dissabte, 17 de maig del 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rere les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

enlaira els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el qui li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb la càlida abraçada

que li dóna afectuosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la qui l'abraça.

«Oh, què ho ets de petitona!»

 —li diu amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

«Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí».




diumenge, 11 de maig del 2014

..............NOMÉS FORES UN MIRATGE..............


Com la flaire que s'esfuma,
com el núvol que passa,
com l'estela fugaç,
així et vaig viure jo.
Només fores un miratge.


I fou llavors que es va fer la llum
i les clucales que em cegaven
descomparegueren i es feu tot clar.
I fou llavors que vaig entendre,
per fi, que no eres més que fum,
una il·lusió fal·laç, una enganyifa,
un despietat tim del destí.

I fou llavors que vaig intuir,
boig de dolor, la cruel realitat,
la duresa del teu cor gelat,
el fàstic que en veure'm senties,
i això em destrossà la vida.



I fou llavors que l'ànima se'm va esqueixar
en sagnants ferides que jamai sanaran
i ma gargamella al buit llançà
un crit esquinçat que mai escoltaràs:
«Adeu per sempre, adeu,
ningú mai t'estimarà tant com jo!»

Saber que mai més veuré el teu somriure
esquartera mon cor i omple els meus ulls
de torrenteres de llàgrimes.
 
Adeu, amor, adeu.