Un record entranyable des meu padrí al cel sia

Com es feia una bosseta amb una fulla de figuera

Quan era petit, fa seixanta anys, no hi havia sa barbaritat de bosses de plàstic que hi ha avui en dia. A jo m'agradaven molt ses mores de romeguer i, per dur-les, es meu padrí al cel sia, que nomia Joan com jo o, millor dit, jo com ell, em va ensenyar a fer una bosseta amb una fulla grossa de figuera. 

Fulla de figuera de sa varietat mallorquina Blava que fa dues collites cada any: una de figues flors que maduren dins es juny i una altra de figues agostenquines.

Vinclava per amunt sa punta de sa fulla i després doblegava es lòbuls laterals damunt sa punta, ho fixava amb un bastonet com si fos una agulla engafetadora i quedava com una bossa. 

Hi cabien moltes mores, que jo em menjava després una a una com si fossin flobietes de blat de les Índies de tornada cap a ca nostra, qualcant dins es carretonet estirat per na Margarita, una somereta petitona molt peluda de raça mallorquina, dolça i molt mansueta, que jo estimava amb deliri. 

 

 Es seu record entranyable romandrà per sempre dins lo més sagrat de sa meva memòria. Es meu padrí ja no hi és, sa somereta tampoc, hi ha més bosses de plàstic que fulles de figuera i anar a collir mores de romeguer ja no és un joc d'infants.

 
 Es meu padrí patern i jo fa seixanta-dos anys en es corral de sa casa on vaig néixer i em vaig criar.


Es seu ofici era fuster, que va aprendre com a mosso fent molins de vent en es poble de Sant Jordi. Quan va complir vint-i-tres anys, va considerar que ja estava preparat per obrir sa seva pròpia fusteria. Va dir adeu an es seu mestre, a qui apreciava com un pare, fonent-se amb ell en una forta aferrada pes coll i ets ulls plens de llàgrimes de pur agraïment, i va tornar an es seu poble natal. Era tan habilidós i eixerit que ell mateix feia ses seves propies eines.

 

 

Recordar aquestes coses de sa meva infantesa em fa mal en es cor. M'agradava tant anar a foravila amb so meu padrí... Em va ensenyar tantes de coses... Jo li feia preguntes i més preguntes: "I aquest arbre quin és, padrí?" —li demanava ple de curiositat d'infant. "Això és una prunera de frare roig. La va empeltar es meu padrí al cel sia quan jo era un nin com tu. Nomia Tomeu i era molt pobre. Son pare era oller. Nomia Guillem. Vivien a un llogaret anomenat Olleries, que està aferrat a Santa Eugènia, on tenien s'obrador d'ollers i es forn per coure ses peces de fang"— em contestava ell amb una paciència infinita. 

 Cada any per sa fira venien pare i fill amb dos carros llargs ben carregats a vendre olles, greixoneres, pitxers, gerros, tassons, tasses, escudelles, xicres, copes, plats plans, plats fondos per menjar bullit d'ossos de porc, de colomí o de gallina vella, sopes de col borratxona, sopes de matances, sopes escaldines, escudella fresca, aguiat Pep, arròç brut, burballes de llebre i fideus de roter, palanganes rostidores rodones i llargueres per rostir mens, cabrits, pollastres, indiots i porcelles, salerets, setrills d'oli, alfàbies per salar olives, alfàbies per guardar ets ossos salats des porc de ses matances, alfàbies de coll ample pes saïm blanc i es vermell, alfàbies foradades per guardar caragols bovers, caragols de paret i caragoles de garriga de boca negra, cossiols, cossiolets, cossis, ribells i ribelles, gavetlins per fer segó a ses gallines, ets indiots, ses faraones i ses ànneres i beguedores i menjadores per as coloms.

 

"Un any sa meva padrina Margalida (parla es meu padrí Joan de sa seva padrina que va néixer devers l'any 1830), que era pubila i hereva de sa possessió de Son Fullana, va anar amb sa mare a firar a sa plaça des poble. Na Margalida volia comprar un cossiol gros per sembrar-hi un fasser. "Mumare, deixau fer ses olives de Sóller que noltros ja en tenim per regalar i per vendre, veniu amb jo a triar es cossiol en aquella parada dets ollers de Santa Eugènia". 

Ai quan na Margalida va veure en Tomeu i en Tomeu va veure na Margalida, ja ho crec que s'agradaren, ella tota curra vestida amb so vestit des diumenges amb un vel blanc de fadrina brodat amb roses vermelles i sa cara enllimonada i enfarinoada per parèixer més blanca i fina, com ses senyores de Ciutat, i ell, en Tomeu, alt, currot, ben pentinat amb sa clenxa a l'esquerra, ossada grossa, espatlles amples, ulls espolsats de mirada franca i directa i un somriure tan encisador que na Margalida en va romandre tota enamorada de cop. 

Varen haver d'esperar tot un any que tornàs a ser sa fira per poder-se tornar a veure. Na Margalida ho tenia molt clar: "O em cas amb aquest oller tan garrit o em faig monja tancada". 

Es dia de sa fira, a trenc d'alba, na Margalida es va mudar i enllimonar lo millor que va sabre, es va perfumar es cabells amb tres gotes d'oli de senyorida, es va fermar sa punta de sa llarga coa entrunyellada que li arribava fins a sa cinta amb un floquet color de cel, es va cobrir es cap amb so mateix vel blanc de fadrina farcit de roses vermelles, i au Margalideta, cap dret cap a sa parada dets ollers a bracet amb ta mare manca gent! 

"Mumare, m'heu d'aidar. Vos ho deman per l'amor de Déu. S'oller jove ha de venir amb noltros dues a Son Fullana avui mateix, i hi ha de quedar com a missatge, surti de llevant, surti de ponent".

Quan foren davant sa parada dets ollers aquells dos cossets enamorats es miraren an ets ulls, es llegiren es pensament, sentiren lo mateix i se somrigueren. Oh, quina emoció més intensa! Quin trastorn més dolç! Es seu coret bategava tan fort i tan aviat que els feia tremolar sa post des pit.

 —Que volen un joc de xicres ses senyores de Son Fullana? En tenc de ben fines, tan bones com ses que venen a Ciutat —els va enflocar en Tomeu tot fent sa mitja.

—I tu com saps que som de Son Fullana?  —li va contestar tota rabent sa mare de na Margalida. 

—M'ho ha dit una colometa blanca pes camí.

A na Margalida li va fer tanta de gràcia aquella sortida d'en Tomeu que va esclafir a riure amb una rialla molt fresca. A sa mare no n'hi va fer gens ni mica de gràcia, però per fer contenta sa seva filla li va demanar: 

—Escolta, oller, que t'agradaria llogar-te de missatge a Son Fullana?

—Si m'ho demana sa vostra filla, sí. 

—Au, grosserando, no corris tant.

Na Margalida estava encantada. Només faltava convèncer son pare, però estava segura que el podria ginyar a llogar aquell bergantell tan ben carat. Ningú sap com ho feren, quines arts de dona empraren, però an en Tòfol de Son Fullana li va caure tan bé en Tomeu que el va llogar tot d'una sense posar-hi cap emperò. Només tenia aquella filla i sempre li havia fet il·lusió tenir un fill mascle. En Tomeu era tan feiner i tan deixondit i amatent que aviat va pujar de missatge rònic a caporal, i un any després es va fer s'esclafit. Es casaren a s'Ermita de la Mare de Déu de Castellitx i s'oller d'Olleries va passar a ser l'amo en Tomeu de Son Fullana. Na Margalida ja tenia es companyó que volia per compartir sa seva vida. Fruit des matrimoni nasqueren vuit infants: quatre mascles i quatre femelles". 

 

Un des mascles va ser son pare des meu padrí.

Bosseta plena de prunes de frare roig d'una prunera sollerica empeltada amb una muda de sa vella prunera des meu requetepadrí al cel sia.

Bosseta plena de deliciosos albercocs de Porreres. 

Bosseta plena de mores de romeguer feta amb una fulla d'una figuera africana de sa varietat bereber que a Mallorca anomenam Argelina. Com veis, a aquesta bossa li he posat dos bastonets perquè quedi més ben tancada, però amb un tot sol n'hi sol haver prou.