Ginkgo femella, Ginkgo mascle

D'aquest fantàstic arbre asiàtic, que va sobreviure misteriosament a la letal radiació de les bombes atòmiques que destruïren Hiroshima i Nagasaki, se n'ha parlat llargament a llibres i a internet. No vull repetir les seves virtuts ja conegudes, només compartir amb vosaltres una curiositat en les llavors d'aquesta meravella de la natura.

El meu jove Ginkgo biloba el desembre amb les seves cridaneres fulles grogues preparant-se per a la hibernació. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Com ja tothom sap, el ginkgo és dioic, té peus masculins i peus femenins. Als parcs i jardins se solen sembrar exemplars masculins, perquè els femenins produeixen uns fruits la polpa dels quals emet una olor nauseabunda quan està ben madura per la seva riquesa en àcid butíric. 

Brostada primaveral el maig.

El sexe de les llavors no es pot saber fins que els arbres sorgits d'elles han crescut prou per a florir. El Ginkgo biloba és una excepció. Les seves llavors tenen formes diferents segons el sexe de l'embrió que contenen.

Fruits d'un arbre femella.

Aquí podeu veure clarament la diferència que permet distingir les llavors del que serà un arbre femella (a dalt) i un arbre mascle (a baix). La clovella de les llavors femenines només té dues valves, mentre que la de les llavors masculines en té tres.

Llavor femenina bivalva a l'esquerra i llavor masculina trivalva a la dreta.

D'aquesta manera es pot saber el sexe dels futurs arbres sense haver d'esperar entre 20 i 30 anys a què floreixin per primera vegada. Un altre detall curiós d'aquest arbre que duu 270 milions d'anys damunt la Terra és l'exagerada desproporció entre les llavors femenines amb aproximadament el 95%-98% i les masculines que representen només entre el 2% i el 5% del total. La natura és molt sàvia i sap que el pol·len de les flors d'un sol mascle és més que suficient per pol·linitzar les flors d'un centenar de femelles. Així doncs, per perpetuar l'espècie resulta molt més intel·ligent gastar energia produint llavors femelles.

Coca de metzines

Hola amics, m'imagin que us haurà vengut de nou el títol que li he donat a aquesta entrada. Tranquils, ara us ho explic. 

 Solanum linnaeanum

Aquestes tomatiguetes grogues o pometes del dimoni són els fruits d'una solanàcia sud-africana invasora que fa diversos segles que està perfectament naturalitzada per tota la conca mediterrània. A Mallorca els anomenam "METZINES", del verb català antic "emmetzinar" = enverinar, perquè antigament s'utilitzaven mesclades amb el menjar per matar les persones no desitjades o com a venjança al més pur estil sicilià (vendetta). 

Era típica la COCA de METZINES (una "coca" és l'equivalent mallorquí de les pizzes italianes). La cuinera preparava una deliciosa "coca de trempó" = amanida mallorquina feta amb tomàtigues, pebres verds, ceba blanca i alls, tot tallat a trossos petits i trempat amb sal i oli, que es podia menjar tal qual o bé posar damunt una massa feta amb farina, llevat natural, oli o saïm de porc i sal, ben aplanada en forma arrodonida o quadrada amb la vorera una mica sobre elevada perquè els sucs del "trempó" no sortissin de la coca durant la cocció.

El que la feia verinosa era la mitja dotzena de metzines que la cuinera mesclava amb el "trempó", ben trossejades i ben dissimulades amb els altres ingredients. Una vegada cuita la coca era molt dificil distingir els trossets de metzines ja que tenen el mateix gust que les tomàtigues, i la víctima no notava res rar en el sabor.  

 

Al cap d'una estona de menjar-se la coca començava a sentir dificultats severes per respirar, violents espasmes abdominals, vòmits incoercibles i diarrea intensa, que anaven en augment, arribant a vomitar i defecar sang.

Si havia menjat moltes metzines i/o era una persona delicada de salut, podia fins i tot morir per hepatitis tòxica, edema pulmonar i parada cardiorespiratòria 

Era una venjança al més pur estil mafiós o bé un intent d'assassinat d'una esposa farta del seu marit. Que la víctima morís o no, depenia de la quantitat de metzines que ingeria i de la seva fortalesa física.

Bon profit, amics!!!

Galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres

Aquestes són ses galletes salades típiques de Mallorca, tal com les feia mumare al cel sia.

 A Mallorca les anomenam galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres i són una vertadera delicia, sobretot calentetes acabades de treure des forn. Ets ingredients són molt senzills, sans i barats i sa seva elaboració molt fàcil.

Ingredients:

Un tassó d'aigua teba i un tassó d'oli d'oliva, o mig tassó de cada líquid, si no en volem fer moltes, però sempre sa mateixa quantitat d'ambdós líquids, llevat natural de pa, sal a gust i sa farina de blat que es begui. Es poden fer sense sal per a ses persones hipertenses. Aquests són ets ingredients autèntics tradicionals. 

 A diverses marques comercials, per abaratir costos de producció, se substitueix part o sa totalitat de s'oli d'oliva per saïm de porc, oli "vegetal", "greixos hidrogenats" o "margarina vegetal", i això converteix ses galletes en insalubres pes seu alt contingut en colesterol o per sa procedència poc clara dets olis utilitzats. Ets anomenats greixos hidrogenats són literalment colesterol químic procedent des petroli, molt més perniciós per a sa salut que es saïm de porc. S'anomenada margarina vegetal s'elabora solidificant oli de soia o girasol afegint-li un 20% de greixos hidrogenats procedents des petroli, és a dir, que seria molt més sa que les fessin directament amb mantega de llet de vaca.

Un altre detall que em sembla important resenyar aquí és que sa majoría de marques comercials d'aquestes galletes utilitzen es conservant E-320, Butilhidroxianisol (BHA), un derivat des petroli amb activitat hormonal que resulta ser altament perillós per a sa salut amb efectes nocius sobre sa reproducció, és a dir, disruptor hormonal, i clarament cancerígen en rates, prohibit en es països "civilitzats" per a s'alimentació dets infants i ses embaraçades. Trobareu molta informació sobre això a internet.

Jo he fet servir llevat natural dessecat, però si en teniu de fresc és molt millor. Sa farina ha de ser sa mateixa que s'utilitza per fer pa.

Per començar he diluït mitja bosseta de llevat dessecat dins mig tassó d'aigua teba, a sa qual he afegit un polsí de sucre i una mica de farina per activar es llevat, deixant-ho reposar uns minuts. Dins un ribell hi he posat mig tassó d'oli d'oliva de bona qualitat, es mig tassó d'aigua teba amb so llevat i una mica de sal i he anat afegint farina fins que sa pasta resultant s'ha desferrada de ses mans i ses parets des ribell, fenyent-la una estona amb ses mans i formant després una bolla que he deixat reposar uns minuts.

Quan sa pasta s'ha començat a inflar per s'acció des llevat, l'he aplanada amb un corró i he anat retallant ses galletes amb s'ajuda d'un tassó de boca estreta.

Amb una forqueta petita he punyit es centre de cada galleta.

Així més o manco ha de quedar sa galleta una vegada feta.

Depenent des gust de cadascú es poden ficar tot d'una dins es forn perquè quedin més compactes o es poden deixar fermentar a un lloc calent perquè s'inflin, de manera que quedin com una petita coqueta amb so centre enfonsat.

 Una vegada cuites es poden deixar dins es forn apagat perquè perdin aigua i quedin cruixents.

Amb un ganivet se xapen fàcilment per la meitat com si fossin panets per a hamburguesa.

Una vegada xapades queden com es veu a sa foto. 

Són ideals per preparar petites llepolies de lo que es vulgui: foiegràs, formatge, tonyina, anxoves, sobrassada, melmelada, llet condensada, nocilla, tomàquet, unes tàperes amb pebre vermell i oli, pasta d'olives negres o simplement trempades amb un raig d'oli d'oliva verge extra. Es preparin com es preparin són sempre delicioses.