No surtis que fa atzabó!

Féia atzabó. Es llamps absorbits pes parallamps des campanar de s'església romànica des poble, que estava just devora ca seva, es trons esfereïdors que els seguien i féien tremolar tota sa casa, es siulos des vent huracanat serpentejant furiós pes laberíntics i estrets carrerons i sa pluja torrencial que queia a portadores i transformava es carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació a en Tomeu, que semblava haver embogit de cop. 

Corria de s'aiguavés de darrera a s'aiguavés de davant, de sa porta des corral a sa porta des carrer i viceversa i així sense parar durant tot es temps que durava sa tempesta. Semblava posseït, com drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. Sa seva alegria era incommensurable. 

Obria sa porta des corral, allargava es braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint es cops de ses grans i fredes gotes de pluja xocant contra sa palma de sa seva maneta dreta, sempre sa dreta, perquè en Tomeu era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, ets ulls li espirejaven, era feliç. 

Ara, a ses portes de s'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, seguia experimentant sa mateixa excitació i es mateixos sentiments, sempre que es fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de sa seva estimada illa, es dignaven a descarregar sa seva furia damunt es poble. 

Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins es llit. Amb sos ulls tancats i un somriure de plaer dibuixat en es llavis, escoltava amb delectació tots es renous de sa tempesta, s'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. "Tomeuet, no surtis a defora que fa atzabó. Bufa un vent tan fort que s'enduu volant ses persones, es trons fan tremolar tota sa casa i cau una aigua de bambolla que fa feredat" —li deia sa mare tota regirada

Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pes jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuinament illenca, més vella que sa manipulada història contada pes conqueridors-corsaris vuit-cents anys enrera. Li agradava perquè era una de ses poques paraules mores que s'havien salvat des genocidi, de s'aniquilació llinguística i cultural, i quasi física, des moros andalusíns illencs i s'havien incorporat, a pesar de tot, en es català salat parlat pes nous repobladors venguts de Catalunya, gent senzilla que res tenien a veure amb sos conqueridors.

Si, en Tomeu estimava sa seva illa i sa seva llengua antiga amb tota s'ànima, com si dins ell, dins ses seves venes, hi dugués mesclades unes gotes de sang mora d'un avantpassat autènticament mallorquí, que va sobreviure a s'extermini per ser un infant, i fou denigrat a sa condició d'esclau a sa seva pròpia illa i obligat a servir es assassins des seus pares.

Allà defora, en es corral, seguia plovent a portadores. Ses fulles plumoses des fassos des fasser canari, que sa mare havia sembrat d'un pinyol quan ell va néixer, copejades per ses gotes, sonaven com milers de cascavells de cel.lulosa i cloròfil.la. 

Amb sos ulls clucs, en Tomeu es va concentrar en aquella música natural que tan li agradava i, a poc a poc, es benestar que sentia escoltant aquell concert, aquella cançó de bressol, el va sumir en un estat estuporós, en una carícia des llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven es seu cos vell i arrugat. Sa son per fí el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat en es llavis, mentre dins sa seva ment sentia una llunyana veu familiar que venia des passat, gravada de forma indeleble dins lo més íntim i sagrat de sa seva ànima, que li deia: "Tomeuet, no surtis que fa atzabó!".

ESCLATA-SANGS AMB LLOM A LA MALLORQUINA

Senzill i deliciós

INGREDIENTS

(Per a quatre persones)

 -12 bistecs de llom molt tendre

-1 quilo de tomàtigues ben madures

-800 grams d'esclata-sangs

-5-6 grans d'all

-Julivert al gust

-Pebre bo

-Oli d'oliva

-Sal al gust

 El llom es pot substituir per costelles d'anyell, cuixetes de pollastre, sípia o gambes, i els esclata-sangs per picornells de Costitx.

El gust dels esclata-sangs s'intensifica amb la salsa de tomàtiga, el julivert i els alls.

Es van fregint els ingredients per separat, i al final s'ajunten tots, se'ls donen un parell de voltes perquè s'integrin els gusts, i cap a la taula.

Bon profit!

Carya illinoinensis, el gegantí noguer de Pecàn

Un record viu d'un emigrant mallorquí

 

Jove noguer de Pecàn, Carya illinoinensis, també anomenat pacaner, amb les fulles autumnals a finals de novembre. Ha complit dotze anys, encara és un nin, però està a punt d'entrar a l'adolescència. És un arbre de la família de les Juglandaceae originari dels EUA i Mèxic. A la naturalesa pot arribar a assolir una altura de quaranta metres.

 Un altre noguer de Pecàn, germà de l'anterior, de deu anys de edat. Quan el pacaner es prepara per passar l'hivern, reabsorbeix la saba i els minerals de les seves fulles i els guarda com un tresor a les seves arrels, per poder brostar vigorosament a la següent primavera. Les fulles, abans de caure ja buides de nutrients, adquireixen un bellíssim color daurat.

Tots dos pacaners són fills d'un exemplar indià, duit a Mallorca per un emigrant de Sóller, que es va embarcar cap a Amèrica a principis del segle passat per escapar de la fam i la misèria que assolava llavors Mallorca. Puerto Rico el va acollir amb els braços oberts. Va treballar dur durant cinquanta anys i es va enriquir.

Quan es va jubilar li va entrar l'anyorança i va pensar que el millor lloc del món on acabar els seus dies era la bellíssima illa blanca mediterrània que el va veure néixer. Va recollir la petita fortuna que havia atresorat i va tornar, retornar, desfer el llarg camí recorregut cinquanta anys enrere, creuant a l'inrevés l'immens oceà atlàntic. Res el fermava a Puerto Rico. Era viudo i xorc. Estava tot sol damunt el món. Dues setmanes després el vaixell va fer una primera escala a Cadis i l'endemà va reprendre el viatge cap a Barcelona.

Estava molt ansiós, frissava d'arribar a Mallorca, però no li va quedar més remei que pernoctar una nit a la Ciutat Comtal. Va estar temptat d'acudir al casino barceloní a gastar-se uns quants dòlars, però no va voler jugar amb el destí i la bona sort i va desistir. Quan a posta de sol el gran vaixell va posar en marxa els seus poderosos motors rumb cap a la seva enyorada illa, l'indià va sentir una emoció incommensurable dins l'ànima i es va passar les dotze hores del trajecte sense dormir gens, apostat com una estatua devora la borda. El seu cor de septuagenari bategava embogit dins el seu pit i amenaçava esclatar-li  o sortir-li per la boca, tan gran era la seva emoció, mentre aspirava amb delectació el deliciós i inconfusible aroma del vell Mediterrani.

I per fi, amb les primeres llums de l'alba, va aparèixer a l'entrelluu una taqueta fosca surant damunt una mar blavíssima. Al vell emigrant, vestit amb el seu impol·lut vestit de tela blanca americana, les seves sabates noves del mateix color, el seu caríssim capell Panamà cobrint-li el cap i un gaiato blanc de senyor amb l'empunyadura d'or a la mà dreta, li saltaren les llàgrimes. Davant els seus ulls de canoses pestanyes, que tant de món havien vist, s'anava engrandint a poc a poc la taqueta de terra calcària.

Ja aconseguia distingir l'escarpada costa mallorquina amb els seus esfereidors penya-segats tallats a cisell des dels cims de les altes muntanyes de la Serra de Tramuntana, amb les seves bases enfonsant-se en una mar a estones calma a estones embravida, que escopia sabonera blanca en xocar una vegada i una altra contra les roques, erosionant-les durant milions d'anys fins a formar profundes coves litorals, que fins a 1958 foren la llar de l'extint vell marí, una foca gegantina adaptada al clima mediterrani que la curtor humana va exterminar absurdament de les nostres aigues.

El vaixell va fer escala en el que llavors era el segon port de mercaderies i passatgers de Mallorca, construït a la Badia de Sóller, el seu enyorat poble natal. L'indià va davallar per la passarel·la de la gran nau mercant mirant i escoltant la gent del port, intentant reconèixer els seus rostres i entendre la seva parla salada, però ni els va reconèixer ni els va entendre. A força de no usar-la durant mig segle havia oblidat l'entranyable llengua mallorquina que amb tant d'amor li havia ensenyat sa mare. La seva ànima ja no era mallorquina, era porto-riquenya. Pensava en porto-riqueny, sentia en porto-riqueny, somniava en porto-riqueny i havia estimat profundament la seva difunta esposa americana amb paraules d'amor porto-riquenyes.

Quan va trepitjar terra mallorquina, es va agenollar damunt l'arena i la va besar emocionat, mentre dues torrenteres de llàgrimes li brollaven dels ulls. No recordava la gent de la seva joventut ni la llengua de sa mare, però això no el preocupava. Se solucionaria amb el temps. Va ficar el seu equipatge al maleter d'un destartalat taxi negre dels anys cinquanta i tot seguit va demanar al xofer que el dugués fins a la plaça de Sóller. El vell indià no reconeixia res, tot havia canviat, els carrers, les cases, les persones. Aleshores, tot entristit, va enlairar la mirada cap a les muntanyes que enrevolten la vall, i no, elles no havien canviat, eren les mateixes de la seva joventut. Va obrir la finestreta del taxi i va aspirar amb delectació l'aire de la vall dels tarongers. Va comparar el seu aroma amb el que guardava com un tresor dins el més sagrat de la seva memòria, i ell tampoc havia canviat, continuava perfumat amb la mateixa flaire exquisida a tarongina, i llavors va saber amb certesa que havia arribat per fi al poble on sa mare l'havia infantat i alletat.

Va comprar un hort de tarongers i hi va fer construir una gran mansió d'estil colonial. I tot seguit va sembrar al gran jardí una nou de Pecàn porto-riquenya. L'havia duita dins la butxaca durant el llarg viatge com un record viu de la llunyana i lluminosa illa del Carib, que l'havia acollit amb els braços oberts i li havia donat una oportunitat en la vida.

Ara és un arbre esponerós que produeix grans quantitats de nous llargues i llises, semblants a ous de colom. Dues d'elles varen caure al carrer a finals d'octubre de l'any 2005, i jo les vaig recollir i sembrar al meu jardí. Els arbrets que varen néixer d'elles ja han complert un dotze anys i l'altre deu. Encara no han fet cap fruit. Esper viure a bastament per veure'ls tan imponents i bells com sa mare porto-riquenya.

Edit aquesta entrada dia 10 de maig de 2020 per mostrar-vos les primeres flors masculines del meu noguer de Pecàn.

 Ja ha complit catorze anys i aquesta primavera, per fi, ha obert les primeres flors. Com solen fer tots els noguers quan entren a l'adolescència, durant dos o tres anys el pacaner només farà flors masculines, com si s'entrenàs per convertir-se en adult. Quan finalment surti de l'adolescència, ja convertit en un pollastrell de fusta, començarà a fer flors femenines, a més de masculines, i produirà nous delicioses. I no s'aturarà de fer-ne any rere any durant els dos o tres segles que viurà damunt la Terra.

Les inflorescències masculines són llargs aments penjants formats per diminutes flors carregades de pol·len, que per anemocoria el vent transportarà fins a les flors femenines, pròpies o d'un altre pacaner, per fecundar-les.

Pol·len de noguer de Pecàn.