El Tamarillo de Colòmbia, Cyphomandra betacea o Solanum betaceum, també 
anomenat tomate de árbol, sachatomate, chilto i tomate andino, és un 
fruiter arbustiu de la família de les Solanaceae. En realitat és una 
tomatiguera geganta que arriba a assolir els tres metres d'altura i a 
superar els 7 anys de vida. És originari dels Andes on es poden trobar 
petites poblacions silvestres a Argentina i Bolívia. Es conrea com a 
hortalissa al Perú, Xile, Argentina, Colòmbia, Bolívia i Equador. En les 
últimes dècades s'ha estès el seu cultiu al sud d'Europa, Àfrica, 
Austràlia i Nova Zelanda.
Fruits madurs de Cyphomandra betacea, molt rics en vitamines, minerales i antioxidants.
Tamarillo de Colòmbia adult de tres metres d'altura conreat a un hort 
de tarongers a pocs quilòmetres del mar a l´Illa de Mallorca. A 
diferència de la tomatiguera, el tamarillo de Colòmbia 
resisteix bé el fred moderat amb escasses gelades de les zones 
costaneres mediterrànies. Als hiverns especialment freds es comporta 
com a caducifoli, perd les fulles i aguanta en hibernació fins que pugen
 les temperatures a la primavera i llavors brosta de nou. Com totes les 
hortalisses agraeix l'aportació de matèria orgànica ben descomposta ja 
sigui en forma de fems o de compost. S'adapta a qualsevol tipus de 
sòl, sempre que sigui fèrtil i ben drenat. Als estius sense pluges  
necessita uns quants regs setmanals per a mantenir ben hidratades les seves 
grans fulles de fins a 30 centímetres. Es reprodueix amb facilitat a 
través de llavors que germinen ràpidament i a l'any ja pot començar a 
donar fruits.
 Les seves flors surten en raïms. Tenen cinc pètals blancs i cinc 
estams grocs. Les fulles són molt grans i tenen les nervacions molt 
marcades. La seva làmina és sencera i cordada amb
 la punta acuminada i no està subdividida en folíols com en les 
tomatigueres. El pecíol és llarg i gruixat. Les fulles, sobretot les més 
tendres, estan cobertes de tricomes glandulífers per ambdues cares que exhalen una forta olor a tomatiguera.
Els fruits pengen de llargs peduncles sense espines. Tenen la forma i la
 grandària d'un ou de gallina. El color dels fruits varia des d'un groc 
ataronjat fins a un vermell intens lleugerament amoratat. La pell és 
llisa, gruixada i molt resistent.
Davall la pell hi ha una capa prima de polpa ataronjada que envolta les 
nombroses llavors englobades en una gelatina molt sucosa i translúcida 
de vegades tenyida de vermell al voltant de cada llavor. La polpa 
d'aquests fruits es pot menjar a culleradetes com si fos un flam. Una 
vegada pelats també es poden consumir en amanides com si fossin 
tomàtigues o es poden afegir a una macedònia de fruites tropicals. Amb la
 seva polpa es pot preparar un bon sofregit per a afegir a arrossos, 
pastes i guisats de carn, conferint un intens sabor a tomàtiga molt 
peculiar. En rebosteria es poden preparar deliciosos pastissos amb la 
melmelada feta amb la seva polpa, com per exemple un braç de gitano. Els
 gelats, sorbets i còctels de tamarillo andí són també deliciosos i molt
 exòtics.



 
Hola!
ResponEliminaM'han dit que al col·legi La Porciúncula de Palma hi havia una planta com aquesta. La teníen més com a ornamental ja que els frares no es menjaven els fruits. (potser per por a que fos verinós?)
Matilde
Hola Matilde:
ResponEliminaJo vaig estudiar a la Porciúncula fa 39 anys (ufff,què n´ha passat de temps) i no record aquesta planta. La que si record és la tomatiguera "alemanya" de més de dos metres que el meu aví patern tenia sembrada al corral de caseva. Ara ja sé que no era alemanya, era andina.
Joan