ARROP DE CODONY, ES SUCRE DES NOSTROS AVANTPASSATS

 Una recepta ancestral i un record entranyable de mumare al cel sia.

Sa paraula ARROP procedeix de s'àrab arrúbb amb so mateix significat.

Feia cinquanta anys que no menjava arrop de codony i sa veritat és que ja enyorava tornar-lo a tastar. 

No conec cap tenda que en venguin, així que he pensat que s'única manera de rememorar es record des seu gust intens i sorprenent era fer-lo jo mateix.

He cercat dins sa meva memòria s'imatge entranyable de mumare preparant aquesta recepta que té més de dos mil anys i una vegada reunits ets ingredients, avui a les 7h l'he començat a preparar.

Ahir vaig comprar aquests codonys tan guapos a 1'9 euros es quilo. Hi ha gent que distingeix entre codony (fruita petita amb carn dura i escassa, en general procedent d'un arbre bord) i codonya (fruita grossa amb carn més fina, sucosa i abundant produïda per un codonyer empeltat). De nin jo sempre vaig sentir dir codony tant a sa fruita grossa com a sa petita i així l'he anomenada fins ara. Fa dos mil anys ets únics edulcorants que es coneixien al món eren sa mel d'abella i s'arrop de most de raïm concentrat per ebullició (molt usat pes romans i posteriorment pes moros) i també arrop de codony i d'altres fruites riques en sucres naturals, com ses pomes i ses peres.

Els he rentats per llevar-los sa pelusseta que tenen a sa pell i també per eliminar es pesticides que puguin dur aferrats. Es codonys, si no s'esquiten, solen ser atacats per un munt de plagues, sobretot cucs, que fan malbé sa popa. Es que vaig comprar ahir han estat ben sans per dedins, com podeu veure a s'imatge. Vos demanareu que punyetes pinta aquest colador. Ara vos ho explicaré. Per fer codonyat (confitura de codony) s'empra només sa popa, però resulta que tant sa pell com ses llavors i es teixits durs que les enrevolten són molt rics en pectina, que és una fibra vegetal que actua com espessidor (gelificant) i com estabilitzador de gelees, melmelades i confitures de fruita. Així que recordant allò que feia mumare he pelat es codonys, els he llevat es cor i ho he posat tot dins aquest pràctic colador per bullir-ho an es mateix temps que sa popa (també es pot posar dins una tela de cotó que suporti s'ebullició).

Aquí podeu veure ses pells i es cors des codonys. Ses llavors no es veuen però hi són.

Es trossos de popa i ses pells i llavors ja col·locats separats dins s'olla. D'aquesta manera sa pectina i es sucres de ses deixalles passaran an es brou i ajudaran a espessir i endolcir tant es codonyat com s'arrop.

 

A foc mitjà una hora i mitja després sa popa ja ha estat ben cuita amb una consistència molt tendra. N'he tastat un bocí i l'he trobat boníssim.

Una vegada decantada sa popa he continuat amb sa cocció. Hi he deixat ses deixalles perquè aportin tota sa pectina possible. Una hora després les he retirades i sa cocció des brou (arrop) ha continuat.

 

Mentre s'arrop s'espessia per evaporació, he aprofitat per preparar un quilo de codonyat dins una altra olla. Per mig quilo de popa hi he posat sa mateixa quantitat de sucre i mitja culleradeta de canyella en pols. A foc mitjà i remanant cada dos o tres minuts per evitar que es cremàs en una hora ha estat ben espès. 

 

L'he abocat dins un motllo folrat amb plàstic de cuina, l'he cobert amb so mateix plàstic i le deixat que es refredàs a temperatura ambient.

Vista lateral abans de cobrir-lo.

Codonyat ja cobert. Quan hagi refredat el ficaré dins sa gelera. N'he tastat un poc i l'he trobat gustosíssim. En haver reposat uns dies encara ho serà més.

Després de quatre hores de cocció es brou ja s'ha convertit en arrop amb una consistència gelatinosa i un color vermell ataronjat intens.

L'he colat per retirar ses impureses. D'un quilo de codonys ha sortit un tassó d'arrop.

 

N'he tastat una ditada i tot d'una m'ha vengut a sa memòria mumare al cel sia. Ella en tirava un roll damunt es bunyols que feia amb moniato bullit. Sa combinació arrop de codony-bunyol de moniato era un vertader menjar de déus, un bocatto di cardinale, una delicatessen.

Quin color més apetitós! No ho trobau? I es gust i aroma de codony amb una dolçor natural de sucres de fruita és sorprenent.

 

Bon profit, amics!

ESCLATA-SANGS AMB LLOM A LA MALLORQUINA

Senzill i deliciós

INGREDIENTS

(Per a quatre persones)

 -12 bistecs de llom molt tendre

-1 quilo de tomàtigues ben madures

-800 grams d'esclata-sangs

-5-6 grans d'all

-Julivert al gust

-Pebre bo

-Oli d'oliva

-Sal al gust

 El llom es pot substituir per costelles d'anyell, cuixetes de pollastre, sípia o gambes, i els esclata-sangs per picornells de Costitx.

El gust dels esclata-sangs s'intensifica amb la salsa de tomàtiga, el julivert i els alls.

Es van fregint els ingredients per separat, i al final s'ajunten tots, se'ls donen un parell de voltes perquè s'integrin els gusts, i cap a la taula.

Bon profit!

Carya illinoinensis, el gegantí noguer de Pecàn

Un record viu d'un emigrant mallorquí

 

Jove noguer de Pecàn, Carya illinoinensis, també anomenat pacaner, amb les fulles autumnals a finals de novembre. Ha complit dotze anys, encara és un nin, però està a punt d'entrar a l'adolescència. És un arbre de la família de les Juglandaceae originari dels EUA i Mèxic. A la naturalesa pot arribar a assolir una altura de quaranta metres.

 Un altre noguer de Pecàn, germà de l'anterior, de deu anys de edat. Quan el pacaner es prepara per passar l'hivern, reabsorbeix la saba i els minerals de les seves fulles i els guarda com un tresor a les seves arrels, per poder brostar vigorosament a la següent primavera. Les fulles, abans de caure ja buides de nutrients, adquireixen un bellíssim color daurat.

Tots dos pacaners són fills d'un exemplar indià, duit a Mallorca per un emigrant de Sóller, que es va embarcar cap a Amèrica a principis del segle passat per escapar de la fam i la misèria que assolava llavors Mallorca. Puerto Rico el va acollir amb els braços oberts. Va treballar dur durant cinquanta anys i es va enriquir.

Quan es va jubilar li va entrar l'anyorança i va pensar que el millor lloc del món on acabar els seus dies era la bellíssima illa blanca mediterrània que el va veure néixer. Va recollir la petita fortuna que havia atresorat i va tornar, retornar, desfer el llarg camí recorregut cinquanta anys enrere, creuant a l'inrevés l'immens oceà atlàntic. Res el fermava a Puerto Rico. Era viudo i xorc. Estava tot sol damunt el món. Dues setmanes després el vaixell va fer una primera escala a Cadis i l'endemà va reprendre el viatge cap a Barcelona.

Estava molt ansiós, frissava d'arribar a Mallorca, però no li va quedar més remei que pernoctar una nit a la Ciutat Comtal. Va estar temptat d'acudir al casino barceloní a gastar-se uns quants dòlars, però no va voler jugar amb el destí i la bona sort i va desistir. Quan a posta de sol el gran vaixell va posar en marxa els seus poderosos motors rumb cap a la seva enyorada illa, l'indià va sentir una emoció incommensurable dins l'ànima i es va passar les dotze hores del trajecte sense dormir gens, apostat com una estatua devora la borda. El seu cor de septuagenari bategava embogit dins el seu pit i amenaçava esclatar-li  o sortir-li per la boca, tan gran era la seva emoció, mentre aspirava amb delectació el deliciós i inconfusible aroma del vell Mediterrani.

I per fi, amb les primeres llums de l'alba, va aparèixer a l'entrelluu una taqueta fosca surant damunt una mar blavíssima. Al vell emigrant, vestit amb el seu impol·lut vestit de tela blanca americana, les seves sabates noves del mateix color, el seu caríssim capell Panamà cobrint-li el cap i un gaiato blanc de senyor amb l'empunyadura d'or a la mà dreta, li saltaren les llàgrimes. Davant els seus ulls de canoses pestanyes, que tant de món havien vist, s'anava engrandint a poc a poc la taqueta de terra calcària.

Ja aconseguia distingir l'escarpada costa mallorquina amb els seus esfereidors penya-segats tallats a cisell des dels cims de les altes muntanyes de la Serra de Tramuntana, amb les seves bases enfonsant-se en una mar a estones calma a estones embravida, que escopia sabonera blanca en xocar una vegada i una altra contra les roques, erosionant-les durant milions d'anys fins a formar profundes coves litorals, que fins a 1958 foren la llar de l'extint vell marí, una foca gegantina adaptada al clima mediterrani que la curtor humana va exterminar absurdament de les nostres aigues.

El vaixell va fer escala en el que llavors era el segon port de mercaderies i passatgers de Mallorca, construït a la Badia de Sóller, el seu enyorat poble natal. L'indià va davallar per la passarel·la de la gran nau mercant mirant i escoltant la gent del port, intentant reconèixer els seus rostres i entendre la seva parla salada, però ni els va reconèixer ni els va entendre. A força de no usar-la durant mig segle havia oblidat l'entranyable llengua mallorquina que amb tant d'amor li havia ensenyat sa mare. La seva ànima ja no era mallorquina, era porto-riquenya. Pensava en porto-riqueny, sentia en porto-riqueny, somniava en porto-riqueny i havia estimat profundament la seva difunta esposa americana amb paraules d'amor porto-riquenyes.

Quan va trepitjar terra mallorquina, es va agenollar damunt l'arena i la va besar emocionat, mentre dues torrenteres de llàgrimes li brollaven dels ulls. No recordava la gent de la seva joventut ni la llengua de sa mare, però això no el preocupava. Se solucionaria amb el temps. Va ficar el seu equipatge al maleter d'un destartalat taxi negre dels anys cinquanta i tot seguit va demanar al xofer que el dugués fins a la plaça de Sóller. El vell indià no reconeixia res, tot havia canviat, els carrers, les cases, les persones. Aleshores, tot entristit, va enlairar la mirada cap a les muntanyes que enrevolten la vall, i no, elles no havien canviat, eren les mateixes de la seva joventut. Va obrir la finestreta del taxi i va aspirar amb delectació l'aire de la vall dels tarongers. Va comparar el seu aroma amb el que guardava com un tresor dins el més sagrat de la seva memòria, i ell tampoc havia canviat, continuava perfumat amb la mateixa flaire exquisida a tarongina, i llavors va saber amb certesa que havia arribat per fi al poble on sa mare l'havia infantat i alletat.

Va comprar un hort de tarongers i hi va fer construir una gran mansió d'estil colonial. I tot seguit va sembrar al gran jardí una nou de Pecàn porto-riquenya. L'havia duita dins la butxaca durant el llarg viatge com un record viu de la llunyana i lluminosa illa del Carib, que l'havia acollit amb els braços oberts i li havia donat una oportunitat en la vida.

Ara és un arbre esponerós que produeix grans quantitats de nous llargues i llises, semblants a ous de colom. Dues d'elles varen caure al carrer a finals d'octubre de l'any 2005, i jo les vaig recollir i sembrar al meu jardí. Els arbrets que varen néixer d'elles ja han complert un dotze anys i l'altre deu. Encara no han fet cap fruit. Esper viure a bastament per veure'ls tan imponents i bells com sa mare porto-riquenya.

Edit aquesta entrada dia 10 de maig de 2020 per mostrar-vos les primeres flors masculines del meu noguer de Pecàn.

 Ja ha complit catorze anys i aquesta primavera, per fi, ha obert les primeres flors. Com solen fer tots els noguers quan entren a l'adolescència, durant dos o tres anys el pacaner només farà flors masculines, com si s'entrenàs per convertir-se en adult. Quan finalment surti de l'adolescència, ja convertit en un pollastrell de fusta, començarà a fer flors femenines, a més de masculines, i produirà nous delicioses. I no s'aturarà de fer-ne any rere any durant els dos o tres segles que viurà damunt la Terra.

Les inflorescències masculines són llargs aments penjants formats per diminutes flors carregades de pol·len, que per anemocoria el vent transportarà fins a les flors femenines, pròpies o d'un altre pacaner, per fecundar-les.

Pol·len de noguer de Pecàn.