diumenge, 9 de desembre del 2012

Feijoa sellowiana, li encanta el Mediterrani

Feijoa sellowiana, Acca sellowiana, Orthostemon sellowianus, aquests són alguns dels noms científics d'aquesta planta sud-americana, adaptable, rústica, bella i amb deliciosos fruits, virtuts que l'han portat a conquistar el Mediterrani de la mà de l'home. Es conrea principalment com a planta ornamental per la seva floració espectacular i també pels seus fruits verds de la grandària d'un ou de gallina l'exòtic sabor de la qual recorda a la pinya tropical. El seu nom popular més estès és guaiaber del Brasil.

Feijoa sellowiana coberta de flors a finals de maig. Quan surt el sol aquestes cridaneres flors són un reclam irresistible per a les abelles que són les seves principals pol.linitzadores al Mediterrani, encara que a la seva Sud-amèrica natal també són visitades i pol.linitzades pels colibrís, atrets per les gotetes del dolç nèctar situat a la base dels estams.

Les flors són espectaculars amb els seus nombrosos estams disposats en forma de brotxa típics de totes les Myrtaceae. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic).

Els filaments dels estams són d´un viu color vermell sang i les anteres carregades de pol·len dels seus extrems d´un suau color blanc groguenc. El pistil femení és lleugerament més llarg i més fosc que els estams i acaba en un estigma punxegut. Els pètals en nombre de quatre són rosats per l´anvers i d'un lluminós blanc immaculat pel revers. La seva vora revoluta cap amunt fa més visible el revers blanc que l´anvers rosat. Per sota dels pètals es troben quatre sèpals molt més petits de color marró-vermellós per damunt i verds per davall.

Brotació primaveral a principis d'abril. Es poden veure algunes poncelles incipients que s'obriran a finals de maig. Aquest arbust és de fulla perenne, encara que de vegades en ple estiu si plou poc perd bastantes fulles. El mateix li ocorre en ple hivern si fa molt de fred.

Fulles de feijoa de color verd-grisenc i brillants per l´anvers a principis de desembre. A la primavera i estiu les fulles són més fosques.

Flors recent fecundades iniciant el creixement dels ovaris. S'aprecia el revers blanquinós de les fulles i els quatre sèpals de les flors que persisteixen a l'extrem dels fruits una vegada madurs.

Fruit de guaiaber del Brasil de la varietat "Mammuth" amb les restes dels sèpals a l´extrem, detall típic de tots els fruits de les Myrtaceae.

Fruits de Feijoa sellowiana de la varietat "Triumph", més petits i ovalats que els de la varietat anterior.

Fruit de guaiaber del Brasil "Triumph" xapat en sentit longitudinal.

La sucositat de la polpa s'aprecia millor d´aprop. Es veuen algunes llavors immerses a la part central de la polpa que té un aspecte hialí per contenir més aigua i més sucres. Aquesta sucositat de la polpa que envolta les llavors és una estratègia de les plantes que depenen gairebé exclusivament de les aus per a la dispersió de les seves llavors. Els ocells perforen els fruits amb els seus becs a la recerca del centre sucós ric en sucres on estan les llavors. Una vegada digerida la polpa, l'au excreta les llavors ja ben escarificades pels àcids digestius lluny de la planta mare.

Polpa d'una altra feijoa "Triumph" tallada en sentit transversal. A més de ser una excel·lent fruita de taula, amb la seva polpa rica en vitamina C i antioxidants es poden preparar sucs, gelees, melmelades, gelats, sorbets i pastissos.

Els quatre compartiments de l'ovari de la flor es transformen en aquesta cridanera creu sucosa. Les llavors es troben als extrems dels quatre braços de la creu.

Feijoa sellowiana de 15 anys nascuda de llavor. Pertany a la varietat "Mammuth". A l'esquerra es veu un lúcumo del Perú de 26 anys i a la dreta un alvocat carregat de fruits que vaig empeltar fa uns 10 anys.

El guaiaber del Brasil és un arbust de no més de 4 metres d'altura amb el tronc ramificat des de la base. Aquest fruiter creix de forma natural a les zones muntanyenques del sud del Brasil, nord d'Argentina, Colòmbia, Uruguai i est de Bolívia. És resistent al fred moderat, però mor fulminat a temperatures inferiors a -12ºC. No és apropiat per a ser conreat en zones excessivament àrides i caloroses. Viu molt a gust en clima mediterrani proper al mar. A Europa es conrea des de fa molts anys al sud de França.



dissabte, 1 de desembre del 2012

Kiwano del Kalahari, la llepolia dels elefants, rinoceronts, girafes i...humans.

El kiwano, meló espinós, cogombre africà, kino, milú, gaka o gakachika és una cucurbitàcia de nom científic Cucumis metuliferus, adaptada al capritxós cicle de les pluges del Desert del Kalahari.

El fruit de Cucumis metuliferus, en madurar, adquireix un bonic color verd ataronjat amb uns curiosos dibuixos geogràfics que recorden les pintures dels aborígens australians. És ovalat i està cobert d'espines en forma de banyes de rinoceront. S'utilitza per això com a element decoratiu als centres de taula i barrejat amb altres fruites a les paneres de fruites. Es consumeix pelat i tallat en daus o rodanxes especialment en amanides. També es pot esprémer com una llimona obtenint un deliciós suc molt ric en vitamines i antioxidants, que pot ser consumit al natural o bé congelar-se i transformar-lo en un refrescant sorbet estiuenc.

La polpa del kiwano del Kalahari té un aspecte apetitós es talli com es talli. És molt sucosa, amb un punt àcid molt refrescant que fa riure als altres comensals, ja que obliga a fer carusses en mastegar-la. No fa falta retirar les llavors, tasca força difícil donada la seva petitesa i la seva escassa consistència. De fet, és així com aquesta planta aconsegueix dispersar les seves llavors, viatjant dins els budells dels animals del desert que es mengen els seus fruits, especialment els elefants, rinoceronts i girafes, pels quals és una petita llepolia, una sucosa delícia que els refresca i calma la gargamella de tanta herba resseca i coriàcia que és el seu aliment al desert.

La planta original silvestre és molt rica en cucurbitacines, unes substàncies extremadament amargues i irritants per al tub digestiu dels mamífers, provocant-los nàusees, vòmits, dolors còlics i diarrea. Als elefants, girafes i rinoceronts aquest efecte purgant els va de meravella. Consumir uns pocs kiwanos no només no els fa mal, sinó que els aporta vitamina C i, en irritar el seu tub digestiu, els facilita el trànsit intestinal i l'evacuació de les nombroses fibres vegetals entrevessades als plecs del seu llarguíssim còlon.

  En contrapartida el kiwano aconsegueix que les seves llavors siguin escarificades amb els sucs digestius d'aquests grans herbívors i posteriorment defecades lluny de la planta mare, caient sobre l'arena immerses en un magnífic compost natural que els serveix d'abonament. Així poden romandre mesos i fins i tot anys, fins que per fi una esporàdica pluja torrencial tan típica dels deserts els permet germinar, florir i fructificar en tan sols tres mesos, aprofitant així l'efímera humitat del sòl arenós. Els seus llargs sarments típics de les cucurbitàcies s'estenen de forma radial sobre l'arena o bé s´enfilen damunt algun arbust o arbre proper i en cada entrenús es desenvolupa un fruit que, en madurar, adquireix un cridaner color ataronjat i exhala un irresistible perfum, que atreu de bell nou als elefants, rinoceronts i girafes i així es repeteix el cicle de la seva vida.

Els fruits conreats per a consum humà són una varietat mutant seleccionada des de l´antiguitat que no té cucurbitacines, per la qual cosa no són ni amargs ni purgants. A Àfrica es conreen especialment a Zimbabue on reben el nom de gaka o gakachika. Fora del seu continent d'origen el seu cultiu s'ha estès a tots els països del món amb un clima favorable, sobretot a Israel, Xile, Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia, Brasil, Itàlia i el sud d'Espanya (Almuñecar). El nom kiwano l'hi varen posar els agricultors de Nova Zelanda en al·lusió al seu altre cultiu més conegut, el kiwi. Tots dos fruits, un africà i l'altre xinès, són àmpliament conreats en aquest país austral, on s'han anat seleccionant cultivars cada vegada més sucosos i aromàtics.
 
 
 Flor masculina de kiwano. Les tiges i el pecíol de les fulles estan coberts de tricomes.

Flor femenina de Cucumis metuliferus amb l'ovario cobert de protuberàncies que, en madurar, es transformaran en espines còniques.

Fruit de kiwano just després de la fecundació a mitjan agost.

Detall de les protuberàncies que en madurar s'enduriran i es convertiran en espines.

Fruit de kiwano a finlas d'agost iniciant la seva maduració. En pocs dies adquirirà un cridaner color ataronjat, moment en què ja podrà ser consumit.

Les llavors de kiwano del Kalahari es poden comprar fàcilment online a webs de venda de llavors. La millor època per sembrar-les és de maig a agost.

I per a acabar, aquí teniu una deliciosa amanida amb un gust àcid tan especial que fa entrar en gana. Es pot consumir com a primer plat o bé acompanyar uns bistecs de vedella, unes costelles de be o de porc, un conill torrat, unes guatlles, unes sardines, uns calamars o unes sèpies a la brasa. També combina perfectament amb unes broquetes morunes o uns llagostins.

Amanida de Kiwano del Kalahari.
Refrescant amanida elaborada amb la polpa de dos kiwanos ben madurs tallats en rodanxes, acompanyant-los amb tomàtiga, olives farcides d´anxova i fulles d´enciam vermell arrissat, tot amanit amb oli d´oliva verge extra, farigola en pols i sal. Vos puc assegurar que és tan apetitosa i deliciosa que et queden ganes de repetir.



diumenge, 4 de novembre del 2012

Murtons blancs, Safrà bord i Esclata-sang

Avui he anat a fer una volta per les muntanyes de Sóller a veure si trobava qualque cosa interessant per compartir amb vosaltres. Aquí teniu tres petits videos que he gravat amb la meva vella càmara fotogràfica Canon PowerShot SX200. Vos he de demanar disculpes per l'escassa qualitat de les pel.licules. No tenc gens d'experiència en gravació ni edició de videos. Vos recoman veure'ls sense ampliar. En petit es veuen millor.

Murtons blancs i murtons normals (Myrtus communis).

 Safrà bord, endèmic de Mallorca y Menorca (Crocus cambessedesii).

Esclata-sang (Lactarius sanguifluus).  El primer de la temporada.


dissabte, 20 d’octubre del 2012

L'Hort del Cura, la perla del Palmerar d'Elx

Les rebesàvies de les palmeres vingueren en vaixell des de Pèrsia

Després de recórrer els monòtons i trists palmerars que aquí i allà omplen d'una estranya verdor grisenca la ciutat alacantina d'Elx, em va sorprendre gratament trobar en ple nucli urbà aquest meravellós oasi de 13.000 m², que sembla extret del llibre de contes persa de Les mil i una nits.

Impressionants capçades de les Phoenix dactylifera que donen ombra al jardí de palmeres que els il.licitans anomenen Hort del Cura en honor de qui fou el seu propietari fins l'any 1918, el capellà José Castaño Sánchez. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

 Imatge general de l'Hort del Cura, la perla del Palmerar d'Elx, d'una impactant bellesa oriental. 

Davall les palmeres hi han sembrat una nombrosa col.lecció d'herbes, arbustos i lianes de tot el món, especialment palmeres, bambús i cactus d'ultramar, la majoria bastant joves, que amb el temps embelliran encara més el jardí.

 És molt agradable passejar pels camins vorejats pels altíssims troncs de les palmeres centenàries, les capçades de les quals deixen passar només algun tènue raig solar i creen un ambient íntim que serena l'ànima dels visitants.

Al bell mig del jardí hi creix una impressionant palmera de set soques, la famosa Palmera Imperial d'Elx, anomenada així en honor de l'emperadriu d'Àustria i Hongria Elizabeth de Wittelsbach, més coneguda per Sissi, que en 1894 va visitar l'Hort del Cura i va quedar molt impressionada amb aquesta curiosa palmera esbrancada, recomanant al propietari del jardí, el capellà Castaño, que l'acompanyava en la visita, que posés un nom a aquella singular palmera. El capellà, que els il.licitans anomenaven cura Castaño, va prendre bona nota de la recomanació de l'emperadriu i la va batejar com a Palmera imperial.

 En 1873 aquesta palmera datilera mascle va començar a treure nombrosos bordalls directament de la soca a una altura d'1,8 m. Uns anys després finalment només n'hi quedaren set. A mesura que creixien augmentava el perill que es trenquessin i es va fer necessari subjectar-los.

Els set bordalls surten d'una única soca molt prima que sembla mentida que els pugui alimentar.

En aquesta imatge es veu millor l'enginyós sistema de subjecció de les set branques-soca. Les palmeres datileres tenen una forta tendència a treure bordalls de la base de la soca, però resulta molt poc freqüent que els treguin a tanta altura.

Capçades de les set soques de la Palmera imperial d'Elx.

Totes les palmeres datileres d'Elx són originàries de l'Orient Mitjà, concretament de l'antiga Pèrsia, l'actual Iran. Les seves rebesàvies foren importades en vaixells pels musulmans valencians, que aleshores poblaven aquelles terres, i amb elles iniciaren el que un mil·lenni després seria declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco el 30 de novembre de l'any 2000. Són, per tant, totes elles filles clòniques de les primitives palmeres perses, donat que aquest fruiter es reprodueix a partir dels bordalls que solen brostar de la rabassa de la soca. D'aquesta manera es manté pura la varietat i la qualitat dels fruits sense interferències genètiques, que es produirien si es reproduïssin a partir dels pinyols dels dàtils.
 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Els pugons del baladre: les vaquetes lleteres de les formigues

Domini: Eucaryota, Regne: Animalia, Subregne: Eumetazoa, Ram: Bilateria, Phyllum: Artropoda, Subphyllum: Hexapoda, Classe: Insecta, Subclasse: Pterygota, Ordre: Hemiptera, Subordre: Sternorrhyncha, Superfamilia: Aphidoidea, Familia: Aphididae Latreille, 1802. Subfamilia: Aphidinae Latreille, 1802, Tribu: Aphidini Latreille, 1802, Subtribu: Aphidina Latreille, 1802, Gènere: Aphis Linnaeus, 1758, Espècie: Aphis nerii Boyer de Fonscolombe, 1841. 

Així de complicada és la classificació taxonòmica internacional d'aquest animaló xuclador de saba, el pugó del baladre, un insecte diminut de cos tou i boterut de color groc translúcid que mesura entre 1'5 i 2'66 mm. en la seva fase adulta.

 Pugons Aphis nerii damunt un fruit immadur de baladre, Nerium oleander. (Recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per apreciar millor els detalls).

Per regla general parasita les plantes de la família de les Apocynaceae (Nerium i Vinca) i de la discutida família de les Asclepiadaceae (Araujia, Asclepias, Calotropis, Caralluma, Cynanchum, Gomphocarpus, Periploca i Vincetoxicum), que segons recents estudis genètics seria en realitat un subclade dins les Apocynaceae. Ocasionalment també pot infestar plantes de les famílies Compositae, Convolvulaceae, Euphorbiaceae i algunes Rutaceae del gènere Citrus i, com veurem més endavant, també és capaç d'alimentar-se de la saba d'algunes plantes exòtiques no mediterrànies de la família de les Cactaceae.


Captura de video de pugons Aphis nerii vists al microscopi a 40 augments.

Pugons Aphis nerii a principis de maig damunt una branca florida de baladre, Nerium oleander, al costat d'una vella sínia del Riu Guadalquivir al seu pas per la ciutat de Còrdova.

Colònia de pugons a mitjan setembre damunt un baladre de la localitat mallorquina de Sóller.

Tots els pugons Aphis nerii de la regió mediterrània són femelles partenogenètiques vivípares, és a dir, es reprodueixen asexualment per partenogènesis sense mascles que les fecundin, ja que no existeixen exemplars masculins d'aquesta espècie fora del Japó. En aquest país asiàtic els pugons de les primeres generacions del cicle anual són tots femelles partenogenètiques i no hi ha mascles, exactament igual que al Mediterrani, no obstant això en la darrera generació tardorenca tots els pugons japonesos són sexuats i alats, mascles i femelles, per la qual cosa existeix una teoria que situa l'origen d'aquesta espècie de pugons a l'arxipèlag nipó. Allà, a més, les femelles són vivípares en les primeres generacions de l'any i ovípares en la darrera generació, just quan comença el fred hivernal. Llavors les darreres femelles del cicle anual, després de ser fecundades per un mascle, volen a la recerca d'una planta on dipositar el seu únic gran ou aferrant-lo a una gemma floral o vegetativa, el qual eclosionará en la següent primavera. Després de la posta dels ous tots els pugons adults, mascles i femelles, moren fulminats pel fred.

Les pugones mediterrànies, en canvi, són vivípares en totes les generacions. Les darreres femelles del cicle anual no ponen ous a la tardor. Per superar l'hivern, després de passar pels quatre estadis nimfals i les cinc mudes del seu exosquelet i assolir la maduresa, simplement s'amaguen i entren en hibernació.

Pugons anteriors de diferents edats. Es veuen les restes de cutícula de la muda, que aquests insectes realitzen en cinc ocasions durant la seva vida.

La curiosa vida del pugó Aphis nerii del Mediterrani comença la primavera quan els darrers pugons adults del cicle anterior desperten de la letargia hivernal, després de passar els durs mesos de fred en estat d'hibernació davall les fulles i replecs de l'escorça dels baladres. Llavors les "pugones" tardorenques supervivents pugen cap als nous brots primaverals del baladre i s'alimenten de la sucosa i nutritiva saba de la planta parasitada i al cap de pocs dies, ja ben grasses, "pareixen" petites "pugones" idèntiques genèticament a sa mare, o sigui, clons amb el mateix genoma, les quals, després de passar per quatre estadis nimfals i cinc mudes, assoleixen la maduresa.

Les "àfides" o "pugones" de la segona generació, totes elles àpteres, és a dir, sense ales, enrevolten sa mare formant una colònia i van engreixant i mudant la seva cutícula a mesura que creixen. En assolir la maduresa, igual que la seva progenitora, "pareixen" partenogenèticament filles vives, la majoria sense ales i unes poques alades, depenent de la saturació de pugons de la colònia. Els individus alats, femelles partenogenètiques com els exemplars àpters, volen a la recerca de brots tendres sense parasitar de la mateixa planta o de plantes properes i formen noves colònies, les quals, quan arriben a la seva màxima capacitat de saturació d'individus, generen un nombre més o manco elevat de femelles alades que abandonen la colònia a la recerca de nous territoris. Així es van succeint les generacions d'àfids durant els mesos càlids de la primavera, l'estiu i principis de la tardor del Mediterrani.

Quan comença a refrescar, més o manco a mitjan octubre, els pugons del baladre saben que no poden sobreviure al fred estant actius o desperts i la darrera generació es converteix en hivernant. D'aquesta manera, entrant en letargia hivernal, paralitzen el seu metabolisme, dormen i esperen. Quan per fi els primers rajos solars de la primavera augmenten la temperatura ambiental, la limfa del cos dels pugons hivernants s'encalenteix, es reactiva el seu metabolisme i desperten de nou a l'aventura de la seva vida. La supervivència de l'espècie depèn dels pocs pugons adults que hagin sobreviscut al llarg i traidorenc hivern mediterrani i als nombrosos depredadors, sobretot ocellets insectívors, que els han cercat afanosament davall les fulles per alimentar-se d'ells.

Detall dels pugons anteriors al revers d'una fulla. Crida l'atenció la seva preferència pel nervi central i les nervacions secundàries de la fulla, on troben vasos nutricis més sucosos on clavar l'estilet del seu probòscide o trompa i xuclar la saba del floema. En ser els sucs de les plantes parasitades rics en sucres però pobres en proteines, el pugó es veu obligat a xuclar més saba de la que necessita per obtenir els aminoàcids essencials necessaris per al seu metabolisme i, per no engorgar-se amb tants de sucres, elimina els sucs excedents per l'anus situat davall l'òrgan caudal a la part posterior de l'abdomen. El líquid excretat és molt ric en hidrats de carboni, té una consistència semblant a la mel i per això rep el nom de melassa.

 Pugons Aphis nerii damunt un fruit immadur de baladre a mitjan setembre.

La melassa excretada per l'anus és una llepolia deliciosa per a molts insectes, especialment per a les formigues, que estableixen una aliança amb els pugons, una simbiosi, una associació mutualista, en la qual tots dos insectes obtenen un benefici. A canvi de les gotetes de melassa, les formigues protegeixen els pugons dels seus depredadors, netegen els seus cossos, retiren les carcasses seques de les seves cinc mudes i traslladen els pugons recent nats a altres parts de la planta encara sense parasitar, és a dir, actuen com a vertaderes pastores que pasturen el seu ramat de vaques lleteres, cabres o ovelles i les traslladen a pastures noves perquè s'alimentin millor. Aquesta simbiosi entre formigues i plantes és molt freqüent a la natura i rep el nom de Mirmecofilia.

Els pugons Aphis nerii també poden parasitar altres plantes, com aquest cactus Neobuxbaumia polylopha originari de Mèxic, conreat al magnífic Jardí Botànic de Sóller. Les fotografies es vàren fer a mitjan setembre.

Detall de la flor anterior, que ja està passada i tancada després de ser pol.linitzada el dia anterior per vespes i abelles, amb nombrosos pugons xuclant la saba.

Mateixos pugons anteriors des de més a prop.

Existeix una altra teoria que situa l'origen del pugó Aphis nerii a la regió mediterrània, igual que la seva planta hoste principal, el baladre, però l'absència de mascles al Mediterrani sembla descartar aquesta hipòtesi en favor de la que situa el seu origen al Japó. Sigui com sigui, des de la regió mediterrània el pugó del baladre s'ha anat estenent a poc a poc amagat davall les fulles dels baladres exportats com a plantes de jardí, i en l'actualitat viu a totes les regions del món amb un clima subtropical i temperat-càlid semblant al del seu lloc d'origen. En no necessitar cap mascle per reproduir-se, basta que sigui "exportada" una sola pugona davall una fulla per iniciar una nova població allèn els mars. Per aquest motiu tots els exemplars que han envaït nous territoris fora de la conca mediterrània són tots femelles partenogenètiques vivípares d'origen mediterrani. No ha ocorregut el mateix amb la subespècie japonesa amb mascles i femelles ovípares en l'última generació tardorenca, doncs no ha pogut ser trobat cap mascle Aphis nerii fora del Japó.

I ara sorgeix una pregunta: procedeix la subespècie mediterrània d'una femella nipona que fa moltíssims anys va aconseguir sortir de l'arxipèlag japonès, tal vegada en un bonsai enviat com a regal per l'emperador del Japó a l'emperador de l'antiga Pèrsia i, en no trobar cap mascle, va haver de recórrer a l'estratègia de la partenogènesi per reproduir-se asexualment fins i tot en la darrera generació tardorenca, omplint de filles clòniques els baladres dels meravellosos Jardins Penjants de Babilònia? Des d'allà arribar a la costa mediterrània va poder ser només qüestió d'un parell de segles. Això explicaria el per què la mateixa espècie, en la darrera generació tardorenca, al Japó es reprodueix sexualment amb mascles i femelles, mentre que al Mediterrani només hi ha femelles partenogenètiques durant tot el cicle anual.

Les tiges tendres de les Asclepiadàcies, com les d'aquest raríssim i bell Vincetoxicum de Menorca de flors rosades, encara sense identificar, també són víctimes de la parasitació dels pugons Aphis nerii.

En aquesta imatge es pot apreciar la mida real d'aquests pugons en comparar-los amb la gemma del meu dit índex.

Curiosament els pugons respecten les flors i permeten al Vincetoxicum florir i fructificar sense problemes.

Alguns detalls anatòmics del pulgó.

Pugons Aphis nerii vists al microscopi a 40 augments. El seu cos està format pel cap amb dues llargues antenes, dos ulls negres en posició lateral i una boca en forma de probòscide o trompa amb un estilet a l'extrem especialitzat a perforar els teixits vegetals, un tórax format per tres segments, de cadascun dels quals en la seva part inferior surt un parell de potes articulades de color negre cobertes de pèls i en la part superior del segon i tercer segment un parell d'ales als individus alats, més grans les del primer parell, i finalment a la seva part posterior un voluminós abdomen amb dos sifons negres dirigits cap amunt i una placa anal a l'extrem posterior, en la qual es troba un òrgan tubular negre dirigit cap a enrere com si fos una coa, anomenat cauda, amb l'obertura anal just davall aquest òrgan caudal.

Detall de les parts del cos d'un pugó del baladre.

Pugó amb una goteta de ceres sortint d'un dels seus dos sifons. Aquestes ceres són riques en substàncies volàtils, sobretot de feromones que mantenen els membres de la colònia units i de gasos repel·lents per espantar els depredadors.

Els pugons Aphis nerii poden arribar a afectar seriosament les plantes parasitades, encara que rarament arriben a matar-les. També poden ser transmissors de virus entre plantes a través del seu estilet, en contaminar-se picant una planta malalta i després volar cap a una planta sana i contagiar-li el virus. En no parasitar les plantes productores d'aliments, no solen ser combatuts amb pesticides, i és molt fàcil trobar les seves colònies damunt els baladres sembrats als jardins públics i privats i a les cunetes de les carreteres.

Una Asclepiadaceae de flors bellíssimes, l'Asclepias curassavica, nadiva d'Amèrica tropical i cultivada a tot el món com a planta ornamental, també és parasitada pels pugons Aphis nerii.

 Fruits d'Asclepias curassavica coberts de pugons.

Detall dels pugons anteriors a finals de desembre.


Pugons "hivernants" fotografiats el dia 25 de gener de 2014. Com es pot veure hi ha femelles adultes, tan alades com àpteres i també petits pugons recent nats. L'existència d'individus alats i de petites cries ens indica que l'hivern és molt suau i que de moment no necessiten hivernar.

Mateixos pugons hivernants dues setmanes després, el dia 8 de febrer de 2014. L'hivern segueix éssent molt suau amb dies assolellats i qualque pluja. S'aprecia l'absència d'adults alats i una població important de peqtites cries àpteres, que seran amb tota probabilitat la darrera generació d'aquest hivern. Les que sobrevisquin fins el març, que a Mallorca a vegades és molt fred, seran les vertaderes pugones hivernants, progenitores de totes les del pròxim cicle.

En condicions naturals les seves colònies són controlades per nombrosos depredadors que s'alimenten dels pugons, com són les marietes de la família Coccinellidae, alguns dípters com les larves dels sírfids de la família Syrphidae i alguns neuròpters de les famílies Chamaemyiidae, Chrysopidae i Hemerobiidae.

Un dels depredadors que més eficaçment combat els pugons del baladre és una vespeta parasitoide originària de Sud-amèrica, la Lysiphlebus testaceipes de la família de les Braconidae, que va ser introduïda a Amèrica del Nord i al Mediterrani com a agent de control biològic. La femella d'aquesta espècie diposita un sol ou inserint l'ovipositor al cos d'un pugó. Quan l'ou eclosiona la larva recent nascuda de la vespa s'alimenta dels òrgans interns de l'hoste, el qual s'infla, s'endureix i es momifica. Al final, quan el cos del pugó ha estat completament consumit, la larva es metamorfosa en una nova vespeta parasitoide que emergeix per la part posterior de l'abdomen de l'àfid perforant un orifici a l'exosquelet de l'hoste. 

 
 Dos pugons amb gotetes de ceres volàtils als seus sifons. A la dreta es veuen les restes seques de l'exosquelet de la muda d'un d'ells.

El pugó Aphis nerii és capaç d'extreure substàncies cardiotòxiques anomenades cardenòlids de les Asclepiadaceae que infesta. Aquestes substàncies tenen un gust amarg i es dissolen en la melassa secretada per l'anus dels àfids. També es concentren al cos del pugó sense que a ell li afectin en absolut. El color groc brillant associat amb el contingut de toxines és un exemple de Aposematisme (capacitat de repel·lir depredadors a través de colors cridaners (per exemple, groc i/o vermell damunt negre en vespes, granots i serps), espines temibles, mordales, agullons, etc...). Tant el color groc intens del seu cos com el de les ceres excretades per l'anus els protegeixen de la depredació d'algunes espècies d'aus i aranyes. S'ha demostrat també que els cardenòlids actuen com un element dissuasori eficaç contra depredadors com els neuròpters i certes marietes. No hi ha informació sobre l'efecte d'aquestes toxines sobre les vespetes parasitoides.


PD: Vull agrair la inestimable ajuda d'Ángel Umarán, naturalista, fotògraf i gran expert en àfids. Sense les seves encertades correccions aquest article hagués contingut algunes inexactituds científiques imperdonables. Moltes gràcies, Ángel!!