Sagnant en verd: MALLORCA FOU UN PARADÍS

Només queda qualque retall aquí i allà, molt pocs. La seva extraordinària bellesa, però, ens recorda que Mallorca va ser i malgrat tot encara és una de les illes més belles del Mediterrani. Heus aquí alguns exemples.

S'Illeta és un illot de la costa nord-oest de Mallorca situat a la part central de la Serra de Tramuntana. Fou salvat in extremis de la cobdícia humana. L'entorn era tan meravellós, tan paradisíac que a qualcú se li va ocórrer la brillant idea de construir-hi un hotel de luxe. Per sort va prevaler el sentit comú i el projecte no es va dur a terme. Hauria suposat la destrucció no només de l'illot sinó també de tota la zona costanera dels voltants, on haurien arrasat amb centenars d'hectàrees de muntanya verge per construir una carretera d'accés a l'hotel. Els mallorquins i els visitants de l'illa hauríem perdut per sempre aquesta meravellosa zona verge. No creis que està molt millor així?

Mateix illot anterior vist des de dalt d'un penya-segat. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor la seva bellesa)

Penya-segat a la mateixa zona vist des de l'interior d'un pinar.

Prop de S'Illeta hi desemboca aquest torrent que recull i descarrega a la mar l'aigua de les a vegades torrencials tempestes de tardor. Roman sec la major part de l'any. Als seus vessants hi creixen diversos endemismes com el Senecio rodriguezii, una diminuta composta amb unes flors bellíssimes.

Senecio rodriguezii, un tresor botànic de Mallorca i Menorca.

Part final de la desembocadura del torrent anterior.

Les roques esquitxades per les ones pareixen una colada volcànica acabada de refredar.

La bellesa d'aquestes roques tan esquerpes és impresionant.

Damunt les roques, on ja no hi arriben les esquitxades de les ones, hi creix una exuberant vegetació típica dels pinars mediterranis amb el Pinus halepensis com a espècie predominant.

Les ones omplen d'aigua marina aquestes petites concavitats de les roques. El sol l'encalenteix, part d'ella s'evapora i les sals es concentren, convertint aquests petits bassiots en l'hàbitat ideal per a nombroses algues i animalets microscòpics adaptats a l'aigua salobre i calenta, com si es tractàs de petites salines.

Sóller, la perla más bella de tota la Serra de Tramuntana, està situada a una paradisíaca vall entre muntanyes que la protegeixen dels vents del nord i creen un microclima subtropical, la qual cosa permet als sollerics cultivar amb èxit arbres i arbuts fruiters i ornamentals exòtics d'arreu del món.

Al fons es veu el port i la mar.

Vídeo casolà de la Vall de Sóller. Es veu molt millor sense ampliar.

Els penya-segats de la costa nord-oest de Mallorca són en realitat els vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana que acaben bruscament a la mar. La seva inaccessibilitat els ha preservat de la cobdícia humana.

Una mica més al nord-est, en plena Serra de Tramuntana, es troba una zona menys abrupta que conserva el seu nom andalusí original, Bàlitx, amb suaus vessants i qualque petita vall on des de fa mil·lennis es conreen oliveres i garrovers.

Terrasses, marjades o bancals d'oliveres a Bàlitx. La terra dels vessants muntanyencs és retinguda per les parets de pedra seca de les marjades, permetent així el seu aprofitament agrícola des de fa mil·lennis. És tal la seva integració amb la naturalesa que moltes plantes silvestres, inclosos nombrosos endemismes, proliferen felices a les clarianes obertes ben il·luminades d'aquests olivars.

L'endèmica Ophrys balearica és una de les orquídies més guapes de les illes Balears.

Olivera centenària empeltada damunt una olivera silvestre o ullastre. Es veu molt bé com el patró o porta-empelts brosta bordalls d'ullastre a la seva base. Les seves petites fulles verdes són molt diferents a les de l'olivera que són més grosses i grisenques. La majoria d'oliveres centenàries de la Serra de Tramuntana de Mallorca estan empeltades damunt ullastres silvestres, el sistema radicular dels quals està perfectament adaptat a la terra pedregosa, argilosa i calcària i als llargs períodes de sequera extrema.

Les zones rocoses amb poca terra, en no servir per al cultiu de l'olivera ni el garrover, són aprofitades per al pasturatge en règim de semillibertat de les ovelles de raça mallorquina, molt ben adaptades al clima, l'orografia i l'herba escassa i corretjosa de les muntanyes. Des de l'extinció de l'antílop nan Myotragus balearicus fa uns 4.000 anys, les ovelles el substitueixen en la seva funció de mantenir espais ben il·luminats lliures de vegetació arbòria, la qual cosa facilita el creixement de moltes herbes i arbusts que sense llum no podrien sobreviure, com la ceba marina de la foto..

Si ampliau aquesta foto, sentireu allò mateix que jo vaig sentir quan vaig veure aquesta estampa harmoniosa entre naturalesa salvatge i terrasses d'oliveres, aquests cims muntanyencs que cauen bruscament dins la mar en forma de vertiginosos penya-segats, un entorn ideal per quedar-hi a viure, un jardí natural de somni on es respirava una pau indescriptible que em va recordar el mític i utòpic Shangri-là. El silenci era quasi absolut, només trencat pel gairebé inaudible murmuri de la brisa jugant amb les roques i les branques dels arbres i el cant de qualque ocellet. Res més. Jo i el Paradís.

Impresionant Puig d'Alaró amb les seves esquerpes faldes cobertes d'un exuberant pinar mediterrani i les roques verticals més altes sense vegetació.

El veïnat Puig de s'Aucadena té una estructura similar al Puig d'Alaró. Es pot apreciar l'exuberància del pinar.

Una altra mítica muntanya mallorquina, el Puig de Galatzó. Des del seu cim situat a 1.027 msnm es pot contemplar bona part de la Serra de Tramuntana i la Badia de Palma.

La finca de Na Burgesa està coberta per una exuberant vegetació selvàtica d'una riquesa florística extraordinària, un paradís per als botànics. En ella conviuen en perfecta harmonia nombroses plantes mediterrànies com l'arbocera de la foto.

El bosc mediterrani del Castell de Bellver és el pulmó de la cosmopolita ciutat de Palma. La seva riquesa en orquídies és extraordinària.

El Torrent de Pareis divideix en dues la Serra de Tramuntana. Durant milions d'anys ha anat erosionant les roques calcàries esculpint aquest impressionant barranc d'altíssimes parets verticals. Entre les encletxes de les roques dels seus vessants creixen nombrosos endemismes botànics. Prop del seu naixement, en petits bassiots, hi viu el tresor més escàs, fràgil i estimat de la fauna endèmica de Mallorca, el granotet Ferreret, Alytes muletensis, que es va considerar una espècie extingida fins que va ser trobat viu l'any 1980, ja que abans d'aquesta data només era conegut per restes fòssils.

Imatge d'un Ferreret. La innocència de la seva dolça mirada pareix suplicar-nos: "Deixau-me viure. No destruïgueu el meu hàbitat, el meu cau, la meva esperança! (Aquesta fotografia és propietat de la magnífica pàgina web Racons de Tramuntana)

El Torrent de Pareis desemboca a la mar per aquest estret canal que es veu al fons. Si hom vol gaudir de veritat d'aquest lloc meravellós, convé matinar molt i endinsar-se en aquest ampli replà de còdols previ a la seva desembocadura just en el moment de les primeres llums de l'alba. La bellesa dels rajos del sol naixent il·luminant les parets verticals, el silenci quasi absolut, l'aire net i fresc i la pau que es respira són una experiència gairebé mística que frega la felicitat. Deixa un record tan fantàstic i emocionant que mai es pot oblidar. Amb raó s'entén per què tants milers d'alemanys, austríacs i escandinaus venen any rere any a passar un mes a Mallorca, abillats amb el seu complet equip de muntanya, amb l'única il·lusió de recórrer aquests llocs de somni i gaudir de la nostra meravellosa orografia. Davant tanta bellesa i tanta pau els seus cervells vessen endorfines de felicitat a rolls cap als receptors de plaer del seu encèfal, com si es tractàs d'una droga poderosa, i quan tornen al seu fred i gris país nòrdic viuen els següents onze mesos amb la il·lusió de tornar a prendre una altra dosi d'aquesta droga que dona sentit a les seves vides.

L'aigua del torrent ha erosionat la roca calcària esculpint formes bellísimes.

Prop del Torrent de Pareis hi ha Sa Calobra amb els seus impressionants penya-segats que acaben bruscament dins la mar. L'aigua és la més neta de Mallorca. Damunt les roques que es veuen a la seva base va morir escopetejat a tirs l'any 1958 el darrer vell marí de l'arxipèlag balear.

Maravillosa falda de sa Calobra amb una vegetació mediterrània exuberant.

L'altiplà de Cúber és també un lloc de somni. Al fons es veu l'embassament del mateix nom construït juntament amb l'embassament del Gorg Blau per proveir d'aigua la Base nord-americana del Puig Major i la ciutat de Palma.

L'impressionant color blau turquesa de l'aigua de l'embassament del Gorg Blau fa honor al seu nom. Davall les seves aigües, al lloc anomenat Almallutx, hi varen quedar sepultades les restes arqueològiques del darrer poblat de mallorquins musulmans que aconseguiren resistir durant tres anys el setge de les hosts catalanoaragoneses.

Fotografia espectacular del Gorg Blau les netíssimes aigües del qual reflecteixen la imatge dels niguls com un mirall. Aquest llac artificial fascina els mallorquins. Anar a veure els embassaments de Cúber i el Gorg Blau és una de les excursions preferides dels habitants del centre i sud de Mallorca on la sequera és la nota dominant.

Les clarianes més pedregoses i il·luminades de les muntanyes són l'hàbitat predilecte dels bellíssims coixinets de monja.

Espectacular paisatge muntanyenc cobert de formacions càrstiques de lapiaz per l'erosió i dissolució durant milions d'anys de les roques calcàries per les escorrenties de l'aigua de pluja. En aquestes roques neix el Torrent des Gorg Blau que desemboca al Torrent de Pareis.

Fa uns anys vaig acompanyar el meu bon amic Joan Rita Larrucea, professor de botànica de la Universitat de les Illes Balears, gran amant de la naturalesa i un profund coneixedor de la nostra flora, a una excursió per la Serra de Tramuntana. Després de mostrar-me una petita població de l'escassíssima falguera Phyllitis sagittata que creix al mateix naixement del Torrent des Gorg Blau, em va dur a un lloc de conte de fades amb aspecte antediluvià i de molt difícil accés on sobreviu el darrer bosc de Laurisilva de les Balears. És com un petit fòssil vivent, una reminiscència del que fa set milions d'anys era un meravellós bosc d'arbres planifolis de fulla perenne, que captaven la humitat de la brisa marina del primitiu i subtropical mar Mediterrani i la condensaven en forma de rosada sobre les seves fulles, caient gota a gota com una aigua dolcíssima damunt la fullaraca del sotabosc, com si es tractàs d'una vertadera pluja, exactament igual que el fantàstic fenomen actual de la pluja horitzontal de les illes de la Macaronèssia. La fullaraca en descomposició es comportava com una esponja, absorbia i retenia l'aigua que degotava des de les capçades i mantenia les arrels dels arbres empapades d'una meravellosa humitat permanent, permetent-los créixer exuberants en una illa on la pluja normal és més aviat escassa. En Joan Rita, amb la seva gran capacitat didàctica, m'ho va explicar amb tal vehemència que em va contagiar la seva fascinació per aquest lloc.

Apretats a l'estret espai entre dues roques de lapiaz em va anar mostrant les diferents espècies d'arbres que hi creixien, amb les seves soques gairebé tocant-se i les seves arrels entreteixides com un gran embull i profundament arrelades al fons d'aquestes impressionants formacions càrstiques. L'espècie més cridanera és el llorer, Laurus nobilis, que aquí té la seva única població natural a les Illes Balears. A la fotografia es poden veure diversos exemplars de llorer amb les seves grans capçades guaitant per damunt el lapiaz.

El Cap de Formentor és un lloc esquerp i bellíssim amb una riquesa florística extraordinària. En ell sobreviuen amb prou feines nombrosos endemismes botànics assetjats despietadament pel barram famèlic de milers de cabres assilvestrades, com el bellíssim Lotus tetraphyllus.

Trèvol de quatre fulles, Lotus tetraphyllus, endèmic de Mallorca, Menorca i Cabrera, amb les tiges i fulles brostejades per les cabres, que li impedeixen emetre brots nous i molt manco flors. Es veu per tant obligat a brostar una vegada i una altra fins que acaba les seves forces i mor.

Els paisatges de Formentor són molt variats, tots ells d'una bellesa de somni. A la cara sud de les muntanyes creix aquesta vegetació estepària adaptada a la sequera, la terra pobra i pedregosa i la forta insolació.

L'endemisme tirrènic Helicodiceros muscivorus viu en aquestes pendents rocoses litorals ben il·luminades.

A la cara nord molt més fresca i humida de les mateixes muntanyes del Cap de Formentor hi creix un altre bellíssim endemisme botànic, l'Erodium reichardii.

A la costa sud-est de Mallorca hi ha una de les platges més belles i verges de l'illa, Es Trenc, salvada de la destrucció per la pressió popular i la incansable lluita dels grups ecologistes. Les seves dunes d'arenes blanques com la neu són un dels tresors més preuats i bells de la nostra geografia. A la fotografia podem veure nombroses savines que creixen arran de terra assotades pel càlid vent del sud-est, el Xaloc (Sirocco), que bufa des del Desert del Sàhara.

Interior del pinar que enrevolta les dunes.

Les arrels dels pins i les savines retenen la finíssima arena de les dunes.

Talaiot de Son Forners d'uns 3.000 anys d'antiguitat situat al municipi de Montuïri al bell mig de l'illa. És un dels poblats talaiòtics més grans de Mallorca. Els homes i dones que hi visqueren varen conèixer una illa molt diferent a l'actual. És probable que veiessin els darrers exemplars de l'extint Myotragus balearicus.

El Parc Natural de s'Albufera de Mallorca és un altre dels nostres tresors naturals, tal vegada un dels que més ha costat preservar de la destrucció. Al seu voltant s'aixequen nombrosos hotels, bars, restaurants, botigues de souvenirs, xalets, centres comercials i una carretera que s'interposa entre l'albufera i la mar.

Lluny de les salvatges urbanitzacions de la costa, l'Albufera de Mallorca és un recés de pau per a milers d'espècies d'ocells i per a la bellíssima orquídia de prat, l'Orchis robusta.

Inflorescència d'Orchis robusta que impacta per la seva bellesa. Milers d'orquidòlegs de tot el món venen a l'illa a l'abril i maig amb la il·lusió de veure i fotografiar aquesta meravellosa orquídia mallorquina. S'enduen a la targeta de memòria de les seves càmeres fotogràfiques el més bell dels records de Mallorca.

Bellíssima Cala Mondragó situada al sud-est de l'illa. Va ser declarada Parc Natural en 1992. Sota la llum del sol les seves aigües netíssimes adquireixen un color blau turquesa d'una bellesa indescriptible.

Damunt les roques costaneres de Cala Mondragó, a pocs metres de la mar, hi creix una planta diminuta endèmica de les Illes Balears i les Îles d'Hyères, la Romulea assumptionis . La bellesa de la seva única floreta vista de prop és extraordinària. Quan feia aquesta foto a aquesta meravella botànica es varen acostar un grup d'alemanys per veure què estava fotografiant. La flor és tan petita que els hi vaig haver d'assenyalar amb el dit perquè no la veien. Els va semblar tan guapa que un darrere l'altre volgueren endur-se-la com a record i li feren nombroses fotografies. Els vaig escriure el seu nom a un tovalló de paper, Romulea assumptionis.

Cala Mesquida a l'alba. Aquest meravellós lloc de somni es troba al Parc Natural de Llevant. La seva bellesa verge i paradisíaca impacta i deixa un record indeleble a la memòria.

Als vessants muntanyencs litorals que envolten Cala Mesquida creix una petita població de l'endèmica Paeonia cambessedesii, la planta silvestre amb la flor més grossa i bella de Mallorca.

El lluminós color rosat i la textura de paper de seda dels seus pètals confereixen a la flor de la Paeonia cambessedesii una bellesa tan gran que en contemplar-la no podem evitar exclamar: Què ho ets de guapa!

Els vessants muntanyencs de Cala Mesquida acaben bruscament a la mar.

Just vora mar damunt les roques esquitxades per les ones hi viu un endemisme perfectament adaptat a la sal, la insolació i la sequera extrema, el Limonium minutum.

Les seves floretes blanques com un glop de llet s'abrin al juny.

Molt a prop de Cala Mesquida al mateix Parc Natural de Llevant les embravides aigues blau turquesa de Cala Torta i les seves roques litorals lliures de ciment i asfalt ens ajuden a imaginar allò que fou Mallorca fa només un segle, un Paradís.