La Chrozophora tinctoria és una planta mediterrània de la família de les
Eurphorbiaceae. Fins no fa molts anys era relativament escassa a
Mallorca. De fet jo la vaig veure per primera vegada l'any passat al
Parc Natural de Cala Mondragó, situat al sud-est de l'illa. Per
algun factor desconegut, tal vegada pel canvi climàtic, en els últims
anys la seva població està augmentant a gran velocitat, comportant-se
com una vertadera invasora a la seva pròpia terra. Cada vegada és més
freqüent trobar-la creixent ben ufanosa a les cunetes de camins i
carreteres i com a mala herba entre les verdures i hortalisses dels horts.
Té apetència pels sòls alcalins rics en calç. Com veurem més a baix arrencar aquesta
planta amb les mans sense protecció pot causar un seriós disgust a
l'hortolà.
Chrozophora tinctoria amb el típic aspecte cendrós de les seves fulles i tiges. (Búger. Foto Rafel Mas).
En català rep els noms de Girassol, Mirassol i Tornassol per la seva capacitat d'orientar les seves fulles cap al sol, seguint-lo des de que surt per l'est fins que es pon per l'oest, amb la finalitat de
captar el màxim de rajos solars per a realitzar la fotosíntesi amb una
eficiència insuperable.
Una altra Chrozophora tinctoria prop del mar a finals de juny. (Cala Mondragó. Foto Joan Bibiloni)
Tota la planta és rica en glucoflavonoides, com la rutina, l' acacetin-7-O-rutinòsid, l'apigenin-7-O-β-D-[(6-p-cumaroil)]-glucopiranòsid, l'apigenin-O-β-D-glucopiranòsid i la crozoforina. Com veiem comparteix la
rutina i un rutinòsid amb la planta de la ruda. Aquests alcaloides són
altament fotosensibilitzadors, de manera que si la saba lletosa de la
Chrozophora tinctoria, igual que ocorre amb la de la ruda, entra en
contacte amb la pell i aquesta és exposada als rajos ultraviolats del
sol es produeix una forta reacció càustica, una cremada química severa
amb butllofes que poden deixar una cicatriu indeleble a la pell en
casos greus o un tatuatge fosc en casos més lleus.
D'altra banda en ser una euphorbiàcia la seva saba lletosa és càustica per si mateixa, de manera que a la cremada per fotosensibilització se li afegeix la cremada química i la lesió a la pell és molt més greu.
D'altra banda en ser una euphorbiàcia la seva saba lletosa és càustica per si mateixa, de manera que a la cremada per fotosensibilització se li afegeix la cremada química i la lesió a la pell és molt més greu.
Un altre exemplar de Chrozophora tinctoria. (Cala Mondragó Foto Joan Bibiloni)
Poncelles florals de Chrozophora tinctoria. (Búger. Foto Rafel Mas)
La seva saba lletosa ha estat utilitzada des de l'antiguitat per a tenyir
seda, llana i lli. Els àrabs d'Al-Andalus la sembraven prop dels cursos
d'aigua per a aprofitar les seves propietats tinctòries. En l'actualitat és
usada als laboratoris com a indicador àcid-base, és a dir, com
tornasol per a mesurar el ph de qualsevol solució, doncs es torna blava en
un medi alcalí o vermella en un medi àcid.
Vigorós exemplar de Chrozophora tinctoria creixent a la cuneta d'una carretera. (Santa Eugènia. Foto Joan Bibiloni)
Flors i fulles cendroses de la Chrozophora tinctoria anterior. Aquesta planta és de cicle anual i floreix de juny a setembre. (Santa Eugènia Foto
Joan Bibiloni)
Les diminutes flors poden ser masculines i femenines. Tenen cinc pètals
grocs soldats per la base, més punxeguts, grans i aparents a les flors
masculines. Com ocorre a la majoria de euphorbiàcies les flors
femenines tenen un ovari trilocular amb un rudiment seminal a cada
lòcul. (Cala Mondragó. Foto Joan Bibiloni)
Detall d'una flor masculina de Chrozophora tinctoria. (Santa Eugènia. Foto Joan Bibiloni)
Fruits immadurs de Chrozophora tinctoria amb la superficie berrugosa-tuberculada. (Santa Eugènia. Foto Joan Bibiloni)
Detall
dels tubercles berrugosos i les escates cendroses i fimbriades que
recobreixen els fruits. (Santa Eugènia. Foto Joan Bibiloni).
Fruts quasi madurs en forma de càpsules triloculars amb una llavor a cada lòcul. (Cala Mondragó. Foto Joan Bibiloni)
A l'antiguitat fins al segle XVIII va ser utilitzada com a planta
medicinal, especialment les llavors que s'ingerien senceres per "guarir"
múltiples afeccions: febre, vòmits, etc.. Donada la seva toxicitat i
els seus nuls efectes beneficiosos en l'actualitat no es recomana el seu
ús amb finalitats medicinals.
La Chrozophora tinctoria es confon a simple vista amb l'Heliotropium
europaeum, doncs tots dos comparteixen el mateix aspecte cendrós. A la imatge veim les dues plantes creixent juntes. (Búger. Foto Rafel
Mas)
Heliotropium europaeum en plena floració. Pertany a la familia de les Boraginaceae. (Búger. Foto Rafel Mas)
Flors
blanques d'Heliotropium europaeum que permeten diferenciar-lo facilment
de la Chrozophora tinctoria. (Sóller. Foto Joan Bibiloni)
Trichomes
estrellats que recobreixen les fulles i les tiges de la Chrozophora
tinctoria i donen a tota la planta el seu típic aspecte cendrós. (Santa
Eugènia. Foto Joan Bibiloni)
Cicatriu d'una severa cremada càustica de segon grau per contacte amb la
saba de Chrozophora tinctoria al dors del canell de l'hortolana S. Quintanilla.
(Manacor. Foto Rafel Mas)
Rafel Mas i Joan Bibiloni