Quan a trenc d'alba reneix
la llum rere les muntanyes,
l'esvelt arbre ultramarí
d'esponerosa capçada,
ataronjades flors
i fulles ensangonades,
enlaira els braços al sol,
cap al déu del paradís,
el qui li dóna la vida.
I com sacerdot consagrat
al seu culte lluminós
li resa precs rituals
com xiuxiuejants murmuris,
baix la bòveda del cel
amb núvols blancs embellida
del seu temple sense fi.
Una brisa que acaricia
serpenteja juganera
entre les branques de fusta
d'aquell fantàstic gegant.
De sobte tot s'escarrufa
amb la càlida abraçada
que li dóna afectuosa
una bella jovençana.
Tomba les fulles cap baix,
vol veure la qui l'abraça.
«Oh, què ho ets de petitona!»
—li diu amb el pensament.
Dues branques invisibles
surten de la seva soca
i enrevolten amoroses
aquella humana tan dolça.
Ella s'emociona tota,
quasi li salten les llàgrimes
i sent que l'arbre li diu:
«Tornaràs un altre dia?
Jo no em mouré d'aquí».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada