les glaciacions del Quaternari.

Grup d'Adiantum reniforme del Bosque de los Tiles amb l'exemplar de la foto anterior a una paret molt humida orientada cap al nord.

A les illes macaronèsiques aquesta falguera prefereix viure a hàbitats rupícoles sobre roques i parets regalimants amb molta llum però sense sol directe a les clarianes de boscos de Laurisilva, amb un clima subtropical humit i sense gelades. A Sud-àfrica, Madagascar, illa Maurici i illa de Reunió creix a boscos humits amb un clima semblant al macaronèsic. A Kenya, Tanzània, Gàmbia, Malawi i el Senegal, en tenir un clima tropical massa càlid per a aquesta falguera, es veu confinada a les muntanyes on troba un clima més fresc i humit, com al Mont Kilimanjaro del nord de Tanzània. Les quatre petites poblacions xineses que viuen a les Tres Gorges del Riu Iang-Tsé també prefereixen hàbitats frescos i humits lliures de gelades situats entre 80 i 480 msnm. Donada la creixent explotació humana d'aquesta regió xinesa, el nombre d'exemplars d´Adiantum reniforme var. sinense va decreixent de forma alarmant, situant-se actualment en un dramàtic perill d'extinció.

Adiantum reniforme creixent entre les pedres d'una paret orientada cap al nord al municipi de Los Sauces de l'illa de la Palma. Aquesta falguera resisteix molt bé llargs períodes de sequera. A la foto es veu com la molsa damunt la qual creix la falguera està totalment resseca.

Bellíssim exemplar d'Adiantum reniforme creixent sobre un jaç de molsa a l'encletxa d'una roca orientada cap al nord-est a l'illa portuguesa de Madeira a mitjan maig. S'aprecien els llargs pecíols de color negre o marró fosc de cada fronda amb la petita làmina arrodonida a l'extrem. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

Diverses frondes d'Adiantum reniforme amb el seu bellíssim disseny en forma de pai-pai xinès. S'aprecia la disposició radial flabel·lada dels nervis de la làmina, que sol mesurar entre 3 i 5 centímetres de diàmetre, té una consistència coriàcia com de plàstic i presenta un viu color verd clar. A les Illes Canàries aquesta falguera rep el nom de "tostonera", per la seva semblança amb una antiga moneda anomenada "tostón", que es va usar a Espanya i les colònies americanes durant el segle XVI.

Revers d'una fronda d'Adiantum reniforme amb la bellíssima distribució dels sorus a la vora de la làmina. Crida l'atenció la forma arronyonada o reniforme que dona el nom a l'espècie, el disseny radial dels nervis i la fina pilositat que recobreix el revers de la làmina.

Detall dels sorus encara immadurs i la fina pilositat de color marró clar que recobreix el revers de la làmina. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la).

Sorus d'Adiantum reniforme vists de costat amb el pseudoindusi rivetat. Quan els esporangis estan madurs, el pseudoindusi s'aixeca per a permetre la dispersió de les espores.

Microfotografia d'un esporangi d'Adiantum reniforme amb les espores madures dins la borsa transparent abans de ser dispersades.

Espores d'Adiantum reniforme, bastant grosses i de color daurat.

Mata els maoris de Nova Zelanda

La seva bellesa és enganyosa i traïdora. Sembla una falguera inofensiva, però amaga substàncies altament cancerígenes que causen neoplàsies tant a animals com a humans. Estic parlant del Pteridium aquilinum, una falguera de la família Hypolepidaceae, àmpliament distribuïda per tot el món excepte a l'Antàrtida. Dins el gènere Pteridium hi ha una sola espècie: aquilinum, dues subespècies: aquilinum i caudatum i dotze varietats.

 

Vigoroses frondes noves en un exemplar de Pteridium aquilinum fotografiat a la platja de Los Cancajos de l'illa canària de La Palma a mitjan mes de maig.

Els maoris de Nova Zelanda el conreen pels seus rizomes, dels quals obtenen una farina amb la qual elaboren pa per alimentar-se. Les substàncies cancerígenes dels rizomes són les responsables de l'elevada taxa de càncer gàstric entre aquests aborígens de fins a dues vegades i mitja superior a la resta de la població neozelandesa.

 Pteridium aquilinum creixent a l'alta muntanya a uns 1000 msnm al Pla de Cúber de la Serra de Tramuntana de Mallorca en ple mes de juliol. 

A Veneçuela i Costa Rica, on aquesta falguera creix formant extenses pastures a les zones altes, que allà anomenen "potreros", el bestiar s'alimenta de les frondes, les substàncies cancerígenes de les quals són les causants de la malaltia anomenada Hematúria enzoòtica bovina, comunament coneguda com a "orinadera de sangre", culpable de la mort d'un gran nombre de vaques, bous i toros sementals, als quals ocasiona depressió de la medul·la òssia amb leucopènia, trombocitopènia i anèmia severa, agreujada pels tumors vesicals que sagnen abundantment. També produeix càncer a la bufeta dels búfals d'aigua i a l'intestí i bufeta de les ovelles que s'alimenten en aquests "potreros" envaïts per la falguera, que es comporta com una planta invasora i desplaça la vegetació natural.

L'Hematúria enzoòtica bovina s'ha observat a nombrosos països tan diversos com Nova Zelanda, Brasil, Suècia, Anglaterra, Canadà i les illes Fiji, encara que les més afectades són Veneçuela i Costa Rica.

Els humans que consumeixen la llet contaminada de les vaques que s'alimenten de les frondes de Pteridium aquilinum tenen una alta taxa de càncer d'estómac, molt major de l'esperada en qualsevol població humana. Costa Rica ocupa el tercer lloc al món en incidència i mortalitat per càncer gàstric. Les substàncies cancerígenes trobades a la llet són l'àcid shikímic, la quercetina, l'aquílide A i sobretot el ptaquilòsid, que és considerat el principal principi tòxic i es troba en major concentració a les frondes tendres. Fou aïllat el 1983 i la seva toxicitat carcinogènica en animals de laboratori, com  rates, ratolins, guatlles, cans, hàmsters, etc., als quals provoca neoplàsies malignes d'intestí, bufeta i pulmó i leucèmies limfàtiques, fou demostrada el 1984. També es va demostrar experimentalment la seva toxicitat en el bestiar. En ser ingerit es descompon en un segon derivat químic anomenat dienona, que és el tòxic vertader i causa dany directe a l'ADN i activació d'oncogens.

Les vaques que pasturen als "potreros" on no creix el Pteridium aquilinum no pateixen la malaltia hematúrica i la seva llet està lliure de contaminants cancerígens, la qual cosa repercuteix en la salut dels humans que s'alimenten de la seva llet, que presenten una molt baixa taxa de càncer gàstric, semblant a l'esperada en qualsevol població humana.

  

Pastura envaïda per Pteridium aquilinum a una clariana del Parque Natural Sierra de Grazalema a la província de Cadis a mitjan maig.

Pteridium aquilinum també conté l'enzim tiaminasa, que destrueix la tiamina o vitamina B1, ocasionant una avitaminosi severa similar al Beri-beri, amb descoordinació motora, paràlisi i convulsions, arribant fins i tot a causar la mort per asfíxia motora si s'han consumit grans quantitats de falgueres. Aquest problema afecta principalment a animals no remugants, com porcs, cavalls, muls i ases, no afectant els remugants per la tiamina sintetitzada per la flora ruminal.

Exemplar de Pteridium aquilinum a una roureda del Parque Natural de Los Alcornocales a la província de Cadis.

A les ovelles les ocasiona ceguesa progressiva per degeneració de la retina i necrosi cortical, morint d'inanició perquè no són capaces de beure i alimentar-se ni seguir el ramat en els seus desplaçaments.

      Pteridium aquilinum brostant a principis de maig als afores de la ciutat d'Horta, capital de l'illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. 

Al Japó, on existeix el costum a certes regions d'alimentar-se de les frondes tendres del Pteridium aquilinum, s'ha trobat una clara relació entre el seu consum i la incidència de neoplàsies d'esòfag i estómac. En aquest país és considerada una verdura i se l'anomena warabi. Es pot veure a la venda als mercats. Les famílies que surten a passejar pel camp tenen el costum de recol·lectar les frondes tendres d'aquesta falguera per cuinar-les després a ca seva.

              

Pteridium aquilinum creixent com epífita damunt el tronc d'una palmera canària, Phoenix canariensis, a la ciutat de Barlovento de l'illa de La Palma.

Al Brasil, a les regions on abunda, també es mengen les seves frondes tendres com a verdura i s'està estudiant la clara relació entre el seu consum i l'alta incidència de càncer d'estómac i esòfag.

      Revers d'una fronda de Pteridium aquilinum amb els sorus madurs.    

Certs estudis a Àsia han assenyalat que la cocció de les frondes tendres a altes temperatures en els tradicionals woks neutralitza les substàncies cancerígenes, podent-se consumir així sense perill. Només es desaconsella el seu consum en cru o amb una cocció lleugera. No obstant això, aquestes afirmacions es contradiuen amb l'elevada taxa de càncer dels maoris que s'alimenten de pa fet amb farina de rizomes, lògicament cuit al forn a altes temperatures.

Els sorus estan coberts a la seva part externa per un pseudoindusi format per la vora revoluta de la pinna i a la seva part interna per un indusi vertader membranaci de color marró i vora fimbriada.
   

Alguns estudis també suggereixen que la simple inhalació de les seves espores pot provocar càncer de pulmó, però no ha estat demostrat. El que sí que ha estat demostrat experimentalment en ratolins de laboratori és la carcinogenicitat de les espores afegides a l'aliment i a l'aigua de beguda. Els ratolins obligats a beure aigua amb espores varen sofrir leucèmia limfàtica, càncer d'estómac i càncer de mama i els que varen ser alimentats amb menjar amb espores varen sofrir adenomes de pulmó i càncer de mama.

A Gal·les, a l'oest d'Anglaterra, on creix en abundància aquesta falguera, s'ha observat una inusual incidència de càncer entre la població humana. Com que no és consumit com a aliment, s'ha donat la culpa a la contaminació de l'aigua de pou per exsudats de les arrels de la falguera i la incorporació de les seves espores a l'aigua dels aqüeductes de superfície, però encara no ha pogut ser demostrada cap relació.

Als països on aquesta falguera es comporta com una mala herba invasora, desplaçant la pastura normal, s'estan estudiant diversos mètodes d'erradicació, els quals fins avui han resultat massa costosos i poc efectius.

I per acabar queda en l'aire una pregunta: per què tanta toxicitat? La resposta tal vegada podria ser la mateixa que per als diminuts granots verinosos de les selves de l'Amazones. La falguera Pteridium aquilinum concentra grans quantitats de substàncies tòxiques en els seus teixits simplement per no ser menjada, per protegir-se, per eliminar d'una manera lenta i cruel els seus depredadors, en definitiva, per sobreviure, i a la vista dels resultats la seva estratègia no li ha anat gens malament.

Ophioglossum lusitanicum, un petit gran campió

Pel seu aspecte ningú diria que es tracta d'una falguera, ja que les seves diminutes frondes estèrils semblen  fulletes de gramínia. El seu hàbitat són les clarianes de garrigues mediterrànies arbustives, els sòls argilosos de les quals estan coberts de molsa i romanen molt humits durant la tardor i l´hivern. Les espècies vegetals amb qui comparteix l'hàbitat són les estepes, orquídies, mates llentiscleres, ullastres, albons, esparragueres, romaníns, qualque pi blanc, com també Phillyrea angustifolia, Gagea nevadensis, Crocus cambessedesii, Brachypodium retusum, Plantago bellardii, Arisarum vulgare, Arum pictum, Merendera filifolia, etc...

Ophioglossum lusitanicum a la tardor amb quatre frondes estèrils de no més de 3 cms de llargària i una fronda fèrtil enmig amb els esporangis encara inmadurs. Fotografia feta als voltants de S'Albufera de Mallorca.

El seu cicle vital es completa en uns set mesos. Durant els secs i tòrrids estius de Mallorca roman davall terra aletargiat en estivació en forma de petit rizoma oblong o subglobós, marró, d´arrels gruixades, de vegades estolonífer, de manera que amb els anys pot anar formant una petita família al seu voltant a través dels estolons subterranis, de cadascun dels quals brosta una nova falguera clònica amb les primeres pluges de la tardor.

Un altre exemplar amb una sola fronda esteril i una fronda fèrtil amb l'espiga al seu extrem apical, formada per dues fileres d'esporangis, en aquest cas encara inmadurs. Fotografia feta a finals de novembre.

Detall de l'espiga de la fronda fertil anterior amb les dues fileres d'esporangis immadurs.

Grup d´Ophioglossum lusitanicum amb les seves fulletes que semblen petites gramínies i es confonen facilment amb les altres herbes amb les quals comparteix l'hàbitat. Aquestes fulletes o frondes estèrils brosten del rizoma que està arrelat profundament dins la terra argilosa. A la foto es veu com aprofiten per brostar els cruis de la terra formats durant l'estiu, que s'esquerda abrasada pel tòrrid sol mallorquí. Quan les frondes fèrtils dispersen les espores, aquestes també aprofiten els cruis per germinar profundament i així poder suportar els cinc o sis mesos de sequera estival.

Foto en detall de les frondes estèrils gruixades i carnoses, linear-lanceolades ò oblongo-lanceolades, lleugerament acanalades, per recollir la rosada matinal i dirigir la humitat cap al rizoma. S'aprecia també clarament com les falgueretes aprofiten un crui del sòl per a brostar, la qual cosa els suposa un estalvi important d´energia, ja que així les seves fràgils frondes no han de travessar la gruixada i dura capa de terra argilosa. Acompanyant els Ophioglossum es veuen les llargues fulles filiformes i acanalades en forma de V d'una Merendera filifolia, els diminuts brots nous de la molsa i diverses hepàtiques acabades de néixer de l'espècie Oxymitra incrassata, bastant abundant a la mateixa garriga, igual que el líquen Diploschistes steppicus. 

Cada Ophioglossum lusitanicum pot tenir d'una a quatre frondes estèrils i una o dues frondes fèrtils, com l'exemplar de la foto. La comparació amb la gemma del meu dit índex ens dóna una idea de la mida diminuta d'aquesta falguereta. En aquest cas les frondes estèrils mesuren menys de 2 cms i les fèrtils poc més de 3 cms.

Al llarg de la tardor van brostant frondes noves, que amb la fotosíntesi acumulen energia per produir les espores. Cada matí, encara que no plogui, rep la humitat de la rosada, que és absorbida per la molsa, que actua com una esponja, mantenint així el sòl argilenc permanentment humit. A principis d'hivern, a vegades més tard depenent de la precocitat o tardança de les primeres pluges tardorenques, s'inicia la maduració dels esporangis i la dispersió de les espores.

Espiga al febrer amb les dues fileres d'esporangis madurs iniciant la dispersió de les espores. 

Cada esporangi s'obri com una boca amb dos llavis i del seu interior surten les espores transparents que cauen prop de sa mare. Si tenen sort i van a parar al fons d'un petit crui del sòl, germinen i donen lloc als gametòfits, que produeixen oòsferes i anterozoides (gàmetes femenins i masculins). Una vegada s'ha produït la fecundació de l'oòsfera, neix un nou Ophioglossum lusitanicum del fons del crui. Tot aquest procés es pot torbar un parell d'anys i depèn d'un fong simbiont, probablement del gènere Glomus, que micorriza els rizoides dels gametòfits de l´Ophioglossum i facilita la producció de gàmetes. Es tracta de micorrizes amb hifes arbusculars. Les noves falgueres vertaderes o esporòfits brosten de l'oòsfera fecundada d'un gametòfit micorrizat. Sense aquesta simbiosi fong-falguera, aquesta micorrizació, no és possible la reproducció de les falgueres del gènere Ophioglossum.

Detall de l'espiga d'una fronda fertil amb els esporangis madurs i oberts com a boques amb llavis, de l'interior de les quals surten les espores microscòpiques, que es dispersen pels voltants ajudades pel vent (anemocòria) i l'aigua de pluja (hidrocòria).

Com si fossin llavis pintats amb carmí, les dues valves de cada esporangi s'obrin i dispersen les espores, que a la foto es veuen com a boletes blanquinoses i translúcides.

En aquesta foto microscòpica es veuen millor les espores sortint dels esporangis.

Detall de les espores de Ophioglossum lusitanicum, que presenten una concavitat en forma de fòvea en un dels seus costats. La microfotografia està feta amb molt poca llum, ja que en realitat les espores són transparents.

Doodia caudata, una australiana amb vocació cosmopolita

Les seves frondes noves d'un viu color vermell i el seu cultiu facil la fan molt atractiva per als jardiners amants de les falgueres. Des d'Austràlia, Tasmània, Nova Zelanda, Nova Caledònia i l'Illa de Lord Howe, on rep el nom de "small raspfern", ha estat portada per l'home a molts altres llocs de la Terra. Als països de clima temperat i humit semblant al de la seva terra austral la conreen a l'aire lliure com a planta ornamental. Als països de clima fred o molt sec la tracten com una planta d'interior. A la naturalesa viu sobre sòls lleugerament àcids i ben drenats en hàbitats ombrejats principalment riparis, a les ribes de rius, torrents i barrancs. A Tasmània està catalogada en perill d'extinció. Necessita humitat constant durant tot l'any. S'ha naturalitzat a les Illes Açores i a Madeira.

Bella Doodia caudata a la vessant fresca i humida orientada cap al nord d'una muntanya volcànica (Caldeira do Faial) en el centre de la Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Són molt cridaneres les seves frondes noves vermelles. Creix acompanyada per altres dues alòctones: a l'esquerra la falguera australiana Adiantum hispidulum i a la dreta l'americana Tradescantia fluminensis, les tres perfectament adaptades al clima açorià.

Pertany a la família de les Blechnaceae, igual que la Woodwardia radicans i el Blechnum spicant. Les seves espores són dispersades pel vent (anemocòria) i, una vegada han germinat, els seus gametòfits o prótals generen un esporòfit o falguera vertadera, bé per reproducció sexual a través de la fecundació de la oòsfera femenina per un anterozoide masculí o bé per apogamia (apomixis gametofítica), creixent l'esporòfit directament a partir d'una cèl·lula somàtica del gametòfit saltant-se la fecundació sexual. Té un rizoma curt cobert per llargues pàlees de color marró clar. Les seves frondes són dimòrfiques: les fèrtils creixen erectes, rígides i acaben en un llarg àpex caudat molt estret (del llatí caudatus, caudata, caudatum = amb cua), detall que li dóna el nom a l'espècie, mentre que les estèrils, disposades en una roseta basal, són més laxes i tenen una disposició pendular.

Una altra vigorosa Doodia caudata amb les seves erectes frondes fèrtils a principis de maig al Parc Natural de Madeira. A l'esquerra es veu un exemplar de la falguera Anogramma leptophylla. La humitat constant aportada per la pluja horitzontal típica de les illes macaronèsiques facilita la seva supervivència. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

És tractada despectivament com una alimanya vegetal, una invasora, una mala herba, per assilvestrar-se amb gran facilitat i escapar dels jardins a través de la dispersió de les seves espores. Ella no té la culpa. No va viatjar voluntàriament des de l'Hemisferi austral cap a l'Hemisferi nord, sinó que fou portada allí per l'home. Fa el mateix que qualsevol altre ésser viu: intentar sobreviure i perpetuar la seva espècie sobre la Terra. La maldat no existeix a la natura, només al cor de l'home. La veritat és que es tracta d'una falguera molt bonica que creix sense formar poblacions nombroses. La majoria d'exemplars que vaig trobar a les Illes Açores i a Madeira eren individus solitaris, que no perjudicaven gens a les altres espècies ni competien pel territori. A les dues fotos anteriors i a la següent es veu clarament el que acab de dir.

Exemplar jove de Doodia caudata envoltat de sarments de Tradescantia fluminensis, entremesclats amb brots de la també alòctona Selaginella kraussiana.

Les frondes fèrtils ( les dues vermelles) creixen molt erectes, al principi d'un viu color vermell, que va canviant a rosat i posteriorment a verd, a mesura que maduren les frondes. Les seves pinnes són llargues i estretes i estan separades entre si. Poden assolir els 30 cms de longitud. Les frondes estèrils (la de l'esquerra) són una mica més curtes, tenen les pinnes molt juntes i més amples que les fèrtils i el seu àpex és més curt, menys caudat.

Fronda de Doodia caudata de textura coriàcia i tacte aspre amb les pinnes finament serrades, vorejades per espines corbades cap a la punta de les pinnes, per aquest motiu també se l´anomena Doodia aspera ssp. caudata. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Revers de l'àpex molt allargat i estret, caudat, d'una fronda fertil de Doodia caudata amb els sorus madurs que arriben fins a la punta de la cauda a principis de maig.

Part mitjana de la fronda anterior amb les pinnes de vora finament serrada, inserides en el raquis amb una àmplia base i els sorus d'una mica més de 1´5 mm cadascun d'ells, amb freqüència confluents i disposats en dues files a cada costat del nervi central de la pinna.

Detall dels sorus madurs de Doodia caudata amb l´indusi lleugerament aixecat per a que es puguin desplegar els esporangis i dispersar així les espores, que són portades pel vent (anemocòria) el més lluny possible de la seva mare per a conquistar nous territoris. Fent doble clic damunt la foto es poden veure aquests detalls, inclosos els diminuts esporangis guaitant per sota de l´indusi, que és membranós i vorejat de petits pèls.

Esporangi de Doodia caudata vist al microscopi a 400 augments. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

I per a acabar en aquesta altra foto microscòpica es poden veure les espores de Doodia caudata d'un bonic color daurat fosc.

Pteris vittata, absorbeix arsènic per protegir-se

L'afinitat de la falguera Pteris vittata per l'arsènic sembla un contrasentit. Com s'explica que l'extrema toxicitat d'aquest metal·loide li resulti beneficiosa? La resposta és molt senzilla: la Pteris vittata acumula arsènic a les seves frondes com a mecanisme de defensa davant la depredació dels herbívors. Fa exactament el mateix que les erugues que mengen plantes verinoses i acumulen el verí als seus teixits per dissuadir ls seus depredadors. D'aquesta manera, si un herbívor es menja les frondes d'una Pteris, sofreix una greu intoxicació i, si no mor, s'enrecordarà la resta de la seva vida de la desagradable experiència i mai més la tornarà a menjar. Aquesta afinitat per l'arsènic la comparteix amb altres falgueres de l'ordre Pteridals, tals com la  Pteris cretica, Pityrogramma calomelanos, Pteris umbrosa, etc...  

 

Magnífics exemplars de Pteris vittata conreats al Jardí botànic de Sóller situat al nord-est de Mallorca, amb les seves llargues frondes que poden assolir 130 centímetres.

Aquesta tendència a hiperacumular arsènic es va descobrir casualment en trobar per primera vegada exemplars assilvestrats de Pteris vittata creixent a Florida (d'on no és nadiua), precisament en uns terrenys altament contaminats per aquest metal·loide. Aquest detall va cridar molt l'atenció als botànics que varen fer analitzar la composició de diverses frondes i es va descobrir en elles una altíssima concentració d'arsènic fins a 1000 vegades superior al que es considera compatible amb la vida, havent-se trobat fins a un 2'3 % d'arsènic als teixits de les frondes.

Petita Pteris vittata creixent assilvestrada en una esquerda de la façana d'una casa de la ciutat de Horta a l'illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. En aquestes illes atlàntiques aquesta falguera alòctona s'ha convertit en una vertadera plaga, afavorida per l'alta humitat ambiental durant tot l'any.

Façana d'una casa a la ciutat de Horta de l'illa de Faial amb diversos exemplars de Pteris vittata. Els açorians es veuen obligats a arrabassar cada any les nombroses falgueres que creixen a les façanes de les seves cases.

 Mateixes falgueres anteriors vistes des de més a prop.

Nombrosos estudis han intentat explicar la tolerància dels Pteridals a l'arsènic. La hipòtesi més acceptada és que, una vegada absorbit per les arrels, la falguera l´envia cap a les frondes on sofreix un procés de quelació (neutralització química) seguida d'una segrestració (encapsulació per a aïllar-lo de les cèl·lules).

Jove Pteris vittata assilvestrada creixent a una paret a ple sol a la ciutat de Tazacorte de l'illa canària de La Palma.

 Pecíols de Pteris vittata de fins a 15 centímetres molt més curts que la làmina, coberts de tricomes.

 

Fronda de la falguera anterior amb les seves llargues pinnes coriàcies de vora sencera.

Lògicament de seguida es varen veure les grans possibilitats que oferia aquesta falguera per descontaminar sòls amb altes concentracions d'aquest tòxic. Els resultats obtinguts varen ser sorprenents, aconseguint retornar a la vida terrenys pràcticament morts, on abans no hi podia créixer res.

Posteriorment, es va pensar en la possibilitat d'usar-la per descontaminar aigües amb altes concentracions d'arsènic. Per a això es va recórrer al cultiu hidropònic sense terra, amb les arrels de les falgueres submergides directament dins l'aigua contaminada continguda en recipients. Els resultats varen ser fins i tot millors que en la descontaminació de sòls. Una sola planta conreada hidropònicament en un recipient amb 600 ml d'aigua contaminada reduïa la concentració de l'arsènic de 46 a menys de 10 micrograms/ litre en només tres dies, continuant la descontaminació en els dies següents, encara que a una menor velocitat.

 

Sorus de Pteris vittata disposats en una linea submarginal seguint la vora de les pinnes amb un pseudoindusi subenter. Els esporangis dels sorus de la foto estan madurs a punt d'iniciar la dispersió de les espores.

 Esporangi de Pteris vittata amb la bossa buida després de dispersar les espores. L'anell de l'esporangi està format per una filera de cél.lules d´un viu color de foc.

I per acabar, aquí teniu la foto microscòpica de les bellíssimes espores tetraèdriques de cares reticulades.


Detall de les espores de Pteris vittata.

La contaminació ambiental per arsènic és un problema tan greu que s'han ideat nombrosos mètodes tant químics, els quals produeixen deixalles molt tòxiques, de vegades més contaminants que el mateix arsènic, com  físics, tals com la nanofiltració, l'osmosi inversa, l'intercanvi iònic, l'electrodiàlisi, els elevats costos de les quals són prohibitius per a la malmenada economia de molts països. La descontaminació biològica pel cultiu de la Pteris vittata és, doncs, la millor alternativa per la seva senzillesa, els seus excel·lents resultats en poc temps i el seu baix cost.

Una vegada la falguera ha absorbit l'arsènic d'un sòl contaminat o una aigua contaminada, es procedeix a segar les frondes i a cremar-les en condicions controlades per recuperar l'arsènic de les cendres. D'aquesta manera es tanca el cicle i s'elimina el contaminant tant del sòl com de l'aigua. L'arsènic recuperat pot ser llavors utilitzat en la indústria química en la qual té moltes utilitats. I després de la sega la rabassa de la falguera torna a brostar frondes noves, continuant així amb la descontaminació. És tan vigorosa que no la perjudica en absolut que regularment li seguin les frondes.