L'extinció a la natura de la Lysimachia minoricensis continua
sent un vertader misteri. Totes les hipòtesis al respecte tenen la seva
lògica, però no deixen de ser suposicions, ja que cap d'elles ha pogut ser demostrada.
Lysimachia minoricensis a l'abril. Aquesta planta té un cicle biennal.
Durant el primer any desenvolupa nombroses fulles i es ramifica, a finals de la
segona primavera floreix fins ben entrat l'estiu, a l'agost madura les
llavors i a la tardor i hivern les dispersa, després
s'asseca i mor.
Una d'aquestes hipòtesis atribueix la seva extinció a l'excessiva
recol·lecció pels botànics de fa un segle, que tenien el nefast costum
de col·leccionar cadascun d'ells un completíssim herbari personal. El
descobriment d'una única i reduïda població d'aquesta primulàcia en 1879
pel prestigiós botànic menorquí Joan J. Rodríguez i Femenías
(1839-1905) al Barranc de Sa Vall, situat a la costa sud de Menorca,
va mobilitzar nombrosos botànics de l'època entusiasmats pel
descobriment d'aquest raríssim endemisme i desitjosos de tenir el seu
propi espècimen a la seva col·lecció de plantes dessecades.
Una altra hipòtesi culpabilitza qualque incendi forestal ocorregut entre
1926 i 1950 que va poder arrasar tota la vegetació del barranc on
creixia l'única població coneguda.
Fulles de Lysimachia minoricensis.
Una tercera hipòtesi pressuposa que l'activitat agrícola i ramadera per
part de l'home des de temps remots afavoria la supervivència de la
Lysimachia en mantenir el seu hàbitat "net" de vegetació, ja que sembla que no tolera la competència d'altres plantes a prop d'ella. El
progressiu abandonament del camp va fer créixer la vegetació arbustiva ofegant la
Lysimachia. De fet, amb el seu cultiu a diferents jardins botànics s'ha
comprovat que necessita espais oberts amb molta llum. El seu descobridor,
no obstant això, va deixar escrit que creixia a un lloc fresc i
ombrívol. El pasturatge del bestiar no l'afecta ja que la desagradable pudor de les seves fulles la protegeix de ser devorada. Aquesta mala
olor sembla ser una adaptació al brostejar de l'extint antílop Myotragus
balearicus que va viure a Menorca fins fa uns 4.000 anys. Ell
s'encarregava de mantenir aclarit el seu hàbitat en alimentar-se de les
plantes que podien competir amb ella. Amb l'arribada de l'home a l'illa
el Myotragus es va extingir en unes poques dècades, segurament per una
caça excessiva, i va ser substituït per les cabres, ovelles i vaques.
Detall de l'anvers d'una fulla amb les belles nervacions blanquinoses que ressalten sobre la làmina verda fosca.
Revers de la fulla anterior de color granat per la seva riquesa en antocians. La cara inferior morada ens demostra que el botànic Joan J. Rodríguez
Femenías tenia raó en dir que l'única població que havia trobat vivia a un hàbitat ombrívol. La concentració d'antocians a la cara
inferior de les fulles té la finalitat d'aprofitar al màxim la poca llum
que arriba a les plantes de sotabosc i a les que viuen en hàbitats
rocosos orientats al nord. Quan els rajos solars incideixen damunt les
fulles, penetren en els seus teixits verds on estan els orgànuls
anomenats cloroplasts, que capten la seva energia lumínica i realitzen la
fotosíntesi dels nutrients que necessita la planta. A les fulles
normals els rajos solars que no són captats pels cloroplasts travessen
les fulles i es perden. En canvi, a les fulles de la Lysimachia
minoricensis aquests rajos que s'anaven a perdre es troben amb la capa
de cèl·lules riques en antocians del revers de la fulla i són reflectits com si es tractàs d'un
mirall, de manera que passen novament pels teixits verds de
la fulla i els cloroplasts els aprofiten per fer una segona
fotosíntesi. És una intel·ligent optimització del procés.
Fulla de Lysimachia minoricensis vista a contrallum. Crida l'atenció la concentració d'antocians al nervi central i a les nervacions
secundàries. Aquestes nervacions morades es corresponen amb les
taques blanques de l'anvers de les fulles.
L'oportuna recol·lecció de llavors de Lysimachia minoricensis l'any 1926
pel prestigiós botànic lleidatà Pius Font i Quer (1888-1964) i la seva
posterior sembra al Jardí Botànic de Barcelona va evitar que
desaparegués per sempre de la faç de la Terra. El seu cultiu a la ciutat
comtal va ser tot un èxit amb germinacions abundants i supervivència de
nombroses plantes que florien i fructificaven sense problemes any rere
any. Durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys de la
postguerra el jardí va ser abandonat a la seva sort. Quan les condicions
polítiques varen permetre reprendre el manteniment del jardí es va considerar
extingida per complet, però miraculosament en netejar la mala herba va
ser trobada una petita població davall uns arbusts. L'alegria dels
botànics en comprovar la seva supervivència els va animar a enviar el
màxim de llavors a altres jardins botànics, perquè no pogués estar mai
més en perill crític d'extinció. Actualment, es cultiva amb èxit a
nombrosos jardins botànics espanyols com el de Sóller a Mallorca i estrangers com els de Brest, Budapest, Coïmbra i
Copenhaguen. Se sap també que sobreviu sense cap dificultat a alguns jardins
particulars.
Flors de Lysimachia minoricensis al maig.
Se suposa que es va extingir a la naturalesa entre l'any 1926, data de
la recol·lecció de llavors per Pius Font i Quer i 1950, any en què es
varen reprendre les visites de botànics al Barranc de Sa Vall després del
parèntesi de la guerra civil. En 1959
els botànics Pere Montserrat, Antoni de Bolós i el seu fill Oriol de
Bolós, després de nou anys cercant-la, varen constatar la seva desaparició a l'única localitat coneguda i
la declararen extinta a la natura.
Detall de les flors que no necessiten ser pol·linitzades per produir llavors viables.
Des que va ser declarada extingida han estat nombrosos els intents de
reintroduir-la al seu hàbitat natural. S'han fet tota classe
d'experiments, alguns amb resultats sorprenents. En el primer intent es varen dispersar milers de llavors al Barranc de Sa Vall i
altres barrancs propers amb hàbitats frescos i humits suposadament
adequats, com el d'Algendar i Trebaluger, amb germinacions abundants i
supervivència de les plàntules fins a l'estiu, moment en què varen morir
totes a pesar de regar-les, a excepció de dues localitats amb terres
fresques, soltes i profundes del Barranc d'Algendar, on algunes plantes varen aconseguir superar el primer estiu i un any després varen florir i fructificar amb una producció abundant de llavors. Animats per l'èxit, procediren a sembrar
aquestes llavors que varen germinar bé, però només en una localitat
aconseguiren superar el primer any.
A finals de juny la Lysimachia minoricensis ja té els fruits formats, però encara són immadurs.
Fruits immadurs de Lysimachia minoricensis a principis d'estiu.
L'any 1996 es va fer un experiment amb la sembra de plantes adultes
micorrizades, les quals varen arrelar bé i varen créixer vigoroses, arribant
a florir i fructificar el primer any de sembrades. Les seves
llavors, no obstant això, varen germinar en escàs nombre i les plàntules
no sobrevisqueren al primer estiu malgrat regar-les regularment.
Detall
dels fruits en forma de càpsules que contenen nombroses llavors negres d'1 mil·límetre. Una sola planta pot arribar a produir fins a
3.300 llavors, sent la mitjana de 1.100.
Donats els mals resultats de tots els intents de reintroducció als
barrancs del sud de l'illa amb terra calcària on se suposava que es trobava
el seu hàbitat natural, es va optar per sembrar plantes adultes
cultivades dins cossiols, procedents de llavors obtingudes d'exemplars que
havien aconseguit fructificar als experiments anteriors, a
localitats de l'interior de l'illa amb terra silícia, teòricament més
fresca i humida. Les plantes es varen desenvolupar molt vigoroses amb
fulles més grosses, inflorescències llargues i nombroses flors, superant
sense problemes l'estiu. No obstant això, malgrat l'abundant producció
de llavors viables, encara no s'ha constatat cap germinació.
Al gener els fruits de la Lysimachia minoricensis ja s'han obert i han dispersat les llavors.
En aquesta imatge es veuen els fruits oberts i buits. A l'àpex de cada
càpsula hi ha entre cinc i set dents dehiscents, que se separen per
permetre la dispersió de les llavors.
Està condemnada la Lysimachia minoricensis a viure per sempre a jardins botànics?
Aconseguirà qualque dia sobreviure i reproduir-se a la natura sense l'ajuda de l'home?
Va
ser per ventura el reduït nombre d'individus el que la va portar a
l'extinció en anar disminuint la seva variabilitat genètica? I si va ser
així, per què es mostra tan formosa, sana i vigorosa quan és conreada i, en canvi, es mor o no es reprodueix quan és reintroduïda al seu hàbitat
natural? Per què al Jardí Botànic de Sóller, situat a la veïna illa
de Mallorca, la Lysimachia minoricensis es troba tan a gust que es
comporta gairebé com una plaga amb milers de plantes que neixen totes soles per tot arreu i
arriben a adultes sense problemes?
Arribaran a entendre qualque dia els botànics el capriciós comportament d'aquesta planta que
sembla odiar la seva illa natal i, per contra, viu feliç a hàbitats tan
diferents del que se suposa que està adaptada com són els jardins
botànics de Brest (França), Budapest (Hongria), Coïmbra (Portugal) o
Copenhaguen (Dinamarca)?