EL NOGUER COR: CARYA CORDIFORMIS

 Viu a l'Est d'Amèrica del Nord, des de Florida fins a Quebec.

Allà reb el nom de bitternut hickory, noguer amarg.

Les seves anous tenen una curiosa forma de cor.

A la primavera de 2017 vaig rebre un email d'una senyora basca, gran aficionada als arbres exòtics, en el qual em felicitava pel meu jardí i m'oferia llavors de Wollemia nobilis d'Austràlia, Juglans mandshurica de Manchuria i Carya cordiformis d'Amèrica del Nord, que havia adquirit en excés per internet i li sobraven llavors.

 

Noguer cor o noguer amarg acabat de néixer el 30 d'abril de 2017.

 

Mateix noguer cor de dos mesos d'edat, fotografiat el 29 de juny de 2017.

 

I aquí el teniu amb quatre anys d'edat, fotografiat el 6 de juny de 2021.

 

Mesura un metre d'alçada.

Carya cordiformis pot viure més de 200 anys i assolir els 35 metres d'alçada. Pertany al grup de noguers de pacana. S'hibrida amb facilitat amb els vertaders noguers de pacana o pacaners: Carya illinoinensis, donant l'híbrid Carya x brownii i amb Carya ovata, donant l'híbrid Carya x laney.

Cada primavera brosta amb un vigor inusitat creixent un parell de pams.

Donat el gust amarg de les seves anous només té utilitat la seva fusta, usada per a la fabricació de mobles i mànecs d'eines i per a pasta de paper. També és àmpliament sembrat als parcs i jardins com a arbre ornamental. Els nadius nord-americans fabricaven els seus arcs amb les seves branques.

Manihot esculenta, la mandioca, tapioca o iuca

La mandioca, tapioca, iuca o casava, de nom científic Manihot esculenta, Manihot palmata o Manihot dulcis, és un arbust de la família de les Euphorbiaceae originari de Mèxic i Amèrica Central, cultivat des de fa centenars d'anys per aprofitar les seves arrels tuberoses riques en hidrats de carboni. Va ser introduïda a Àfrica i Àsia pels portuguesos a la segona meitat del segle XVI.

  Mandioca de quatre anys, nascuda d'una llavor procedent del Reial Jardí Botànic de Madrid. Sa mare madrilenya és un arbust de més de quatre metres d'alçada amb un gruix de soca d'uns 20 cm. Quan vaig visitar aquest fantàstic jardí l'any 2005, en terra, davall la seva capçada, hi havia milers de llavors escampades.

Fulla palmada de mandioca en forma de mà polidàctila.

Com sempre faig quan visit un lloc ple de vida, me'n vaig endur unes quantes llavors a Mallorca com a record. Les vaig sembrar tot d'una dins cossiols individuals, varen germinar a les poques setmanes i a dia d'avui tenc tres precioses mandioques sembrades al meu jardí.

 

Totes les plantes de la família de les Euphorbiaceae tenen la saba lletosa. Quan trencam una tija, la ferida traspua un làtex blanc molt càustic que pot produir cremades més o manco severes a persones de pell delicada. Com podeu veure la meva pell resisteix bastant bé la causticitat del làtex. Record que quan era nin la saba lletosa de les euforbiàcies em produïa irritació, enrogiment i picor sense arribar a assolir la gravetat d'una cremada càustica.

Bellíssimes flors de mandioca el juny.

  Fulles i fruits de Manihot esculenta.

Fruits a pocs díes de madurar a finals d'agost.

Fruits ja madurs a principis de setembre. Quan arriben al punt òptim de maduració, s'obrin de forma explosiva i dispersen les llavors a diversos metres de distància. S'aprecien bé els tres compartiments que contenen una llavor cadascun.

Llavors de mandioca, molt semblants a les del ricí.

Arrels tuberoses de mandioca, adquirides a un mercat.

Polpa molt blanca i compacta de mandioca que es pot menjar com si fos patata.

Mandioca i esclata-sangs amb salsa Allimorró.

Per elaborar aquest plat es pela un tubercle de mandioca, es trosseja i es bull uns 15 minuts en aigua i sal. A banda, es torren els esclata-sangs molt lleugerament perquè conservin tot el seu gust i la seva turgència. Un cop col·locats els ingredients dins el plat es trempen amb salsa Allimorró, elaborada a base d'oli verge d'oliva, alls al gust, un tros de pebre morró torrat i pelat, una molla de pa com a espessidor, sal i unes gotes de vinagre de Mòdena.

Passiflora alata, la fragància de l'Amazones

La Passiflora alata és una liana tropical originària de l'Amazones brasiler, que creix enfilant-se als arbres propers amb els seus llarguíssims sarments a les clarianes més il·luminades de la selva. Els indis l'anomenen ouvaca, que significa estrella vermella, pels deu pètals de la flor d'un intens color vermell vinós a l'anvers i blanc rosat pel revers. Al Brasil és una planta molt apreciada, tant per les flors com pels fruits que són comestibles. En anglès li diuen Red passion flower. Pertany a la família  de les Passifloraceae.

Les flors de la Passiflora alata són espectaculars. El seu disseny i els seus colors són el súmmum de la bellesa. El perfum intens que desprenen es percep des de lluny. Jo el definiria com a embriagador, delicat, intens, tant que quan acostes el nas a una d'aquestes flors no pots evitar exclamar: hummm, quina meravella! És una fragància tan plaent que alegra i serena l'ànima com el millor dels tractaments antidepressius de l'aromateràpia. Vaig fer la fotografia d'aquestes dues flors l'any 2003 a finals d'octubre. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

 Flor d'ouvaca al juny. Vaig comprar aquesta planta  a un viver de Mallorca l'any 2002. Record que la venien bastant cara. Va ser un caprici i no em penedesc d'haver-la comprada, a pesar que només vaig poder gaudir d'ella durant tres anys. Tant ella com la seva filla clònica, que vaig aconseguir per amurgonament aeri simple, varen morir fulminades per l'atac despietat del fong Armillaria mellea.

Fruit immadur de Passiflora alata l'agost de 2005. Aquest fruit va ser l'únic que va produir la meva Passiflora alata abans de morir amb les arrels podrides del fong.

Fruit anterior ja madur el setembre. Desprenia una aroma molt suau de meló.

 Detall de la polpa del fruit anterior. Me la vaig menjar a culleradetes com si fos un flam. Era dolça. Em va recordar el gust de la fruita del maracujà. Vaig guardar les llavors que vaig sembrar la primavera vinent, però no en va germinar cap. Ara estic temptat de comprar llavors per internet per tornar a gaudir d'aquesta meravella amazònica, malgrat saber que en un parell d'anys morirà fulminada per l'atac despietat del fong.

Amurgonament simple d'un sarment de Passiflora alata. La meva primera ouvaca no va produir cap fruit, així que se'm va ocórrer fer un amurgonament a un dels seus sarments enterrant-lo en un cossiol amb terra vegetal comercial mesclada amb terra calcària mallorquina al 50% i perquè no es mogués de dins el cossiol li vaig posar una pedra a  damunt. Un parell de mesos després ja havia tret arrels. El sarment s'havia convertit en una nova planta, una filla clònica que va ser la que va fer el fruit. Han passat set anys i el record de la fragant aroma de les seves flors roman gravat de manera indeleble al meu rinencèfal.