Només queda qualque retall aquí i allà, molt pocs. La seva extraordinària bellesa, però,
ens recorda que Mallorca va ser i malgrat tot encara és una de les illes més
belles del Mediterrani. Heus aquí alguns exemples.
S'Illeta és un illot de la costa nord-oest de Mallorca situat a la part central de la Serra de
Tramuntana. Fou salvat in extremis de la cobdícia humana. L'entorn era
tan meravellós, tan paradisíac que a qualcú se li va ocórrer la brillant
idea de construir-hi un hotel de luxe. Per sort va prevaler el sentit
comú i el projecte no es va dur a terme. Hauria suposat la destrucció no
sols de l'illot sinó també de tota la zona costanera dels voltants, on
haurien arrasat amb centenars d'hectàrees de muntanya verge per
construir una carretera d'accés a l'hotel. Els mallorquins i els
visitants de l'illa hauríem perdut per sempre aquesta meravellosa zona
verge. No creis que està molt millor així?
Mateix illot anterior vist des de dalt d'un penya-segat. (Recoman
ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor la seva
bellesa)
Penya-segat a la mateixa zona vist des de l'interior d'un pinar.
Prop de S'Illeta
hi desemboca aquest torrent que recull i descarrega a la mar
l'aigua de les a vegades torrencials tempestes de tardor. Roman sec la
major part de l'any. Als seus vessants hi creixen diversos endemismes
com el Senecio rodriguezii, una diminuta composta amb unes flors bellíssimes.
Senecio rodriguezii, un tresor botànic de Mallorca i Menorca.
Part final de la desembocadura del torrent anterior.
Les roques esquitxades per les ones pareixen una colada volcànica acabada de refredar.
La bellesa d'aquestes roques tan esquerpes és impresionant.
Damunt les roques, on ja no hi arriben les esquitxades de les ones, hi creix
una exuberant vegetació típica dels pinars mediterranis amb el Pinus halepensis com a espècie predominant.
Al fons es veu el port i la mar.
Vídeo casolà de la Vall de Sóller. Es veu molt millor sense ampliar.
Els penya-segats de la costa nord-oest de Mallorca són en realitat els
vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana que acaben
bruscament a la mar. La seva inaccessibilitat els ha preservat de la
cobdícia humana.
Una mica més al nord-est, en plena Serra de Tramuntana, es troba una zona menys abrupta que conserva el seu nom andalusí original, Bàlitx, amb suaus vessants i qualque petita vall on des de fa mil·lennis es conreen oliveres i garrovers.
Terrasses, marjades o bancals d'oliveres a Bàlitx.
La terra dels vessants muntanyencs és retinguda per les parets de pedra
seca de les marjades, permetent així el seu aprofitament agrícola des de
fa mil·lennis. És tal la seva integració amb la naturalesa que
moltes plantes silvestres, inclosos nombrosos endemismes, proliferen
felices a les clarianes obertes ben il·luminades d'aquests olivars.
L'endèmica Ophrys balearica és una de les orquídies més guapes de les illes Balears.
Olivera centenària empeltada damunt una olivera silvestre o ullastre. Es veu molt bé com el patró o porta-empelts brosta bordalls d'ullastre a la seva base. Les seves petites fulles verdes
són molt diferents a les de l'olivera que són més grosses i grisenques. La
majoria d'oliveres centenàries de la Serra de Tramuntana de Mallorca
estan empeltades damunt ullastres silvestres, el sistema radicular dels
quals està perfectament adaptat a la terra pedregosa, argilosa i
calcària i als llargs períodes de sequera extrema.
Les zones rocoses amb poca terra, en no servir per al cultiu de
l'olivera ni el garrover, són aprofitades per al pasturatge en règim de
semillibertat de les ovelles de raça mallorquina, molt ben adaptades al
clima, l'orografia i l'herba escassa i corretjosa de les muntanyes. Des
de l'extinció de l'antílop nan Myotragus balearicus fa uns 4.000 anys, les ovelles el substitueixen en la seva funció de
mantenir espais ben il·luminats lliures de vegetació arbòria, la qual
cosa facilita el creixement de moltes herbes i arbusts que sense llum
no podrien sobreviure, com la ceba marina de la foto..
Vídeo casolà de la Vall de Sóller. Es veu molt millor sense ampliar.
Si ampliau aquesta foto, sentireu allò mateix que jo vaig sentir quan vaig
veure aquesta estampa harmoniosa entre naturalesa salvatge i terrasses
d'oliveres, aquests cims muntanyencs que cauen bruscament dins la mar en
forma de vertiginosos penya-segats, un entorn ideal per quedar-hi a
viure, un jardí natural de somni on es respirava una pau indescriptible
que em va recordar el mític i utòpic Shangri-là.
El silenci era quasi absolut, només trencat pel gairebé inaudible
murmuri de la brisa jugant amb les roques i les branques dels arbres i
el cant de qualque ocellet. Res més. Jo i el Paradís.
Impresionant Puig d'Alaró amb les seves esquerpes faldes cobertes d'un
exuberant pinar mediterrani i les roques verticals més altes sense
vegetació.
El veïnat Puig de s'Aucadena té una estructura similar al Puig d´Alaró. Es pot apreciar l'exuberància del pinar.
Una altra mítica muntanya mallorquina, el Puig de Galatzó. Des del seu cim situat a 1.027 msnm es pot contemplar bona part de la Serra de Tramuntana i la Badia de Palma.
La finca de Na Burgesa
està coberta per una exuberant vegetació selvàtica d'una riquesa
florística extraordinària, un paradís per als botànics. En ella conviuen
en perfecta harmonia nombroses plantes mediterrànies com l'arbocera de la
foto.
El bosc mediterrani del Castell de Bellver és el pulmó de la cosmopolita
ciutat de Palma. La seva riquesa en orquídies és extraordinària.
El Torrent de Pareis divideix en dues la Serra de Tramuntana. Durant milions d'anys ha anat
erosionant les roques calcàries esculpint aquest impressionant barranc
d'altíssimes parets verticals. Entre les encletxes de les roques dels
seus vessants creixen nombrosos endemismes botànics. Prop del seu
naixement, en petits bassiots, hi viu el tresor més escàs, fràgil i estimat
de la fauna endèmica de Mallorca, el granotet Ferreret, Alytes muletensis, que es va considerar una espècie extingida fins que va ser trobat viu l'any 1980, ja que abans d'aquesta data només era conegut per restes
fòssils.
Imatge
d'un Ferreret. La innocència de la seva dolça mirada pareix suplicar-nos: "Deixau-me viure. No destruïgueu el meu hàbitat, el meu cau, la meva esperança! (Aquesta fotografia és propietat de la magnífica pàgina web Racons de Tramuntana)
El Torrent de Pareis desemboca a la mar per aquest estret canal que es veu al fons. Si hom
vol gaudir de veritat d'aquest lloc meravellós, convé matinar molt
i endinsar-se en aquest ampli replà de còdols previ a la seva
desembocadura just en el moment de les primeres llums de l'alba. La
bellesa dels rajos del sol naixent il·luminant les parets verticals, el silenci quasi absolut, l'aire net i fresc i la pau que es respira són una experiència
gairebé mística que frega la felicitat. Deixa un record tan fantàstic i
emocionant que mai es pot oblidar. Amb raó s'entén per què tants milers
d'alemanys, austríacs i escandinaus venen any rere any a passar un mes a
Mallorca, abillats amb el seu complet equip de muntanya, amb l'única
il·lusió de recórrer aquests llocs de somni i gaudir de la nostra
meravellosa orografia. Davant tanta bellesa i tanta pau els seus
cervells vessen endorfines de felicitat a rolls cap als receptors de plaer del seu encèfal, com si es tractàs d'una droga poderosa, i quan tornen al
seu fred i gris país nòrdic viuen els següents onze mesos amb la
il·lusió de tornar a prendre una altra dosi d'aquesta droga que dona sentit a les seves vides.
L'aigua del torrent ha erosionat la roca calcària esculpint formes bellísimes.
Prop del Torrent de Pareis hi ha Sa Calobra amb els seus impressionants
penya-segats que acaben bruscament dins la mar. L'aigua és la més neta de Mallorca. Damunt les roques que es veuen a la seva base va morir escopetejat a tirs l'any 1958 el darrer vell marí de l'arxipèlag balear.
Maravillosa falda de sa Calobra amb una vegetació mediterrània exuberant.
L'altiplà de Cúber és també un lloc de somni. Al fons es veu l'embassament del mateix nom construït juntament amb l'embassament del Gorg Blau per proveir d'aigua la Base nord-americana del Puig Major i la ciutat de Palma.
L'impressionant color blau turquesa de l'aigua de l'embassament del Gorg Blau fa honor al seu nom. Davall les seves aigües, al lloc anomenat Almallutx, hi varen quedar sepultades les restes arqueològiques del darrer poblat de
mallorquins musulmans que aconseguiren resistir durant tres anys el setge de les hosts catalanoaragoneses.
Fotografia espectacular del Gorg Blau les netíssimes aigües del qual reflecteixen la imatge dels niguls com
un mirall. Aquest llac artificial fascina els mallorquins. Anar a veure
els embassaments de Cúber i el Gorg Blau és una de les excursions preferides dels habitants del centre i sud de Mallorca on la sequera és la nota dominant.
Les clarianes més pedregoses i il·luminades de les muntanyes són l'hàbitat predilecte dels bellíssims coixinets de monja.
Espectacular paisatge muntanyenc cobert de formacions càrstiques de lapiaz per l'erosió i dissolució durant milions d'anys de les roques calcàries per les escorrenties de l'aigua de pluja. En aquestes roques neix el Torrent des Gorg Blau que desemboca al Torrent de Pareis.
Fa uns anys vaig acompanyar el meu bon amic Joan Rita Larrucea,
professor de botànica de la Universitat de les Illes Balears, gran
amant de la naturalesa i un profund coneixedor de la nostra flora, a una
excursió per la Serra de Tramuntana. Després de mostrar-me una petita
població de l'escassíssima falguera Phyllitis sagittata que creix al mateix naixement del Torrent des Gorg Blau, em va dur a un lloc de conte de fades amb aspecte antediluvià i de molt difícil accés on sobreviu el darrer bosc de Laurisilva de les Balears. És com un petit fòssil vivent, una reminiscència del que fa set milions d'anys era un meravellós bosc d'arbres planifolis de fulla perenne, que captaven la humitat de la brisa marina del
primitiu i subtropical mar Mediterrani i la condensaven en forma de
rosada sobre les seves fulles, caient gota a gota com una aigua
dolcíssima damunt la fullaraca del sotabosc, com si es tractàs d'una vertadera pluja, exactament igual que el fantàstic fenomen actual de la
pluja horitzontal de les illes de la Macaronèssia. La fullaraca en descomposició es comportava com una esponja, absorbia i
retenia l'aigua que degotava des de les capçades i mantenia les arrels dels arbres empapades d'una
meravellosa humitat permanent, permetent-los
créixer exuberants en una illa on la pluja normal és més aviat escassa.
En Joan Rita, amb la seva gran capacitat didàctica, m'ho va explicar amb tal
vehemència que em va contagiar la seva fascinació per aquest lloc.
Apretats a l'estret espai entre dues roques de lapiaz em va anar mostrant les diferents espècies d'arbres que hi creixien, amb les seves soques gairebé tocant-se i les seves arrels entreteixides com un gran embull i profundament arrelades al fons d'aquestes
impressionants formacions càrstiques. L'espècie més cridanera és el
llorer, Laurus nobilis,
que aquí té la seva única població natural a les Illes Balears. A la
fotografia es poden veure diversos exemplars de llorer amb les seves grans capçades guaitant per damunt el lapiaz.
El Cap de Formentor és un lloc esquerp i bellíssim amb una riquesa florística
extraordinària. En ell sobreviuen amb prou feines nombrosos endemismes
botànics assetjats despietadament pel barram famèlic de
milers de cabres assilvestrades, com el bellíssim Lotus tetraphyllus.
Trèvol de quatre fulles, Lotus tetraphyllus, endèmic de Mallorca, Menorca i Cabrera, amb les tiges i fulles brostejades per les cabres, que li impedeixen emetre brots nous i molt manco flors. Es veu
per tant obligat a brostar una vegada i una altra fins que acaba les seves forces
i mor.
Els paisatges de Formentor són molt variats, tots ells d'una bellesa de somni. A la cara sud de
les muntanyes creix aquesta vegetació estepària adaptada a la sequera,
la terra pobra i pedregosa i la forta insolació.
L'endemisme tirrènic Helicodiceros muscivorus viu en aquestes pendents rocoses litorals ben il·luminades.
A la cara nord molt més fresca i humida de les mateixes muntanyes del
Cap de Formentor hi creix un altre bellíssim endemisme botànic, l'Erodium reichardii.
A la costa sud-est de Mallorca hi ha una de les platges més belles i verges de l'illa, Es Trenc,
salvada de la destrucció per la pressió popular i la incansable lluita
dels grups ecologistes. Les seves dunes d'arenes blanques com la neu
són un dels tresors més preuats i bells de la nostra geografia. A la
fotografia podem veure nombroses savines que creixen arran de terra assotades
pel càlid vent del sud-est, el Xaloc (Sirocco), que bufa des del Desert del Sàhara.
Interior del pinar que enrevolta les dunes.
Les arrels dels pins i les savines retenen la finíssima arena de les dunes.
Talaiot de Son Forners d'uns 3.000 anys d'antiguitat situat al municipi de Montuïri al bell mig de l'illa. És un dels poblats talaiòtics més grans de Mallorca. Els homes i dones que hi visqueren varen conèixer una illa molt diferent a l'actual. És probable que veiessin els darrers exemplars de l'extint Myotragus balearicus.
El lluminós color rosat i la textura de paper de seda dels seus pètals confereixen a la flor de la Paeonia cambessedesii una bellesa tan gran que en contemplar-la no podem evitar exclamar: Què ho ets de guapa!
Els vessants muntanyencs de Cala Mesquida acaben bruscament a la mar.
Just vora mar damunt les roques esquitxades per les ones hi viu un
endemisme perfectament adaptat a la sal, la insolació i la sequera
extrema, el Limonium minutum.
Les seves floretes blanques com un glop de llet s'abrin al juny.
Molt a prop de Cala Mesquida al mateix Parc Natural de Llevant les
embravides aigues blau turquesa de Cala Torta i les seves roques litorals lliures de ciment i asfalt ens ajuden a imaginar allò que fou Mallorca fa només un segle, un Paradís.
Damunt les restes de Posidonia oceanica arrossegades per les ones es poden trobar exemplars de l'alga en forma de esfera Codium bursa.
Codium bursa amb la seva típica obertura.
Detall dels filaments interiors i dels gametangis fusiformes amb els quals es reprodueix.
No trobau que val la pena preservar aquests tresors?
