diumenge, 25 de març del 2012

Litchi chinensis, el bombó de la Xina

Als restaurants xinesos de tot el món el serveixen com a postres en almívar. Si no l'heu tastat mai, us recoman que el demaneu encara que no estigui a la carta. És un fruit molt exòtic i absolutament deliciós, sobretot en fresc acabat de collir de l'arbre.

Fruits madurs de litxi a finals de juliol.

Durant les últimes dècades la importació d'aquest deliciós fruit asiàtic ha anat augmentant progressivament i cada vegada és més fàcil trobar-lo a les fruiteries dels països occidentals. Encara que l'origen d'aquest arbre és la Xina meridional, a Europa la majoria de fruits importats procedeixen de Madagascar, Israel, Brasil i Sud-àfrica. Es conrea des de l'antiguitat a Àsia, sobretot a la Xina, i també a l'Índia, Pakistan, Bangladesh, Filipines, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia, Birmània i sud del Japó. En els últims anys s'ha estès el seu cultiu a molts altres països de tot el món, especialment a Sud-àfrica, Madagascar, Israel, Austràlia, Brasil, Mèxic i als Estats Units (Califòrnia, Florida, Texas i Hawaii). La conca mediterrània té un clima ideal per al seu cultiu, per la qual cosa és probable que en les dècades vinents es vagi conreant cada vegada més al nord d'Àfrica, a Itàlia i al sud i est de la península Ibèrica, sobretot a Andalusia i a la costa llevantina.

Litchi chinensis de desset anys sembrat a la primavera de l'any 1995 a un hort de tarongers de Mallorca. Pertany a la cultivar Early Large Red, molt conreat a la Xina des de fa milers d'anys. És un arbust molt productiu que no sol superar els quatre metres d'alçada. La foto es va fer a mitjan març de l'any 2012. L'arbre acabava de superar tres setmanes de fred intens en les quals va romandre cobert per una capa de neu de 7 centímetres durant cinc dies. Quan la neu es va fondre, les fulles i les poncelles florals estaven intactes.

Aspecte de les fulles i les poncelles florals després de la gran nevada de febrer de 2012. Les fulles del litxi estan adaptades als climes plujosos. La seva superfície repel·leix l'aigua i la seva disposició pendular facilita el ràpid lliscament de la pluja, la qual cosa impedeix que les branques es trenquin sota el pes de l'aigua durant les fortes tempestes tropicals.

Com ocorre amb moltes altres plantes, hi ha una petita polèmica amb el seu nom científic, ja que va ser descrit i registrat per dos botànics diferents en un interval de pocs anys. En 1782 el botànic francès Pierre Sonnerat el va registrar com a Litchi chinensis i nou anys després, en 1791, el botànic alemany Johann Friedrich Gmelin el va registrar com a  Litchi sinensis. La diferència està en només dues lletres i ambdós noms signifiquen el mateix: Litxi de la Xina. Segons les normes internacionals de nomenclatura d'espècies preval sempre el primer nom registrat, per la qual cosa el seu nom científic ha de ser Litchi chinensis Sonn.

Mateix litxi anterior quatre anys enrera el maig de 2008 en plena floració.

 Malgrat ser considerat un arbre tropical, resulta molt curiosa la seva necessitat de fred intens amb temperatures inferiors a +5 ºC, però superiors a -3 ºC durant diverses setmanes perquè les seves gemmes es transformin en brots florals. Per sota de -4 ºC el litxi sofreix cremades greus i mor a -5 ºC. Als hiverns càlids amb temperatures suaus sense gelades les gemmes es transformen en brots vegetatius i a la primavera el litxi no floreix, només creixen branques i fulles. Aquesta primavera de 2012, després de la intensa nevada de febrer, el meu litxi està carregat de poncelles i no es torbarà a obrir les primeres flors. Esper una gran collita de fruits a l'agost.

Flors de Litchi chinensis amb una abella pol·linitzadora libant el nèctar.

 El Litchi chinensis floreix en raïms amb centenars de flors diminutes.

Pertany a la família de les Sapindaceae. És l'únic representant del gènere Litchi. Es distingeixen tres subespècies: 1--Litchi chinensis subsp. chinensis que creix a la Xina meridional, Bangladesh, Vietnam i Cambodja amb branques primes, totes les flors amb 6 estams i escorça dels fruits llisa o amb protuberàncies de menys de 2 mm; 2--Litchi chinensis subsp. philippinensis que viu a Filipines i Papua Nova Guinea amb branques primes, flors amb 6 o 7 estams, fruits ovalats amb l'escorça coberta de protuberàncies punxegudes de menys de 3 mm i rarament conreat; i 3--Litchi sinensis subsp. javensis, que només es coneix conreat a Malàisia i Indonèsia amb branques gruixades, flors amb 7 a 11 estams i fruits de superfície suau amb protuberàncies de menys d'1 mm.

Les flors estan formades per un disc basal blanc-rosat o blanc-verdós del que sorgeixen 6 estams blancs molt llargs i divergents amb una petita antera ovoidal de color beix al seu extrem. Al centre del disc es troba el gineceu femení amb dos carpels. Envoltant els òrgans reproductors hi ha diversos nectaris que produeixen un nèctar que atreu molt a les abelles. No té pètals.

El litxi té flors polígames, és a dir, que encara que totes més o menys presenten òrgans masculins i femenins a la mateixa flor, n'hi ha que només actuen com a femelles amb el pistil i els dos ovaris ben desenvolupats i els estams masculins sense desenvolupar, unes altres només actuen com a masculines amb els estams ben desenvolupats i el pistil i els dos ovaris sense desenvolupar i per fi n'hi ha d'hermafrodites completes amb tots els òrgans reproductors ben desenvolupats. En certa manera l'existència d'aquesta variabilitat en les flors té la finalitat de fomentar la pol·linització creuada, encara que el litxi sigui autofèrtil.

Fruits encara verds a principis de juliol.

Litxi carregat de fruits madurs l'agost de 2008. Aquest any l'hivern va ser molt fred i el meu petit litxi em va regalar una gran collita de més de 9 quilos de fruits grossos i sucosos.

Detall de les branques amb fruits madurs.

El Litchi chinensis necessita regs abundants durant els mesos més secs de l'estiu mallorquí. La terra calcària li produeix clorosi moderada sobretot als arbres molt joves. Aquest problema se soluciona fàcilment aportant a l'arbre a la tardor dues senalles de compost o de fems de cavall, conill, cabra o ovella que acidifica la terra i a finals de l'hivern un poal d'aigua amb Quelat de ferro ben repartit damunt la terra a mig metre de la soca.

Fruits de litxi en distints graus de maduració.

Detall dels fruits anteriors.

Magnífics litxis al seu moment òptim de maduració.

Aril blanc i sucós dels fruits anteriors després de retirar la clovella.

Els pinyols de Litchi chinensis germinen amb gran facilitat. S'han de sembrar immediatament després de treure'ls del fruit, perquè si s'assequen, perden ràpidament la capacitat de germinació. No recoman comprar aquestes llavors per internet, ja que en general arriben ja passades i no germinen. El mateix ocorre amb els pinyols del longan, Dimocarpus longan, una altra sapindàcia com el litxi.



diumenge, 18 de març del 2012

Physalis peruviana, el bombó dels Andes

La Uchuva, Alquejenje peruà, Goldenberry, Aguaymanto, Poga poga, Capulí, Uvilla o Coztomate és un arbust de la família de les Solanaceae que creix silvestre als països andins, especialment al Perú, Colòmbia, Equador, Bolívia i Xile entre 1500 i 3000 metres sobre el nivell del mar. El principal productor mundial és Colòmbia que l'exporta principalment a Europa. El seu cultiu s'ha estès a altres països no andins com Zimbawe, Sud-àfrica, Kenya, Mèxic, Austràlia, Nova Zelanda, etc. A Espanya es conrea amb gran èxit a la província de Huelva. Necessita un clima fresc sense temperatures extremes i una elevada pluviometria.

Fruits de Physalis peruviana. Embolicats dins els cinc sèpals del calze soldats entre si en forma de cabàs es mantenen en perfectes condicions durant mesos, doncs els protegeix dels insectes, ocells, fongs, bacteris i condicions climàtiques extremes, tant del fred intens com de la calor tòrrida.

Planta jove d'Uchuva conreada a l'Illa de Mallorca prop de la costa sobre terra calcari-argilenca lleugerament alcalina amb un PH entre 7 i 7´5, molt rica en matèria orgànica. El clima li és tan favorable que arriba a ser invasora. La planta de Uchuva o Alquejenje peruà és una herba arbustiva de fulla perenne que arriba a assolir els dos metres d'altura. Les seves tiges parcialment lignificades tenen tendència a créixer prostrades, ja que no poden suportar el pes de les fulles i els fruits. Quan una branca es recolza en terra arrela amb gran facilitat, de manera que les noves arrels contribueixen a la nutrició i hidratació de tota la planta, podent cobrir fins a tres m2 de superfície.

Flor d'Alquejenje peruà amb cinc pètals grocs soldats entre si en forma de campana amb cinc taques negres envoltant els òrgans reproductors per indicar als insectes pol·linitzadors on està la goteta de nèctar. L'androceu està format per 5 estams inserits a la mateixa altura a la part superior del tub de la corol·la. El gineceu està format per un ovari bilocular i un estigma en forma de cadira de muntar. A la imatge s'aprecia la cobertura pubescent formada per abundants pèls de tacte suau, que recobreixen tant les tiges com les fulles.

Fruits madurs de Physalis peruviana a finals de juny.

Diversos fruits d'Uchuva al punt òptim de maduració per ser recol·lectats.


Mateixos fruits anteriors després de retirar el cabàs que els protegeix. Cada fruit sol pesar entre 4 i 7 grams. Tenen un gust molt dolç, lleugerament àcid i refrescant.

Retirant cap enrere els cinc sèpals el petit fruit es pot recobrir amb una capa de xocolata líquida, de manera que una vegada solidificada es converteix en un bombó deliciós.

El cabàs protector vist a contrallum té una estructura de feltre reticulat. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

Polpa de la Uchuva, molt rica en provitamina A, vitamina C, calci, ferro i fòsfor i una quantitat apreciable de proteïnes, quelcom inusual en una fruita. Enforteix el sistema immunitari. Es recomana el seu consum per a problemes de pròstata.

Detall de la sucosa polpa de Physalis peruviana. S'aprecien molt bé les petites llavors discoides, que germinen amb gran facilitat.


diumenge, 11 de març del 2012

Romulea assumptionis, petitona i coqueta

La petita Romulea assumptionis és un endemisme tirrènic de la família de les Iridaceae. Viu a les Illes Balears i a les Îles d’Hyères prop de Marsella. Creix a les clarianes de les garrigues mediterrànies il·luminades pel sol del migdia. Comparteix el seu hàbitat amb estepes, mates llentiscleres, xiprells, cirerers de Betlem, esparegueres, albons, llampúdols, safrà bord, gagees, botges de cuques, fenàs, romaní, argelagues, ginestes, aladern de fulla estreta, orquídies, cebes marines, ullastres, alzines i pins blancs.

 Romulea assumptionis fotografiada al març l'últim dia de l'hivern a una garriga del centre de Mallorca a uns 210 msnm. El substrat on està arrelat el seu bulb està compost per terra argilenca i calcària coberta per una capa de molses i líquens que absorbeixen la humitat de la rosada i la transfereixen al sòl facilitant la supervivència de la petita Romulea. El bulb és diminut. Mesura entre 7 i 10 mil·límetres.

El botànic Joan Rita Larrucea, professor de la Universitat de les Illes Balears, després d'estudiar aquesta espècie en profunditat va poder comprovar que la Romulea assumptionis creix indistintament sobre sòls litorals molt secs com els de la Marina de Llucmajor, sobre sòls calcari-argilencs més humits de l'interior de Mallorca com la de la foto, sobre sòl sorrenc a la península d´Artà i fins i tot sobre substrats saturats d'aigua a l'alta muntanya mallorquina. Les variacions en el substrat no alteren el seu fenotip que en tots els hàbitats és sempre igual.

Fins fa pocs anys era considerada un endemisme estrictament balear, però a l'abril de 2004 un grup de botànics francesos, estudiant la flora de les Îles d’Hyères, vàren trobar una Romulea amb una fenologia atípica molt semblant a la Romulea columnae que en un primer moment els va fer pensar en una possible hibridació. No obstant això posteriorment vàren descartar aquesta possibilitat en constatar que, mentre els exemplars de Romulea columnae presents a les illes ja estaven alliberant les primeres llavors, aquesta Romulea estava iniciant la floració amb una clara separació cronològica de dos mesos entre ambdues floracions, la qual cosa feia impossible la seva hibridació. Per a més informació sobre la troballa recoman consultar aquest article: http://www.portcrosparcnational.fr/upload/rscientifique/Article21_5.pdf 

Visió lateral de la Romulea assumptionis anterior. La seva única flor s'obre a l'extrem d'una tija que no supera els 11 centímetres. Sol florir des de finals de març fins al maig.

Com ja vaig dir en un artícle anterior (Adoren al déu Sol), la Romulea assumptionis és un exemple de heliofilia extrema. La pol·linització de la seva única flor depèn tant dels insectes diürns que només obre els tèpals si els seus sensors de llum detecten suficients rajos ultraviolats incidint damunt ella. Sap que els seus pol·linitzadors només veuran la seva flor si aquesta és il·luminada directament per l'astre rei. Les venes violetes dels seus tèpals orienten als pol·linitzadors cap als òrgans reproductors de la flor on troben una goteta de nèctar com a premi a la seva inestimable contribució. Durant tot l'any la diminuta Romulea va acumulant nutrients i energia en el seu petit bulb subterrani amb l'única finalitat de produir una sola flor i assegurar així la supervivència de l'espècie. No pot malgastar energia inutilment ni pot posar en perill la seva descendència. La flor sempre està orientada cap al migdia. Si prop d'ella creixen pins blancs, ullastres o alzines que li fan ombra durant el matí, la seva flor espera pacientment als rajos solars del migdia per a obrir els tèpals. Els dies ennuvolats la flor roman tancada fins que millora el temps. Si aconsegueix ser fecundada el primer dia, a la tarda es tanca i ja no torna a obrir-se. En cas contrari s'obre diversos dies seguits fins a aconseguir el seu objectiu.

 
La flor de la Romulea assumptionis és hermafrodita, actinomorfa i erecta. Mesura entre 8 i 12 mil·límetres. Els tèpals són blancs amb venes violetes i estan units per la seva base formant un tub. Els estams tenen les anteres grogues i l'únic pistil és blanc i acaba en tres branques estigmàtiques profundament bífides amb divisions filiformes que no sobrepassen les anteres.


El fruit és una càpsula de 5 a 11 mil·límetres.

El gènere Romulea està integrat per 90 espècies que es distribueixen principalment pel Sud i Est d'Àfrica, especialment a la província del Cap (Sud-àfrica), on es troben 70 espècies, pel Sud-oest d'Europa, regió Mediterrània i regió Macaronèsica (Canàries, Madeira i Açores). Totes les Romulees són per tant euro-africanes. El nostre petit endemisme tirrènic fa 6 milions d'anys degué tenir una distribució molt major que l'actual. A finals del Miocè, durant el Període Messiniense, el Mar Mediterrani s'havia assecat gairebé completament i el Sud de França i les seves petites illes costaneres com les Îles d’Hyères, Còrsega, Sardenya, Illes Balears, Sicília, Malta, la Península Ibèrica, la Península italiana, el Nord d'Àfrica i la regió Macaronèsica formaven un tot contínu amb poquíssima aigua que les separés, de manera que durant el milió d'anys que va durar aquell període tan sec les espècies animals i vegetals vàren poder expandir les seves poblacions a tota aquella vasta regió. Quan la conca mediterrània es va tornar a omplir d'aigua, les muntanyes tirrèniques es convertíren en illes i les espècies vàren quedar aïllades. Així s'entén la curiosa distribució actual de la Romulea assumptionis.

Les fulles són filiformes, molt primes i agudes, d'entre 30 i 100 mil·límetres de longitud i menys de 0´8 mil·límetres d'amplària i es disposen en un sol plànol formant un arc sobre la terra com les aspes d'un ventall. El seu color és verd-grisenc amb tons vermellosos. Les seves fulles filiformes la diferencien clarament de l'altra espècie que viu a les Balears, la Romulea columnae, les fulles de la qual són aplanades, més amples i d'un color verd intens.



diumenge, 4 de març del 2012

Curcuma longa, l´ànima del Curri

La planta asiàtica Curcuma longa de la família de les Zingiberaceae és un dels components bàsics del condiment oriental més universalment conegut, el Curri. No obstant això no vàren ser les seves qualitats culinàries el motiu pel qual els asiàtics començàren a conrear-la fa ja més de 3.000 anys, sinó les propietats tintòries de la curcumina, el principal principi actiu del seu rizoma. La llana tenyida adquiria un atractiu color groc llimona. També s'utilitzava per a tenyir la pell de la cara i les mans en els rituals religiosos.

Inflorescència de Curcuma longa amb les primeres flors a mitjan estiu.

Rizomes de Curcuma longa.

La Índia és el major productor i consumidor d'aquest rizoma. La ciutat de Sangli, situada al sud de la Índia, és la major productora d'aquesta espècia. La cúrcuma en pols es barreja amb altres espècies i plantes aromàtiques per a elaborar el curri, tals com alfàbrega, comí, safrà, canyella, cardamom, api, coriandre, ceba dessecada en pols, gingebre, nou moscada, pebre, pebre de caiena, polpa de tamarind, alcaravea, etc.. variant els components i la proporció entre ells segons els gustos de cada regió asiàtica. Juntament amb el safrà, la cúrcuma en pols confereix al curri el seu característic color groc intens. El nom d'aquest condiment hindú procedeix de la paraula Kari que significa salsa en idioma tamil.

Polpa d'un intens color ataronjat per la seva riquesa en curcumina, que a la Unió Europea està catalogada com a colorant amb el codi alimentari E-100. A més de formar part del curri, també s'utilitza per donar el color característic a la salsa de mostassa. Afegida als guisats de carn, arròs, verdures i tubercles els confereix un apetitós color groc semblant al safrà. Per aquest motiu a Colòmbia, on és una espècia molt apreciada, reb el nom de safrà d´arrel.

Vigoroses plantes de cúrcuma de dos anys d'edat en ple estiu, cultivades a Mallorca a partir de rizomes. Malgrat ser una planta estrictament tropical contra tot pronòstic viu molt bé en clima mediterrani. Les gelades no l´afecten ja que passa l'hivern sota terra en forma de rizomes hivernants. Ja ben entrada la primavera de les gemmes dels rizomes brosten tiges noves amb unes fulles aromàtiques molt boniques, riques en cèl·lules excretores que contenen olis essencials, fenilpropanoides i terpenoides. Viuen a ple sol. Les reg dues o tres vegades a la setmana en els mesos més secs. A mitjan estiu del centre de cada tija surten unes inflorescències molt boniques, però no produeixen llavors, tal vegada per l'absència a Mallorca dels seus pol·linitzadors naturals: insectes com les abelles i les papallones i algunes aus asiàtiques dels gèneres Hornstedtia i Nicolaia. 
 
Fa 6 anys la meva afició per l'exòtic em va portar a comprar una safata de rizomes de Curcuma longa procedents de Tailàndia a un supermercat de Palma de Mallorca. Era la primera vegada que els veia i no sabia res sobre aquesta planta. Ja a casa vaig cercar informació a internet i vaig descobrir la seva relació amb el curri. Em va picar la curiositat i vaig voler tastar el seu sabor. Aleshores se'm va ocórrer preparar un plat amb els ingredients exòtics que acabava de comprar: tubercles de Malanga, rizomes de Cúrcuma, rizomes de Galanga menor, fruits de Balsamina o Meló amarg i Okra xinesa. Aquí teniu la recepta. Us assegur que em va saber a glòria.

Malanga a la Cúrcuma amb Okra xinesa.



Plat exòtic amb tubercles de malanga, Colocasia esculenta, pelats i bullits amb aigua, sal, trossets de rizomes de cúrcuma, Curcuma longa, galanga menor, Alpinia officinarum i balsamina o meló amarg, Momordica charantia, per a donar color, sabor i aroma. Una vegada està tendre la malanga es retiren els trossets de meló amarg que ja li han donat el seu sabor. En una paella amb oli d'oliva es fregeixen rodanxetes molt fines de okra xinesa, Luffa acutangula, que serveixen per a adornar el plat i tot això s'acompanya amb dos ous bullits.


Inflorescència en espiga de Curcuma longa iniciant la floració a l´agost.

Des de l´antiguitat es coneixen les seves propietats medicinals. Ha estat usada per a tractar la malària, les hepatitis B i C, les dermatomicosis per la seva activitat antifúngica, la psoriasis, la diabetis, les immunodeficiències, el càncer cervical, l´hepatocarcinoma i el càncer de mama. També s'ha utilitzat com a antioxidant per a frenar l'envelliment, com antiinflamatori en l´artritis i com a antidepressiu i ansiolitic en les dolències mentals i psicosomàtiques. Durant la dècada de 1990 a 2000 es vàren realitzar intensos estudis a l'Hospital M.D. Anderson (Houston, Texas) per a aïllar els seus principis actius i demostrar experimentalment la seva activitat terapèutica, especialment contra el càncer i la Sida. Les seves propietats anticancerígenes semblen derivar de la capacitat de la cúrcuma per a induir l'apoptosi o mort cel·lular de les cèl·lules canceroses, respectant les cèl·lules sanes.

L´espiga de la inflorescència está formada per bràctees blanques disposades en espiral entre les quals sorgeixen les flors grogues.

La cúrcuma comparteix família botànica amb altres plantes utilitzades com a espècies com el gingebre, Zingiber officinale, el cardamom, Elettaria cardamomum i la galanga menor, Alpinia officinarum. Les Zingiberaceae són plantes herbàcies amb fulles alternes, simples i dístiques, és a dir, inserides o col·locades en dues files i disposades de manera que cada fila forma aproximadament un plànol. Les seves flors tenen un únic estam funcional amb dues teques i un gran label petaloide de color groc format per la fusió de dos estaminodis. Són molt efímeres, doncs duren un sol dia, però l'abundant nèctar que produeixen facilita la fecundació en atreure als pol·linitzadors.

Flor de Curcuma longa amb el detall del label petaloide semblant al de les orquídies del gènere Ophrys i les dues teques de l'únic estam al seu interior. La part femenina, el gineceu, està format per un ovari trilocular i un estil recte, filiforme i sencer amb glàndules nectaríferes a la seva base, reposant sobre l'estam funcional i envoltat per les dues teques a la seva part superior. El fruit és una càpsula plena de llavors envoltades per un aril.