dimecres, 23 de maig del 2012

Cyclamen balearicum, reliquia del Miocè

El Cyclamen balearicum omple de flors blanques els boscos i roquissars ombrivols de les Illes Balears, la província de Girona i el sud de França. És especialment abundant a la Serra de Tramuntana de Mallorca on creix damunt un substrat calcari. Pertany a la família de les Primulaceae i és l'únic representant del gènere Cyclamen a territori espanyol.


La seva distribució actual ens parla clarament del seu origen miocènic. Com moltes de les plantes més guapes de les Illes Balears, aquest petit cyclamen va venir del sud d'Europa fa 6 milions d'anys durant la Gran crisi salina del Messiniense. La dessecació del mar Mediterrani va fer emergir les terres que separaven les illes mediterrànies de la Península Ibèrica, el sud de França, la Península Italiana i el nord d'Àfrica, transformant-les en grans muntanyes envoltades de valls resseques. 


Durant el milió d'anys que va durar aquella dessecació, moltes espècies de plantes europees i africanes vàren aprofitar per a expandir les seves poblacions a tota aquella vasta regió, saltant de muntanya en muntanya transportades per les aus, els mamífers, els rierols temporals que es formaven després d'alguna copiosa tempesta ocasional i els vents huracanats que provocaven espantoses tempestes de sorra molt salada en aixecar el gruixat sediment de l'antic mar de Tetis. Utilitzant qualsevol d'aquests mitjans, alguna llavor del Cyclamen balearicum europeu va aconseguir arribar fins a les que eren aleshores muntanyes balears, trobant en els seus frescos cims el clima ideal per a la seva colonització.


En finalitzar el milió d'anys del Període Messiniense el mar Mediterrani es va tornar a omplir d'aigua i la població del Cyclamen balearicum va quedar fragmentada en dues regions separades pel mar: una població continental al sud de França i a la província espanyola de Girona i una població insular a les Illes Balears.

 Típica flor de Cyclamen balearicum amb la seva posició lleugerament inclinada com si fos un fanal. Crida l'atenció l'intens color morat del pedicel que sosté la flor.

 
 La flor és molt fragant i té cinc pètals d'un intens color blanc immaculat, encara que de vegades poden presentar un lleuger tint rosat i fins i tot estar recorreguts per estries violàcies. A diferència de les altres primulàcies, els pètals dels cyclamens es dirigeixen cap a enrere adoptant la forma d'un capell de xef de cuina.

Els òrgans reproductors de la flor, és a dir, els cinc estams i el pistil, es troben amagats dins del tub format pels 5 pètals soldats a la seva base. La pol·linització és mirmecòfila, és a dir, duita a terme per les formigues, les quals també són les encarregades de la dispersió de les llavors per mirmecocoria. Existeix doncs una estreta simbiosi entre el petit Cyclamen balearicum i les formigues. La flor les atreu amb la seva fragància i els regala una goteta de nèctar a canvi dels grans de pol·len aferrats al seu cos procedents d'una altra flor. Una vegada les llavors han madurat les formigues les recol·lecten com a aliment, però ocorre que alguna es perd camí del formiguer ( per exemple si la formiga és caçada per algun insecte, aranya o sargantana) i aconsegueix germinar lluny de la seva mare. Pot ocórrer també que siguin tantes les llavors recol·lectades que no arribin a ser consumides totes i algunes aconsegueixin germinar. Una altra possible forma de dispersió seria la pluja torrencial que després de desprendre les llavors del fruit madur les portaria aigües a baix, quedant retingudes entre les encletxes de les roques calcàries, com veurem més avall.

 Les fulles del Cyclamen balearicum solen tenir taques blanques a la seva cara superior encara que no resulta difícil trobar alguna planta amb les fulles completament verdes.

Detall de les fulles anteriors.

A la cara inferior les fulles tenen un cridaner color morat. Aquest color és una adaptació del Cyclamen balearicum a l'escassa llum que arriba al sotabosc i a les ombrívoles encletxes rocoses on creix. Quan els rajos solars incideixen sobre les fulles, penetren en els seus teixits verds on estan els orgànuls anomenats cloroplasts que capten la seva energia lumínica i realitzen la fotosíntesi dels nutrients que necessita la planta. En les fulles normals els rajos solars que no són captats pels cloroplasts travessen les fulles i es perden. En les fulles del Cyclamen balearicum, en canvi, aquests rajos que s'anaven a perdre es troben amb la capa de cèl·lules riques en antocians morats del revers de les fulles i són reflectits com si d'un mirall es tractés, de manera que passen novament pels teixits verds de la fulla i els cloroplasts els aprofiten per a realitzar una segona fotosíntesi. És una intel·ligent optimització del procés.


Curiosa imatge amb una fulla adulta a l'esquerra al costat de nombroses fulles molt més petites, cadascuna de les quals correspon a un petit Cyclamen balearicum recent nascut. Les llavors haurien quedat retingudes a l´encletxa després de ser arrossegades per la pluja.

Mateixes fulletes anteriors amb una forma més arrodonida que les adultes. Aquests petits exemplars desenvolupen un tubercle subterrani que va acumulant aigua i nutrients durant diversos anys. A finals de la primavera les fulles s'assequen i el Cyclamen balearicum entra en estivació, esperant pacientment en forma de tubercle a que arribin les primeres pluges de la tardor. Llavors desperta de la seva letargia i brosta fulles noves i a finals de l'hivern o principis de la primavera emet un llarg pedicel de fins a 20 centímetres amb una única flor al seu extrem.

Cara inferior d'una de les fulletes anteriors amb el seu típic color morat. Si ens miram el dit índex ens farem una idea del seu diminut tamany. Encara que un podria pensar que es tracta d'una espècie nana diferent, la veritat és que són simplement exemplars joves en el seu primer any de vida procedents de llavors recent germinades. 



dimarts, 1 de maig del 2012

Helicodiceros muscivorus, el timador de les mosques

La planta Helicodiceros muscivorus és una campiona de la supervivència. Durant milions d'anys va sofrir mutacions adaptatives que anaven transformant el seu aspecte fins a aconseguir la perfecció actual. Pertany a la família de les Araceae. Rep també els noms de Dracunculus muscivorus i Arum muscivorum. És una relíquia del Miocè que en l'actualitat pobla les costes rocoses de les illes i illots que fa uns 6 milions d'anys conformaven la regió Tirrènica: les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, sempre prop de les colònies de gavines.

Helicodiceros muscivorus en plena floració a finals d'abril, fotografiat al Cap de Formentor de l'Illa de Mallorca.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor els detalls).

 
Exemplar jove d'Helicodiceros muscivorus amb les seves típiques fulles carnoses proveïdes d'un pecíol alat i una làmina amb un llarg lòbul anterior i dos lòbuls posteriors. La planta sorgeix d'un tubercle globós de fins a 14 centímetres de longitud i 6´5 centímetres d'amplària, profundament enterrat entre les encletxes de les roques calcàries litorals. A més de produir llavors, també es reprodueix generant petits tubercles al voltant del tubercle principal.

La inflorescència s'assenta damunt un llarg peduncle parcialment enterrat de fins a 16 centímetres. L'espata per la seva cara externa té un bonic color verd amb taques que recorden la pell d'una serp i per la seva cara interna un cridaner color porpra pàl·lid imitant la carn amb abundants pèls purpuris. La part inferior de l'espata està enrotllada en forma de tub i alberga les flors masculines i femenines situades a la part inferior de l'espàdix. Aquest mesura entre 13 i 40 centímetres de longitud. El seu extrem distal sobresurt fora del tub i està cobert per llargs pèls de color porpra fosc.

La flor de l'Helicodiceros muscivorus, que en realitat és una inflorescència amb nombroses flors masculines i femenines a l'interior del tub de l'espata, enganya a les mosques per la vista i l'olfacte. La superfície peluda color carn de l'espata imita a un animal mort en descomposició i l'extrem de l'espàdix s'assembla a la cua peluda d'una rata amb els seus tricomes purpuris molt foscos disposats en escovilló. La flor emet una intensa pudor a carn putrefacta que atreu a les escasses mosques carronyeres que sobreviuen a les costes rocoses alimentant-se dels cadàvers de les gavines, les rates i les cabres assilvestrades.

Mosca carronyera damunt l'espàdix. La inflorescència dura un sol dia i té una fase femenina i una masculina perfectament separades per a evitar l'autopolinització.

Mateixa mosca anterior temptejant el terreny. Les mosques que són atretes per l'olor a carn putrefacta del Helicodiceros muscivorus pertanyen als gèneres Calliphora i Lucilia. La de la foto pertany a l'espècie Calliphora sp. Robineau-Desvoidy, 1830.

La pol·linització per mosques és molt típica de les plantes de la família de les Araceae. L'espàdix i l'espata de totes elles tenen una estructura molt semblant i totes emeten una forta olor a carronya. Quan una mosca percep la pudor en l'aire, s'apropa volant i es posa sobre l'espata o l'espàdix. Intenta xarrupar els sucs de la falsa carronya, però no troba res. Llavors nota que del fons del tub de l'espata puja una pudor encara més intensa i creu que allà hi trobarà alguna cosa per menjar. L'espata està coberta de pèls disposats en sentit descendent que li faciliten el descens cap al fons del tub on estan les flors femenines receptives. Una vegada dins s'adona de l'engany i vol sortir, però els pèls descendents i altres pèls encara més llargs disposats radialment anomenats pistilodis que formen una barrera entre les flors masculines i femenines, l'hi impedeixen. Altres mosques han caigut també en el parany i alguna d'elles ja ha estat enganyada prèviament per una altra flor i porta pol·len adherit al seu cos. En la seva desesperació per sortir passa una vegada i una altra damunt les flors femenines i les polinitza. Quan l'Helicodiceros muscivorus detecta que les seves flors femenines ja han estat fecundades, madura rapidament les seves flors masculines que es cobreixen de pol·len. Al mateix temps deshidrata els pèls descendents i els pèls radials que deixen de fer de barrera i les mosques ja poden sortir, però en fer-ho passen per damunt les flors masculines i es porten amb elles el pol·len que és molt aferradís. Una vegada fora i desesperades per la gana són atretes amb engany per les inflorescències d'altres Helicodiceros muscivorus i torna a començar el procés de la pol·linització.

Cridaner espàdix pelut que imita a la perfecció la cua d'una rata. La superfície color carn de l'espata també està coberta de pèls. Aquests detalls ens parlen clarament de quins han estat els protagonistes d'aquest intel·ligent procés evolutiu: les rates que viuen a les roques litorals de les illes, les mosques que s'alimenten dels seus cadàvers i l'Helicodiceros muscivorus que es va adaptar als únics pol·linitzadors que habiten les costes rocoses, doncs com vaig poder comprovar mentre feia aquestes fotos, els únics insectes que vaig veure vàren ser les mosques atretes per les flors d'aquesta aràcia. És evident que aquests dípters litorals no poden sobreviure només amb els escassos cadàvers de rata que hi pugui haver en aquest hàbitat tan pobre. Segurament la seva principal font d'aliment siguin els cadàvers de les gavines i altres aus marines, així com els seus pollets, els seus ous abandonats i els seus excrements, ja que coincideix la floració de l'Helicodiceros muscivorus amb l'època de cria d'aquestes aus. Per lògica també cal pensar que les mateixes rates s'alimenten dels cadàvers de les gavines, els seus pollets i els seus ous. Tot sembla un engranatge perfecte, intel·ligentment coordinat per la natura per a facilitar la supervivència no només de la planta, sinó també de les seves mosques polinitzadores i les rates, omnívores per excel·lència, que netegen les roques costaneres de cadàvers i ous nials de les gavines, amb el que aquestes últimes també treuen profit en tenir el seu hàbitat net. Tal vegada les múltiples mutacions experimentals que va sofrir aquesta planta durant milions d'anys cercant la forma més eficient de la seva inflorescència vàren descartar la transformació en alguna cosa semblant a una gavina i li va resultar més fàcil i pràctic semblar-se al cadàver d'una rata. Cap també la possibilitat que en el Miocè tardà, fa uns 6 milions d'anys, quan aquesta planta estava en plena evolució i poblava tota la regió Tirrènica, existís en el seu hàbitat un rosegador actualment extint, tal vegada una musaranya, al que la planta va intentar semblar-se amb gran èxit.

Detall dels pels de l'espàdix i la superfície de l'espata.

La floració dura aproximadament 24 hores. L'endemà l'espata replega les seves voreres damunt l'espàdix i el seu extrem s'incurva cap avall. Dins el tub comença la maduració dels ovaris de les flors femenines recent fecundades que donaran lloc a fruits carnosos de color ataronjat. 

Fruits encara inmadurs d'Helicodiceros muscivorus. Fotografia cedida pels meus amics Rafel Cladera i Mª Angeles, grans amants de la vida i la natura.

A les Illes Balears aquests fruits són un aliment molt apreciat per la sargantana balear Podarcis lilfordi, que després de la digestió de la polpa defeca les llavors ja escarificades pels seus sucs gàstrics, les quals germinen amb molta facilitat abonades pel nitrogen de la femta. Aquest detall ha quedat demostrat pels tècnics dels jardins botànics en intentar germinar llavors en tests, doncs s'ha vist que les que han passat prèviament pel tub digestiu de les sargantanes tenen un índex de germinació proper al 100%, mentre que si se sembren els fruits directament sense retirar-los la polpa no germinen o ho fan en un baixissim percentatge. Retirant la polpa i sotmetent les llavors a l'escarificació química amb una solució àcida molt diluída, el percentatge d'èxits s'eleva moltíssim, però mai assoleix el 100% de germinació de les llavors menjades per les sargantanes balears. Per aquest motiu resulta preferible cercar amb paciència damunt les roques la femta fresca d'aquests petits rèptils durant les setmanes que s'alimenten dels fruits. Les llavors així recollides s'han de sembrar sense netejar-les de les restes d'excrements.


diumenge, 22 d’abril del 2012

Ophrys balearica, vestida de vellut negre

La bellíssima Ophrys balearica és l'única orquídia endèmica de les Illes Balears. Pertany al grup de l'Ophrys bertolonii i és cosina germana de l'Ophrys catalaunica. La negritud i amplària del seu label vellutat, la lluentor metal·litzada de la seva màcula de color granat i el ginostem en forma de caparrí d'ocell són unes quantes de les seves característiques més cridaneres.

Flor d'Ophrys balearica a principis d'abril. Aquest exemplar creix en plena Serra de Tramuntana a la falda d'una muntanya orientada cap al nord-oest. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor la seva bellesa.

Com ocorre en totes les orquídies, les seves flors no tenen nèctar i atreuen els seus pol·linitzadors amb dues estratègies d'imitació o engany: una estructural que imita la forma i els colors d'una femella receptiva i una química a través de l'emissió de feromones sexuals pràcticament idèntiques a les de l'insecte femella. Cada orquídia té un pol·linitzador específic, encara que de vegades en pot tenir varis. Hi ha també pol·linitzadors especialitzats en el gènere Ophrys que copulen indistintament amb diferents espècies del mateix gènere, donant lloc amb relativa freqüència a bellíssims híbrids interespecífics. El pol·linitzador és sempre un mascle. 

Les orquídies, a través de milions d'anys d'evolució, després de l'assaig de nombroses mutacions experimentals, han aconseguit imitar amb tanta perfecció les femelles dels himenòpters pol·linitzadors, en general abelles i borinos, que els mascles se senten atrets de forma irresistible per les seves flors i copulen amb elles com si es tractàs de vertaderes femelles. En fer-ho, en el frenesí de la còpula, els dos pol.linis carregats de pol·len s'aferren al cap o l'abdomen de l'insecte. Una vegada acaba la còpula el mascle vola a la recerca d'una altra femella, que lògicament espera que sigui vertadera, però pel camí es troba amb l'irresistible perfum de les feromones d'una altra falsa femella i torna a caure en l'engany. Copula amb la segona falsa femella i en el frenesí de la còpula els pol.linis que duia aferrats procedents de la primera flor deixen caure el pol·len o directament s'aferren a la cavitat estigmàtica del ginostem i la segona falsa femella queda fecundada. L'engany ha estat un èxit i l'orquídia ja té assegurada la següent generació.

Ophrys balearica iniciant la floració a principis d'abril. Es veuen bé les fulles basals i una fulla caulinar a la tija.

Fulles basals de l´Ophrys balearica anterior.

 Poncella obrint-se a principis d'abril.

A la primavera sol ploure molt poc a les Illes Balears. Cada quatre o cinc anys es produeix una sequera terrible. Deixa de ploure a finals de gener i no torna a caure una pluja mínimament acceptable fins a finals de setembre o principis d'octubre. En aquestes condicions tan extremes l'Ophrys balearica només compta amb les reserves acumulades al seu diminut tubercle i per florir ha de reabsorbir l'aigua i els nutrients de les seves fulles basals. A la imatge veim un exemplar sense fulles a finals d'abril. El tubercle ha reabsorbit tot el contingut de les fulles i l'ha enviat cap a les flors realitzant un esforç titànic per aconseguir produir llavors i assegurar així la següent generació. 

 Per posar a prova encara més la pobra orquídia, l'absència de pluges impedeix que l'herba brosti, els conills i llebres no troben res per menjar i aleshores s'alimenten de les petites fulles basals de les orquídies, just en el moment en què la tija floral ha de començar a créixer. Si la sequera persisteix, tot l'esforç realitzat per la nostra bellíssima orquídia balear no serveix per res i els conills es mengen també les flors. Es perd així tota una generació de futures Ophrys balearica. Sota terra queda el tubercle malmès que s'asseca i desapareix. 

 Amb un poc de sort, de vegades no es perd tot, l'orquídia recorre al darrer dels seus recursos per a sobreviure i el vell tubercle abans d'assecar-se produeix un o dos tubercles diminuts al seu voltant, que floriran al cap de dos anys. 

 No obstant això, no acaben aquí les calamitats de la nostra Ophrys balearica, ja que de vegades fins i tot els seus tubercles són víctimes de la depredació de les rates i conills, que ensumen la terra i quan oloren els tubercles, graten, els desenterren i se'ls mengen, malmetent de forma definitiva tot l'esforç titànic de l'orquídia més guapa de les Illes Balears.

Per posar a prova encara més la seva capacitat de supervivència, totes les orquídies de les Illes Balears han de suportar la depredació de les ovelles i en les darreres dècades la infernal plaga de cabres assilvestrades que si no troben herba i brots tendres de les seves plantes preferides, recorren a les fulles basals i les tiges florals de les orquídies, impedint que floreixin i produeixin les llavors de la següent generació.

 A les finques sotmeses al pasturatge intensiu de les ovelles és molt difícil trobar orquídies. Aquestes es veuen recloses a les garrigues i pinars on les ovelles rarament solen pasturar, ja que prefereixen alimentar-se de l'herba rala que creix als espais oberts amb escassa vegetació arbòria i arbustiva. Les cabres, per contra, prefereixen brostejar els brots tendres dels arbusts de garriga i la seva voracitat insaciable no respecta les petites tiges florals de les orquídies, accelerant dramàticament la progressiva desaparició d'aquestes bellíssimes plantes, especialment a les zones muntanyenques de Mallorca.

En justícia cal dir que a la majoria d'orquídies dels gèneres Ophrys, Orchis, Anacamptis, Himantoglossum i Serapias els afavoreixen una brostejada i un pasturatge lleugers que mantenguin obertes les clarianes de les garrigues i pinars, ja que aquestes plantes són àvides de la llum solar, la necessiten perquè les seves flors siguin visibles als ulls dels seus pol·linitzadors. Sense rajos ultraviolats incidint damunt les flors aquests no són capaços de veure-les, han d'orientar-se només pel perfum de les feromones que emet la flor i moltes vegades la pol·linització no es produeix i els ovaris de les flors queden buits i s'assequen sense produir llavors. Per aquest motiu el pasturatge moderat des de finals de la primavera fins a principis de la tardor no només no els perjudica sinó que afavoreix l'entrada dels rajos solars i la posterior producció de les llavors de la següent generació per perpetuar l'espècie.

Encara que no plogui en les fresques matinades de primavera la rosada cobreix d'humitat les flors de l'Ophrys balearica i l'ajuda a suportar la sequera extrema de les nostres illes.

Record l'emoció que vaig sentir fa uns quants anys, mentre fotografiava les flors acabades d'obrir d'una Ophrys balearica a una garriga litoral molt assolellada del nord-oest de Mallorca, quan de sobte va aparèixer un renouer borino negre, tan negre com el label de l'orquídia, atret per la irresistible aroma de les falses feromones i es va llançar damunt una flor copulant amb ella d'una forma frenètica. Sabedor del gran valor documental d'una fotografia de la còpula del borino pol·linitzador amb la flor de la Ophrys balearica, li vaig fer totes les fotos que vaig poder en els escassos segons que va durar aquell frenesí, sense percatar-me que la meva càmera digital no estava en mode macro. Ja de tornada a casa, vaig passar les fotografies a l'ordinador i el meu disgust va ser gros en comprovar que totes havien sortit borroses i desenfocades.

Amb un bany matutí tan refrescant aquesta flor sembla esperar ansiosa la visita del seu amant pol·linitzador negre.

Imatge d'una flor d'Ophrys balearica amb els detalls de la seva anatomia. L'estratègia d'engany és tan perfecta que la flor té un petit apèndix groc a l'extrem del label, anomenat apicle, que serveix perquè l'himenòpter s'orienti en la còpula, és a dir, que sàpiga on té l'extrem de l'abdomen la falsa femella amb l'obertura per introduir-hi el seu òrgan copulador. La flor també ha desenvolupat dos falsos ocels de femella, un a cada costat de l'obertura de la cavitat estigmàtica. D'aquesta manera l'orquídia aconsegueix que el mascle adopti la postura correcta i introdueixi el seu cap amb els pol.linis adherits a ell a la cavitat estigmàtica del ginostem on estan els òrgans femenins receptors del pol·len.

Fruits d´Ophrys balearica en forma de càpsules erectes i oblongues amb nombroses llavors diminutes en el seu interior que són dispersades pel vent i l'aigua de pluja.

Com ocorre en totes les orquídies, les llavors per germinar han de trobar un fong simbiont que alimenti la plàntula en les primeres etapes de la germinació, ja que no tenen reserves de nutrients, són una simple cèl·lula germinal, un òvul fecundat envoltat per un fi embolcall de cèl·lules que el protegeixen. Si la llavor té sort i cau prop d'una espora acabada de germinar del seu fong micorriza específic, els filaments del micel·li del fong la detecten, l'enrevolten com una teranyina en una abraçada de cooperació mútua i estimulen la seva germinació segregant una hormona que desperta la cèl·lula germinal de la seva letargia. Com que no té reserves nutricies, l'embrió de l'orquídia en les seves primeres divisions cel·lulars ha de rebre els nutrients proporcionats pels filaments del micel.li. Només així és capaç de continuar amb el procés de la germinació. Quan la plàntula de l'orquídia emeti les seves primeres arrels es formarà una unió molt íntima amb el micel·li, una simbiosi mutualista, un matrimoni de conveniència que durarà tota la vida de l'orquídia. Els filaments del fong proporcionen aigua i minerals a les arrels i aquestes li tornen el favor subministrant-li els hidrats de carboni sintetitzats pels cloroplasts de les fulles amb la fotosíntesi.