dissabte, 9 d’abril del 2011

Elles varen néixer lliures

A la costa nord de l'illa de Mallorca es conserva un petit reducte de natura gairebé verge envoltat de destrucció: S'Albufera de Mallorca i les dunes i pinars adjacents. Passejar a la primavera per aquests pinars és una orgia de llum, olors i colors. Es respira la vida en l'aroma a terra bona, en el cant de les aus, en el vol frenètic de les abelles i borinos volant de flor en flor a la recerca del preuat nèctar. 

Esplendorosa orquídia Orchis italica amb les seves curioses flors antropomorfes, que semblen homenets penjats de paper rosat, amb un gran membre viril enmig de les cames, dues orelles punxegudes de ratapinyada i una preciosa còfia de criada de casa benestant.

Quina monada d'homenet! No ho trobau?

Les flors de l'Ornithogalum divergens, anomenat  llet d'ocell, llueixen un color blanc tan pur i intens que brillen amb llum pròpia sota els rajos del sol del migdia.

Curiosa orquídia Serapias lingua, que com el seu nom indica, pareix la llengua d'un nin reguitzer que fa jutipiris.

Les plantes en plena floració recorden una immensa estora persa: orquídies, estepes, joncs, ranuncles, margalides, malves, plantatges, romanins, globulàries, eufòrbies, senyorides, albons, corretjoles, carritxeres, pins, ullastres, tamarells, mates llentiscleres, ginebrons, savines... i també algunes falgueres diminutes gairebé invisibles: Ophioglossum lusitanicum i Selaginella denticulata, i als canals de l'albufera una petita població de l'escassíssima Phyllitis sagittata.

 Minúscul exemplar de la falguereta Ophioglossum lusitanicum. Els seus estròbils amb sorus carregats d'espores pareixen diminutes espiguetes de blat sense arestes.

Primitiva falguereta Selaginella denticulata, que a primera vista sembla molsa aferrada a les roques.

 Bellíssim exemplar de l'escassíssima falguera Phyllitis sagittata, anomenada llengua de cérvol.

 Lluminosa Ophrys lutea, una orquídia d'una bellesa exquisida.

També l'Orchis coriophora, vista de prop, llueix un disseny cromàtic espectacular.

L'Ophrys sphegodes, tan petita, humil i discreta, pareix feta de vellut.

Un s'imagina com devia ser Mallorca fa mil anys, i la tristesa per tanta pèrdua fa mal a l'ànima. El Paradís Terrenal es va perdre per a sempre i no tornarà. La gallineta dels ous d'or fou explotada fins a l'extenuació i ja no pon ous, està molt malalta, però la cobdícia humana és cega i no és capaç de veure l'estat lamentable de la gallina i segueix esprement-la perquè pongui més ous, encara que siguin pilotes de golf.


En aquest petit reducte d'esperança, salvat miraculosament de la cobdícia, viuen dues tortuguetes diminutes de l'espècie mediterrània Testudo hermanni. Tenen deu mesos. Varen néixer a finals de la primavera de l'any passat. Abans de començar la seva passejada matutina a la recerca de brots tendres i flors, que són el seu berenar, jeuen una estoneta damunt un flonjo llit de molsa blaneta per prendre el sol, que els encalenteix la seva sang reptiliana i les omple d'energia. Una mèl·lera mascle, excitada per les hormones primaverals, els canta una bella cançó de bressol perquè dormin plàcidament mentre se'ls carreguen les piles. Elles varen néixer lliures davall la blanca arena d'una duna a l'ombra d'una estepa, però els seus pares foren empresonats sense haver comès cap delicte. Qualcú amb l'ànima neta els va alliberar i aquestes petitones són el primer fruit de la seva llibertat. 


El seu camuflatge és perfecte. Quan les terminacions nervioses sensitives de la part inferior de la seva closca detecten les vibracions dels meus passos, amaguen el caparrí i les potetes i romanen completament immòbils. Semblen dues pedres damunt la molsa.


Les dues tortuguetes són femelles. La seva coeta serveix per conèixer el seu sexe. Els mascles tenen la coa molt més llarga i gruixada. Per fer-se una idea de la seva petitesa basta comparar-les amb l'ungla del meu dit polze. El seu ventre està bombat la qual cosa significa que estan ben hidratades i que emmagatzemen molt de greix de reserva, gràcies a l'exuberant vegetació que és el seu rebost. Les estriacions que es veuen a la seva closca són dues plaques noves que els estan creixent entre el tercer i quart parell de plaques.


L'altra també té la coeta petitona de femella i les dues plaques noves en creixement a la closca. Aquesta està molt més grasseta que l'altra. El seu "ventre" està més bombat, senyal inequívoc de les grans reserves de greix que acumula. No sofrigueu, les he tornades a posar exactament al mateix llit de molsa on estaven. Tant de bo aconsegueixin arribar a adultes i omplin de petitones com elles aquest petit paradís.

Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa, ginebró de mar, que creix en abundància damunt l'arena de les dunes litorals de Can Picafort.

 Flors masculines de ginebró de mar carregades de pol·len.

Fruits encara immadurs de ginebró de mar.

Fulles punxegudes de ginebró de mar amb les dues línies blanques al seu anvers que identifiquen l'espècie.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada