Nelumbo nucifera, la bellíssima flor de Lotus

És la flor sagrada dels faraons, l'hinduisme i el budisme

  No havia vist mai ni la seva bellíssima flor ni el seu impactant i insòlit fruit en forma de vesper. Fa setze anys, en una de les meves visites al fantàstic Jardí botànic de Sóller, situat en plena Serra de Tramuntana de Mallorca, de sobte va aparèixer davant els meus ulls una gran flor a mig obrir que s'enlairava altiva i orgullosa cap al sol mediterrani, sorgint, com si és tractàs d'un ocell fènix aquàtic, directament de la tèrbola aigua d'un estany. Als seus peus, grans fulles arrodonides d'un verd intens l'escortaven com a fidels súbdits a la seva reina o com a sacerdotesses consagrades a la seva deessa.

 

Era la mítica, sagrada i venerada Flor de Lotus, la Rosa del Nil, el Seient del déu Ganges, el Llombrígol del déu Vishnú on, agombolat pels pètals, s'hi amaga Brahma, el déu creador. Representa la puresa divina nascuda del pestilent brou llotós. D'allò més baix, repulsiu i menyspreable a la bellesa absoluta, de les tenebres a la llum encegadora, de la carnalitat a la divinitat, de la maldat a la bondat infinita, de les cadenes dels desitjos mundans a la pau i l'assossec alliberador, del sofriment físic i espiritual a la felicitat, del no-res al més gran. Els seus pètals es despleguen com ho fa l'ànima quan assoleix la perfecció. És l'essència del budisme: convertir-se en RES per a ser-ho TOT.

A l'interior d'aquests bellíssims pètals que llueixen amb llum pròpia s'hi amaga l'ànima humana empresonada pels desitjos, les febleses, les temptacions, els egoismes, una ànima que desitja alliberar-se de la imperfecció i assolir el nirvana, la perfecció i la felicitat absolutes.

Davant la bellesa i la puresa d'una Flor de Lotus a mig camí d'obrir-se a hom li entren ganes d'asseure's al seu costat en posició de lotus, tancar els ulls, alliberar-se del cos fins a arribar a la relaxació total i llavors obrir els pètals que esclavitzen l'ànima i deixar-la volar, treure-la de la presó de la carn amb un llarg i profund Om perquè voli lliure i es fongui amb l'Univers sencer, amb el Tot.


Planta de Lotus en ple agost amb una poncella elevant-se com una fletxa cap al sol que li dona la vida. Les fulles més velles suren sobre l'aigua completament esteses per captar el màxim de rajos solars i sintetitzar els nutrients que necessita la planta per produir les llavors de la següent generació. Mesuren entre 25 i 100 centímetres de diàmetre. La seva flotabilitat és deguda al fet que estan cobertes de ceres hidròfobes que repel·leixen l'aigua. Les fulles més noves properes a la flor es mantenen sobre elevades.

  Una altra planta de Lotus amb una flor oberta i diversos fruits iniciant la maduració.

Una altra imatge de la planta anterior en la qual es veu la flor, diverses poncelles i un fruit encara immadur, tots ells elevats per damunt el nivell de l'aigua sobre llargues tiges d'entre 50 i 70 centímetres. Als països asiàtics d'on és originària les flors s'enlairen fins a gairebé dos metres.

  Hom no sap si és el sol que il·lumina la flor o és la flor que brilla amb llum pròpia.

Detall de l'aparell reproductor de Nelumbo nucifera. Un gran receptacle cònic en forma de vesper o carxofa de regadora conté els carpels (entre 12 i 30), cadascun d'ells separat dels altres, amb un estigma tubular que treu el cap en la superfície plana del receptacle i contínua cap a dins amb un canal descendent que acaba a l'ovari. Al voltant del receptacle, que representa la part femenina o gineceu, es troba l'androceu masculí format per nombrosos estams, entre 200 i 400, acabats al seu extrem per anteres grogues carregades de pol·len.

Després de la pol·linització de la flor, els pètals i els estams cauen, i el receptacle amb els ovaris fecundats al seu interior s'inclina cap a un costat i comença a créixer.

  Una altra planta de Lotus amb els fruits quasi madurs.

Sorprèn el gran paregut del fruit del lotus amb un vesper o la carxofa cònica d'una regadora.

Cada carpel produeix una única llavor que treu el cap pel foradí deixat pel tub de l'estigma, el qual es va eixamplant a mesura que madura com si fos la dilatació del coll de l'úter d'una partera, fins que per fi la llavor aconsegueix sortir i cau a l'aigua. Llavors el corrent la porta surant lluny de la planta mare fins a encallar en una zona llotosa on germina i torna a començar el cicle de la seva vida.

Llavor de Lotus.

Els rizomes, els fruits immadurs i les llavors són comestibles i es venen als mercats asiàtics.

Fascinant la Flor de Lotus, no ho trobau?

ACROCARPUS FRAXINIFOLIUS, UN ARBRE PER AL FUTUR

-Converteix el fong Armillaria mellea en micorriza i viu amb ell en simbiosi.

-Activa gens ancestrals en el seu genoma i es fa resistent al fred.

Vos vull explicar la història d'un arbre extraordinari que, sent tropical estricte i de fulla perenne, va activar diversos gens ancestrals que tenia bloquejats al seu genoma, tal vegada des de feia milions d'anys, i es va transformar en un arbre caducifoli, entrant en hibernació en els mesos més freds de l'hivern de Mallorca per a poder arribar fins a la primavera sense sofrir la congelació de les seves branques. En algun moment de la seva evolució sobre la Terra va aconseguir superar una època de fred intens a força de mutacions adaptatives, que varen gravar un record indeleble al seu genoma en forma de diversos gens de resistència a les baixes temperatures, els quals posteriorment deixaren de ser-li útils en canviar altre cop el clima i fer-se més càlid.

Arbre mundani, Acrocarpus fraxinifolius, nascut la primavera de 1987. A la fotografia tenia setze anys i mesurava uns 14 metres. En l'actualitat té trenta-sis anys i s'apropa als 20 metres d'alçada.

Els gens que el feren resistent al fred no varen desaparèixer sinó que romangueren bloquejats, adormits, inactivats al seu genoma, fins que forçat per les baixes temperatures de l'hivern de Mallorca els va desbloquejar per sobreviure.

El Nadal de 1986 una parella d'amics noucasats, en Toni i n'Avel·lina, varen volar a Kenya en viatge de noces. Abans de partir em demanaren què volia d'Àfrica i jo els vaig dir: "llavors d'arbres". Em dugueren un munt de fruits africans: unes beines de l'arbre del corall sud-africà, Erythrina caffra, un gran fruit de baobab ple de llavors, Adansonia digitata, que semblava un baló de rugbi, un pesat i allargat fruit de l'arbre de les salsitxes, Kigelia aethiopica, diverses càpsules de l'euphorbiàcia de sabana Croton dichogamus, un parell de fruits de la passió, Passiflora edulis i les beines d'una lleguminosa desconeguda, les llavors de la qual vaig sembrar de seguida convençut que es tractava d'una acàcia.

 Llavors d'Acrocarpus fraxinifolius.

Només va germinar una llavor i d'ella va néixer un arbret de fulles pinnades que va romandre gairebé sense créixer durant quatre anys. Qualque cosa impedia el seu creixement i jo no aconseguia activar-lo ni amb adobs ni amb compost. La primavera de l'any 1991 va morir un llimer, Citrus aurantifolia, al mateix lloc del jardí on abans ja havien mort diversos arbres, per mor que la terra estava envaïda pel miceli del fong Armillaria mellea, que atacava les arrels de qualsevol arbre que hi sembràs, de manera que en pocs mesos moria fulminat. Ja no m'atrevia a sembrar res en aquell lloc infecte.

Petit arbre mundani de dos mesos d´edat.

Un dia, mirant el petit arbre tropical que no creixia, se'm va ocórrer la idea de sembrar-lo a la zona contaminada pel fong. Vaig pensar que de totes maneres acabaria morint dins el cossiol. Fou la millor decisió que vaig prendre per a ell. Al cap de pocs dies va experimentar un canvi espectacular, la seva gemma apical va començar a créixer a una velocitat increïble i a principis de la tardor d'aquell mateix any ja mesurava més de tres metres. No m'ho podia creure. Quan el vaig sembrar no superava els 15 centímetres, tenia les fulles groguenques i musties i feia l'efecte que s'estava morint. Què havia ocorregut? Quina cosa havia obrat el miracle?

Ara, després de més de trenta anys, crec tenir per fi la resposta a aquestes preguntes. Com bé saben molts d'arboricultors forestals, el fong Armillaria mellea, malgrat que en general es comporta com un assassí arboricida en envair i podrir les arrels dels arbres sensibles, amb algunes espècies forestals també es pot comportar com un fong simbiont amb les funcions de micorriza, de manera que en lloc de matar-los es forma entre ells una associació molt profitosa per a tots dos, és a dir, una simbiosi. I això fou precisament el que li va passar al petit arbre moribund. Al clot que vaig cavar per sembrar-lo hi havia encara trossos d'arrels dels arbres que allà havien mort. Estaven blanques envaïdes pel miceli del fong i la terra feia olor de putrefacció, l'olor agra típica de l'Armillaria mellea. Coneixedor de la inutilitat de qualsevol mesura per erradicar aquesta plaga, no em vaig molestar ni tan sols en llevar els trossos d'arrels podrides. 

 Bolets d'Armillaria mellea.

Per qualque raó que desconec, al miceli del fong li va caure simpàtic l'arbret kenyà, va enrevoltar les seves esquàlides arrels en una blanca abraçada de vida i va començar a subministrar-li aigua i minerals. Quan la gemma apical va iniciar el creixement i es varen obrir les primeres fulles, l'arbret li va tornar el favor i li va subministrar a canvi hidrats de carboni sintetitzats per les fulles a través de la fotosíntesi. Havia començat un matrimoni de conveniència que en tres dècades el va convertir-se en un arbre imponent amb una gruixa de soca de més de 40 centímetres a l'altura del pit i una alçada superior als 20 metres.

Al cap de deu anys encara desconeixia la identitat de l'arbre kenyà, creia que es tractava d'una acàcia africana i no aconseguia trobar el seu nom. Un dia vaig entrar al fòrum de plantes d'Infojardín, vaig publicar diverses fotos de la meva suposada acàcia, i el prestigiós botànic especialista en arbres tropicals D. José Manuel Sánchez de Lorenzo-Cáceres en pocs minuts em va donar la resposta: Acrocarpus fraxinifolius, una lleguminosa arbòria originària de l'Índia, Birmània, Tailàndia, Indonèsia i Malàisia, que al seu hàbitat original forma part dels exuberants boscos tropicals d'aquests països i assoleix els 50 metres d'alçada. Per fi ja podia donar un nom a l'arbre més alt, exòtic i espectacular del meu jardí.

 Fotografia de les terrasses del jardí la primavera de l'any 2006, en la qual es veu l'arbre mundani al centre de la imatge amb la seva cridanera brostada vermella després de la hibernació. (Recoman ampliar la foto amb un doble clic per veure millor els detalls)

Aquesta lleguminosa forestal rep diferents noms segons el país on creix o és conreada. A l'Índia li diuen MUNDANI, a Austràlia i a Àfrica tropical on s'han fet grans plantacions l'anomenen PINK CEDAR i a Amèrica Llatina, on també ha estat introduït amb gran èxit com a espècie forestal, li diuen CEDRE ROSAT, MUNDANI o LÀZCAR. Aquest darrer nom li posaren els mexicans en honor al president Lázaro Cárdenas, gran impulsor del cultiu d'aquest arbre asiàtic. Localment rep molts d'altres noms, però els més coneguts són els que he esmentat.

Fa uns vint-i-dos anys a Mallorca es va produir una gran nevada en ple mes de novembre, la neu es va acumular damunt la capçada de l'arbre mundani que encara conservava les fulles i el pes va esqueixar una branca d'uns 4 centímetres de gruixa. En lloc de llançar-la al munt de llenya per cremar, li vaig retallar l'extrem més tendre, li vaig llevar les fulles i la vaig clavar profundament dins la terra al costat d'una paret de marge que mira al sud, on acabava d'arrabassar un Eucalyptus gunnii mort fulminantment per l'atac despietat del fong Armillaria mellea. Anteriorment havia mort allà mateix una savina mediterrània, Juniperus phoenicea subsp. turbinata. Varen passar els mesos, la branca va acabar amagada entre l'herba i em vaig oblidar d'ella.

Un dia de primavera, molt de temps després, vaig passar prop de la paret on estava clavada la branca del mundani i unes fulles vermelles que sobresortien per damunt l'herba em varen cridar l'atenció. Em vaig acostar i la meva sorpresa va ser majúscula. Era la branca que havia brostat després de vint-i-dos mesos! No m'ho podia creure. Era com un miracle, ja que les estaques de les lleguminoses arbòries solen ser molt reàcies a arrelar, i aquesta no només havia tret arrels i havia brostat, sinó que a més a més ho havia fet en un sòl infestat pel miceli del fong assassí. Novament quedava demostrada la simbiosi entre les arrels del mundani i el miceli de l'Armillaria mellea. En pocs anys la branca arrelada es va convertir en un arbre d'uns 7 metres, sa i vigorós. El fong ja tenia tot el que necessitava per viure i des de llavors ha respectat tots els arbres i arbustos que hi ha al costat del mundani: un Tilia cordata, una Feijoa sellowiana, un Brachychiton populneus, dues Livistona chinensis, diversos Citrus sinensis, un Anagyris foetida, un Agave attenuata, un Buxus balearica i un Buxus sempervirens.

Estaca arrelada d'Acrocarpus fraxinifolius.

Uns anys després vaig intentar fer un amurgonament aeri a una branca del mundani, però després de dotze mesos continuava sense treure arrels. Cansat d'esperar, la vaig tallar, li vaig empastissar la base amb hormones d'arrelament i la vaig sembrar dins un cossiol. Uns sis mesos després va brostar una gemma a la part baixa de l'estaca. Encara que al principi semblava créixer bé, aviat va quedar estancada. Va estar diversos mesos sense créixer, com a paralitzada. Jo no entenia quin era el motiu.

Va coincidir que el fong Armillaria mellea acabva de matar de forma fulminant l'únic exemplar mascle de prunera de Sud-àfrica, Harpephyllum caffrum. Després d'arrabassar-la de socarrel i cremar-la, se'm va ocórrer sembrar al seu lloc l'estaca de mundani que no creixia. Per tercera vegada es va produir el miracle i el segon fill clònic de l'Acrocarpus fraxinifolius nascut d'una llavor kenyana va començar a brostar vigorosament i en pocs mesos es va tranformar en un arbret ple de vida. Novament quedava demostrada la simbiosi de les arrels del mundani amb el miceli del fong que tants d'arbres, arbustos i lianes m'ha mort en els trenta-tres anys que tenc l'hort-jardí.

Brot de l'estaca arrelada dins un cossiol després de tres mesos de la sembra.

Mateix mundani clònic un any després en ple estiu.

 Pare clònic de l'arbre anterior brostant vigorosament a finals de març després de superar exitosament els llargs mesos dels traïdorencs hiverns mallorquins amb freqüents gelades de fins a -2 ºC.

Inflorescències en escovilló de l'Acrocarpus fraxinifolius anterior amb els brots de fulles noves d'un intens color vermell sang per la seva riquesa en antocians.

Fotografia de les inflorescències anteriors feta amb zoom per la gran alçada de les branques del mundani.


Primeres bajoques madures d'Acrocarpus fraxinifolius als vint-i-cinc anys d'edat.

 

Ja fa quinze anys que el meu arbre mundani floreix cada primavera, però mai havia quallat cap fruit. Creia que la causa era l'absència dels seus pol·linitzadors naturals. El mes d'abril de 2012 el mundani va florir d'una manera espectacular, es va cobrir completament de flors. Estava magnífic, la qual cosa no va passar desapercebuda per a uns ocellets diminuts que acudien cada horabaixa a libar llépoles l'abundant nèctar de les flors. Ja sabia per fi que les flors de l'Acrocarpus fraxinifolius als boscos tropicals dels seus països d'origen són pol.linitzades per les aus. A Mallorca per descomptat no hi viuen les mateixes aus tropicals asiàtiques, però dues espècies mediterrànies varen descobrir el nèctar del meu gegantí arbre mundani i des d'aleshores s'han convertit en les seves pol.linitzadores substitutes: Sylvia atricapilla i Parus major. No descart que altres espècies d'aus hagin visitat les flors. Amb els anys les aniré descobrint i amb l'ajuda inestimable dels meus amics ornitòlegs les aniré identificant.

Aquest ocellet, Sylvia atricapilla, durant la floració acudeix cada horabaixa a libar les flors acabades d'obrir.


Bajoca madura d'Acrocarpus fraxinifolius recollida el setembre de 2012.


Bajoca anterior oberta mostrant les llavors del seu interior.


Detall de les primeres llavors madures del meu arbre mundani.

Les llavors de l'Acrocarpus fraxinifolius tenen una gruixada cutícula impermeable, que dificulta molt la seva germinació en impedir la hidratació de l'embrió, torbant-se a vegades fins a quatre anys en germinar. Per accelerar el procés a les grans explotacions forestals australianes, africanes i americanes sotmeten les llavors a un bany d'àcid sulfúric que escarifica químicament la cutícula i la fa permeable a l'entrada de l'aigua perquè s'hidrati l'embrió.

Un altre mètode més efectiu i barat, encara que més laboriós, consisteix en fer una petita osca a la part arrodonida de cada llavor amb un tallaungles o un petit ganivet.  

Llavors de mundani amb una petita osca a la part arrodonida feta amb un tallaungles.

Després se submergeixen les llavors en aigua temperada durant vint-i-quatre hores. Els cotilèdons i l'embrió s'hidraten ràpidament i tripliquen la seva mida.

Llavors de la fotografía anterior submergides en aigua.

Llavors ja hidratades després de vint-i-quatre hores en remull. 

D'aquesta manera s'escurça molt la seva germinació, passant de diversos mesos o fins i tot diversos anys a només una setmana. Després se sembren a planters ombrejats a una temperatura constant d'uns 20 - 25 ºC.

Llavor d'Acrocarpus fraxinifolius naixent al cap de només quatre dies de la sembra.

 Petit arbre mundani acabat de néixer. Als cotilèdons s'aprecia la cicatriu de l'osca feta amb el tallaungles.

Igual que el mango i l'anacard, l'Acrocarpus fraxinifolius prospera millor en climes tropicals i subtropicals amb una estació seca i una estació humida. Les seves arrels pivotants penetren profundament en el sòl on troben la humitat necessària per suportar sense problemes els mesos de sequera. En condicions molt favorables el seu creixement és espectacular, arribant a créixer fins a 8 metres en un sol any. A les plantacions dels països tropicals es pot talar als 10 anys de la sembra, ja que a aquesta edat el seu tronc assoleix una gruixa i una altura considerables. Una vegada talat rebrota amb facilitat des de la base, obtenint-se així una segona collita de fusta al cap de deu anys. Les seves arrels fixen el nitrogen atmosfèric, de manera que el seu cultiu enriqueix la terra i afavoreix el bon desenvolupament dels arbres circumdants. La soca és recta i sense nervadures. No precisa ser podat, ja que s'autopoda de manera natural, caient per si mateixes les branques inferiors. És resistent a la majoria de plagues. Per pròpia experiència he observat que els insectes fitòfags no l'ataquen.

Base de la soca del mundani als vint-i-cinc anys d´edat. Observau com les arrels principals sobresurten fora de la terra i li donen l'aspecte d'una pota de garsa. 

 

Base de l'arbre mundani cinc anys després als trenta anys d'edat. A mesura que passen els anys les arrels que li serveixen de contrafort i li donen estabilitat van sobresortint cada vegada més per sobre del sòl, com aquesta llarga arrel que fa cinc anys estava sota terra. El dia 12 de novembre de 2016 el perímetre a la base just per damunt la bifurcació de les arrels mesurava 172 cms. i el diàmetre 54 cms. A l'alçada del pit (130 cms.) la soca feia 120 cms. de perímetre i 34 cms. de diàmetre.

Edit aquesta entrada dia 1 d'abril de 2017

  L'arbre Mundani amb trenta anys acabats de fer lluïnt una espectacular floració primaveral.

Edit dia 15 de juliol de 2017

Aquest anys, al maig, els ocellets pol·linitzadors varen acudir massivament a libar l'abundant nèctar de les flors i això es va traduir en una gran producció de beines repletes de llavors. 

Mai abans l'arbre mundani havia produït tants de fruits. L'associació entre els ocellets nectarífags i l'Acrocarpus fraxinifolius s'ha consolidat després de més d'una dècada de simbiosis. A la imatge, feta amb zoom per la gran alçada de l'arbre, podeu veure les fosques beines color caoba, que es van desprenent arrencades pel vent i volen lluny de sa mare per dispersar l'espècie.

Una mostra de les beines de mundani recollides per terra tot voltant l'arbre. 

Les dures i obscures llavors del seu interior.

Aquest petitó va treure el cap al món el dia 14 de juliol de 2017. És el primer fill nascut d'una llavor del vell arbre mundani. Fins ara no havia aconseguit que en germinàs cap. Pensava que a causa de l'autopol·linització les llavors no eren viables o no tenien embrió. Els altres arbres mundani del meu jardí són branques arrelades, és a dir, fills clònics. El de la imatge, en canvi, és fruit de la reproducció del seu pare-mare amb si mateix, gràcies al pol·len fecundador del mateix arbre o dels seus fills clònics. Tots els seus gens estan en el genoma del vell mundani, però en una combinació diferent. Els que en el seu progenitor estaven en homozigosis ara pot ser que estiguin en heterozigosis i a l'inrevés. Serà encara més resistent al clima mediterrani que el seu pare-mare o, per contra, la nova combinació genètica el perjudicarà i no aconseguirà adaptar-se? Ho sabrem en els pròxims anys. 

 

El dia d'avui ja han germinat de manera natural mitja dotzena de llavors als redols més humits del jardí. Jo els he anat arrabassant en ple hivern una vegada adormits i els he trasplantats dins cossiols individuals.

L'Acrocarpus fraxinifolius és, per tant, un arbre per al futur. En les pròximes dècades les plantacions d'aquesta lleguminosa arbòria cobriran grans extensions a tots els països amb climes favorables, aportaran la fusta necessària per cobrir gran part de la demanda dels mercats de la fusta i permetran preservar els boscos i selves naturals de la tala indiscriminada, salvant de l'extinció milers d'espècies animals i vegetals.

EL NOGUER COR: CARYA CORDIFORMIS

 Viu a l'Est d'Amèrica del Nord, des de Florida fins a Quebec.

Allà reb el nom de bitternut hickory, noguer amarg.

Les seves anous tenen una curiosa forma de cor.

A la primavera de 2017 vaig rebre un email d'una senyora basca, gran aficionada als arbres exòtics, en el qual em felicitava pel meu jardí i m'oferia llavors de Wollemia nobilis d'Austràlia, Juglans mandshurica de Manchuria i Carya cordiformis d'Amèrica del Nord, que havia adquirit en excés per internet i li sobraven llavors.

 

Noguer cor o noguer amarg acabat de néixer el 30 d'abril de 2017.

 

Mateix noguer cor de dos mesos d'edat, fotografiat el 29 de juny de 2017.

 

I aquí el teniu amb quatre anys d'edat, fotografiat el 6 de juny de 2021.

 

Mesura un metre d'alçada.

Carya cordiformis pot viure més de 200 anys i assolir els 35 metres d'alçada. Pertany al grup de noguers de pacana. S'hibrida amb facilitat amb els vertaders noguers de pacana o pacaners: Carya illinoinensis, donant l'híbrid Carya x brownii i amb Carya ovata, donant l'híbrid Carya x laney.

Cada primavera brosta amb un vigor inusitat creixent un parell de pams.

Donat el gust amarg de les seves anous només té utilitat la seva fusta, usada per a la fabricació de mobles i mànecs d'eines i per a pasta de paper. També és àmpliament sembrat als parcs i jardins com a arbre ornamental. Els nadius nord-americans fabricaven els seus arcs amb les seves branques.