Notholaena marantae subsp. subcordata, sacerdotessa del déu Sol

La seva dèria pel sol és potser la característica que millor defineix la Notholaena marantae, una estranya falguera peluda adaptada a suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu macaronèsic, la irradiació directa i intensa del sol del migdia i la calor tòrrida abrasadora de les roques orientades al sud de les illes Canàries, l'illa de Madeira i les illes de Cap Verd. La Notholaena marantae que viu a la Macaronesia pertany a la subespècie subcordata. Forma part de la família de les Sinopteridaceae com les Cheilanthes i les Pellaea. A Canàries l´anomenen Doradilla acanelada, pel cridaner borrissol color canyella que recobreix el revers de les frondes. La seva dotació cromosòmica diploide és 2n =58, n = 29.

Acabava de deixar enrere la preciosa vila de Santiago del Teide i em disposava a pujar cap al Puig del Teide per una empinada carretera plena de corbes, construïda damunt un antic riu de lava negra. Serien les 10 hores del matí i la insolació era encegadora. Després d'una corba, a cada costat de la carretera, va aparèixer davant els meus ulls d'amant de les falgueres una nombrosa població de Notholaena, Cosentinia i Cheilanthes, totes elles adoradores del sol i la calor, l'antítesi de la idea que solem tenir de les falgueres, ja que, al contrari que la immensa majoria d'elles, aquests tres gèneres necessiten viure a ple sol, amb molt poca humitat, molta calor i molta llum. Em vaig alegrar com un nin al qui li acaben de regalar la joguina que més li agrada. Vaig aparcar en un petit replà de la vorera, vaig treure la meva vella càmera compacta que m'ha acompanyat en tants viatges i em vaig disposar a gaudir d´una vega de falgueres. Al principi només veia Notholaenas amb les seves cridaneres frondes erectes de més de 35 cms., però en apropar-m'hi i mirar entre les roques i pedres negres varen aparèixer nombroses Cosentinia vellea amb el seu abric de borrissol blanc i petites Cheilanthes pulchella, totes elles amb les frondes ben fresques i turgentes malgrat l'aparent sequedat i la calor abrasadora.

Vigoroses Cosentinia vellea subsp. bivalens compartint l'hàbitat amb les Notholaena marantae subsp. subcordata. Ampliant les fotos amb un doble clic es veuen millor els detalls.

Vella Cheilanthes pulchella, que té una certa semblança amb la Notholaena, encara que les seves dimensions són molt més modestes i no té la típica pilositat ferruginosa al revers de les seves frondes. Creix al mateix hàbitat, però prefereix situacions més ombrejades. És un endemisme macaronèsic que viu a les illes Canàries i a Madeira.

Tal vegada va ser a l'illa de La Palma on vaig poder veure les Notholaenas més vigoroses amb frondes de gairebé 40 cms., creixent a la part baixa d'aquest mur de contenció construït per retenir la grava i sorra volcàniques d'un petit turó proper al volcà Teneguía situat a l'extrem sud de l'illa. El sol era encegador i la temperatura a la una del migdia devia rondar els 40ºC i no obstant això, les Notholaenas i Cosentinias que hi creixien es veien ben turgents i fresques. Agenollat damunt la grava per fer-los unes bones fotos vaig descobrir el seu secret. La sorra negra basàltica que hi havia darrera el mur estava humida, molt humida, fins a l'extrem de créixer damunt ella molses i hepàtiques. Llavors em vaig demanar d'on podia venir aquella humitat a un lloc tan espantosament sec i inhòspit, més semblat a un desert que a una illa macaronèsica. Vaig aixecar els ulls cap al turonet de grava volcànica i sense deixar de pensar em vaig girar i vaig escanejar amb la vista la falda del volcà Teneguía que davalla cap al mar i llavors vaig comprendre el secret d'aquell misteri en veure les curioses plantacions de vinya, que els nadius tan intel·ligentment sembren en petits clots excavats a la grava volcànica. La humitat venia de la brisa marina que cada matí puja des del mar carregada d'humitat, xoca contra la grava basàltica molt porosa que absorbeix les gotes de rosada com una esponja, i una aigua dolcíssima a poc a poc, gota a gota, es va filtrant cap al subsòl i humiteja les arrels de les falgueres i les vinyes, donant-los vida.

Al costat d'aquesta bellíssima Cosentinia vellea que creix a la falda del volcà Teneguía, a l'esquerra de la foto, es poden veure petits tal.lus d'hepàtica i una mica de molsa creixent damunt una arena cridanerament humida. Aquesta condensació de la humitat de la brisa marina segueix el mateix procés que la pluja horitzontal, tan típica de la Macaronesia, substituint les capçades dels arbres de la Laurisilva per la porosa grava volcànica.

Volcà Teneguía a la costa sud de l'illa de La Palma, on tengué lloc la darrera erupció volcànica en territori espanyol en 1971. Forma part d'un volcà més gròs anomenat Cumbre Vieja que fou declarat Parc Natural en 1987.  Just darrera el volcà Teneguía hi ha l´oceà Atlàntic, la brisa del qual carregada d'humitat cada matí cobreix de rosada la negra lava basàltica. En primer plà es veuen uns quants arbustos de Vinagrera, un endemisme canari de nom científic Rumex lunaria.

 Falda del volcà Teneguía que davalla suaument cap a l´oceà amb una impressionant i exuberant vinya que cobreix la negríssima lava com una catifa verda plena de vida. El vi que s'obté d'aquestes vinyes té una qualitat extraordinària amb un sulfurós bouquet magmàtic molt especial.

A l´illa de Madeira també hi creix la Notholaena marantae subsp. subcordata. Aquí veim un bellíssim exemplar prop de la ciutat de Funchal.

Passejant pel caminoi llarg del Pijaral, en ple Massís d'Anaga, em vaig trobar amb aquest exemplar de frondes pèndules, que al principi no vaig saber què era, perquè no s'assemblava gens a una Notholaena. Quan vaig girar una fronda per fotografiar els sorus i vaig veure la pilositat ferruginosa, vaig saber de seguida que es tractava d'una solitària Notholaena nascuda a un hàbitat poc adequat per a la seva espècie, tal vegada d'una espora portada pel vent. Les seves frondes creixien cap avall en un desesperat intent de captar el màxim de llum solar, ja que just damunt hi havia un frondós bosc de "fayal-brezal" que li feia ombra la major part del dia.

Aquesta falguera amant del sol no sempre creix a llocs amb aportació constant d'aigua durant tot l'any. Aquests dos exemplars que viuen entre les roques de la vessant sud del Puig del Teide, lluny de la mar, han de suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu de Tenerife sense l'aportació de la humitat de la brisa marina. Però no temeu, encara que aparentment semblen mortes i resseques, el seu aspecte és pura adaptació. Quan la terra on estan arrelades es queda sense aigua, el rizoma reabsorbeix la saba de les frondes, les quals s'enrotllen sobre si mateixes i adquireixen l'aspecte de herbes resseques. És tal el seu grau de deshidratació que si es matxuca una fronda amb la mà es desfà entre els dits i no obstant això no és morta. Amb les primeres pluges de la tardor canària, a les poques hores les frondes es rehidraten, s'expandeixen, es desenrotllen, reverdeixen plenes de vida com si res fos estat. A aquest mecanisme adaptatiu se l'anomena estivació.

Fronda de Notholaena marantae subsp. subcordata amb la làmina bipinnada, ovado-lanceolada, el raquis vermellós i les pínnules senceres o lobulades a la base amb el revers cobert de pàlees d'un viu color ferruginós com el color de la canyella.

Detall de les pínnes i les pínnules d'un viu color verd més o menys fosc i uns curiosos pèls pluricel·lulars blanquinosos que sorgeixen del raquis i de l´anvers de les pinnes. Igual que les paràfisis del Polypodium cambricum, aquests pèls tendrien la funció de sensors de la humitat ambiental i indicarien a la falguera el moment òptim per obrir els esporangis i dispersar les espores.

Detall dels pels blancs pluricel.lulars.

Bellíssim color canyella de les pàlees que cobreixen el revers de les pinnes i el raquis.

Detall de les pàlees de la Notholaena marantae, més llargues al raquis, que cobreixen totalment els sorus amb un abric protector. Entre les pàlees també creixen pèls blancs pluricel·lulars que, com els de l´anvers de la fronda, tendrien la mateixa funció de detectar el grau d'humitat ambiental, per dispersar les espores en el moment més adequat per a la seva germinació.

Imatge microscòpica d'una pàlea de Notholaena marantae.

Estructura d'una pàlea vista a 400 augments. Està formada per les carcasses de cèl.lules mortes i buides.

 Esporangi molt gros amb un anell de cèl.lules estretes i molt juntes.

Espores negres molt grosses i rodones amb el perispori crestat-reticulat.

Ginesta del Teide, blanca com la neu

La ginesta blanca del Teide, Spartocytisus supranubius, és una  lleguminosa arbustiva endèmica de les illes de Tenerife i La Palma molt abundant a la zona subalpina de les Cañadas del Teide, on forma part de la comunitat vegetal anomenada "retamar" composta per matolls de cim. Comparteix l'hàbitat amb el tajinaste vermell, el codeso de cim, l´escobón o tagasaste, l´amagante, l'herba pajonera, l´alhelí del Teide, la neuta o herba gatera, el rosalito de cim i l'herba fistulera.

Bellíssima imatge d'un Spartocytisus supranubius a uns 2.000 msnm amb el Teide nevat al fons en ple mes de maig. El seu nom de gènere Spartocytisus fa referència a les característiques botàniques intermèdies entre els gèneres Spartium i Cytisus. El seu nom d'espècie supranubius està format per dues paraules llatines: supra que significa "per damunt de" i nubius, que significa "niguls", o sigui, que creix per damunt del mar de niguls que envolta com un anell blanc els cims més alts de Canàries. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a veure-les millor

Ginesta del Teide a punt de florir a principis de maig. Aquest arbust assoleix els 2 metres d'altura i és una de les plantes predominants de la flora d'alta muntanya de Tenerife i La Palma.

Spartocytisus supranubius al Port d´Izaña a 2.338 msnm. al costat de la carretera que va del Teide cap a Arafo. La foto està feta l´11 de maig. Hi havia neu a la cuneta.

Els brots tendres tenen fulles trifoliades amb folíols linears, al principi d'un viu color verd clar que es torna grisenc amb el temps.

Tiges de ginesta del Teide que romanen sense fulles la major part de l'any, ja que són caduques i cauen al principi de la tardor. Per a realitzar la fotosíntesi les tiges conserven el color verd.

 

Spartocytisus supranubius florit a principis de maig als vessants del cràter que envolta el Puig del Teide creixent damunt grava volcànica gairebé negra.

Exuberant floració blanca de la ginesta del Teide

Detall d´una branca florida de la ginesta anterior.

Les flors tenen un intens color blanc immaculat com la neu que brilla amb llum pròpia.

La corona d´espines de Medina Sidònia.

Fa 24 anys vaig visitar per primera vegada la petita ciutat andalusa de Medina Sidònia situada damunt un turó a la província de Cadis. El que més em va cridar l'atenció va ser l'extrema pobresa de les seves cases, la pols i el silenci sepulcral dels seus carrers sense asfaltar, l'absència de cotxes, l'abundància d'orenetes volatejant i cantant felices sota un cel d'un blau lluminós i la sequera de les seves terres blanques. No obstant això alguna cosa en ella em va captivar. No sé explicar-ho, però em vaig sentir a gust. Vaig tenir la sensació d'estar en un lloc màgic carregat d'energia positiva, antic, sagrat, acollidor, etern, com si s'hagués acumulat en ell l'energia dels esperits dels centenars de milers de persones que allí nasqueren, visqueren i moriren al llarg de la seva dilatada història de més de tres mil·lennis. 

  

 Devesa als afores de Medina Sidònia. Crida l'atenció la bardissa de figueres de moro espinoses alineades amb les oliveres del fons que impedeixen que el bestiar s'escapi. Vaig fer aquesta foto fa 3 anys al meu segon viatge a Cadis. Havia plogut en abundància i la vegetació estava magnífica.

L'ocupació del turó va començar amb els primers assentaments tartèsics a finals de l'Edat de Bronze, passant per la colonització dels fenicis procedents de la llunyana Sidó que li varen donar el mateix nom a la nova ciutat, seguits pels romans que l´anomenaren Asida Caesarina Augusta. A la posterior dominació visigoda va ser elevada a la categoria de capital de província amb el nom de Asidona. L'any 712, després de la conquesta musulmana, va rebre el nom definitiu de Medina Sidònia i va ser capital de la Cora del mateix nom durant més de 550 anys. Finalment, l'any 1264 va ser reconquistada per les tropes cristianes del Rei Alfonso X el Sabio i va servir com a base militar per a la conquesta del Regne nazarí de Granada. Al 1440 va passar a ser propietat del senyoriu dels Ducs de Medina Sidònia. El duc actual és el nombre XXII de la saga.  

Camí rural de Medina Sidònia amb la terra blanca com la neu i l'exuberant bardissa de figueres de moro espinoses de la dreta que serveix per a contenir al bestiar. La foto està feta al mes de maig del 2008. Es veuen les flors grogues coronant les pales de les figueres de moro que pertanyen a l'espècie mexicana Opuntia amyclaea.

Fa 24 anys als afores de Medina Sidònia, quan ja me n´anava, vaig trobar un petit cactus semblant a la típica figuera de moro Opuntia ficus-indica però molt més espinós. Tindria com a molt una dotzena de pales clarament deshidratades per l'extrema sequera que suportaven aquell any les terres gaditanes. No vaig veure més figueres de moro. Supòs que feia pocs anys que havien començat a sembrar-les com a bardissa i encara no s'havien convertit en la incontrolable plaga actual.

Tenc el costum d´endur-me´n un record viu de tots els llocs que m'han impactat. Així que vaig parar el cotxe de lloguer, vaig agafar unes fulles de periòdic per a no punxar-me i li vaig arrencar una pala petita per a portar-me-la com a record. Eren uns altres temps i als aeroports no hi havia els controls actuals de l'equipatge. Avui dia seria una temeritat portar una fulla de figuera de moro espinosa dins la maleta. Podria acabar davant un jutge per atemptat contra l'autoritat si es punxès a la mà el guàrdia del control d'equipatges.

 Perilloses espines d'una pala o penca de la tunera, nopal o figuera de moro Opuntia amyclaea. Després de la dolorosa punyida de les espines llargues es claven les petites que són molt fràgils i amb petits ganxos invertits que actuen com un ham. En intentar extreure-les es trenquen amb facilitat i queden clavades dins l'epidermis, podent causar una infecció. S'entén doncs que aquestes tuneres siguin utilitzades com a bardisses per a contenir al bestiar que pastura a les deveses.

Impressionant bardissa de figueres de moro a la vora d'un camí. Moltes plantes silvestres aprofiten la protecció de les espines d'aquest cactus americà per a viure tranquil·les a resguard del barram de les vaques, ovelles i cabres.

Una d'aquestes plantes és la bellíssima Aristolochia boetica. Les seves estranyes flors treuen el cap entre les espines per a atreure als insectes pol·linitzadors.

Una altra planta que creix al costat de les figueres de moro és la verinosa Solanum linnaeanum (sinònim de Solanum sodomeum). Aquesta planta sud-africana que ha colonitzat tota la conca mediterrània no necessita la protecció de les figueres de moro, doncs els animals saben per instint que és molt tòxica.  

Bella flor i fruit madur de la sud-africana Solanum linnaeanum, molt freqüent al costat de les figueres de moro dels camins rurals. Us recoman aquest divertit enllaç aclaridor sobre la seva toxicitat:  COCAS PARA MATAR

Bellíssima flor d´Opuntia amyclaea al moment d'obrir-se. El seu bonic color salmó passa a un viu color groc llimona quan la flor està completament oberta.

Les abelles acudeixen llépoles a libar el ric i abundant nèctar dels nectaris del fons de la flor.

Després de la fecundació pel pol·len transportat per les abelles, l'ovari es converteix en un apetitós fruit groc. La petita fulla deshidratada que vaig agafar a Medina Sidonia va volar amb mi fins a Mallorca. La vaig sembrar de seguida i en pocs dies va arrelar, es va rehidratar, va brostar penques noves i als dos anys em donà el primer fruit, el que veieu a la foto. La meva exagerada curiositat per tastar coses noves em va dur a pelar-lo i menjar-me´l. Us assegur que em va semblar boníssim. La seva dolça i sucosa polpa verdosa no té res que envejar a la deliciosa polpa de la figuera de moro Opuntia ficus-indica.

Pelar una figa de moro requereix una tècnica especial per a evitar les irritants espinetes. El meu avi matern sabia bé com fer-ho. Sempre que els néts anavem a veure als pares de mumare que vivien al camp, el meu avi ens féia pegar una panxada de figues de moro. En tenia de color taronja, morades i blanques.

 Tenia unes llargues tenalles fetes amb dues branques d'ullastre unides en un punt per un clau com les tisores. A l'extrem de les tenalles les dues branques havien estat buidades en forma de cullerots i amb elles agafava les figues de moro una a una, les ficava dins un poal amb aigua i les remenava amb un garrot per a que les espines es desprenguessin i al mateix temps es reblanissin les que no s'havien desprès.  

 Després tirava l'aigua plena d'espines a un jove noguer i pelava les figues de moro damunt un bloc de marès. Era feliç veient-nos disfrutar amb aquells deliciosos fruits vinguts d'allèn els mars del llunyà Mèxic.

Tenia tal mestratge pelant-les que féia més via que nosaltres menjant-les i aviat teníem una figa de moro a cada mà i no donàvem a l´abast.

Quan ja no en podíem menjar més, en pelava una per a ell i tirava les pells als porcs. Era tot un espectacle veure'ls menjar enfilat damunt la paret de la soll. Les espines no els molestaven en absolut. Tenia porcs de raça negra mallorquina,  de raça blanca nord-americana i també en tenía faixats amb una trinxa negra que els envoltava el còs com un cinturó.

La polpa dels fruits de l´Opuntia amyclaea de Medina Sidònia té un bonic color verd clar gairebé blanc. Per al meu gust aquestes figues de moro són més refrescants que les de l´Opuntia ficus-indica del meu avi matern.

Tots els fruits dels cactus del gènere Opuntia són comestibles, cap és verinós, encara que alguns són molt insípids o molt àcids. Els de l´Opuntia linguiformis són molt cridaners pel seu intens color granat i són ideals per a decorar una amanida de fruites exòtiques, encara que són molt àcids i amb escassa dolçor.

Fruits d´Opuntia linguiformis després de rentar-los amb aigua per a retirar les espines.

El seu intens color granat tenyeix els dits durant un parell de dies. Els fruits són més bons ben freds, per la qual cosa convé ficar-los una estona dins la nevera abans de consumir-los. Es poden menjar al natural o amb una mica de sucre per damunt.

Fruits pelats d´Opuntia ficus-indica. El de l'esquerra de color taronja és de la varietat més freqüent. La varietat morada és més difícil de trobar. Tots dos són igual de bons.

Els cactus del gènere Opuntia s'han convertit en veritables plagues incontrolables a totes les regions del món amb clima mediterrani i semiàrid. Els animals frugívors i especialment les aus dispersen les llavors amb els seus excrements lluny de la planta mare. Els agrada molt colonitzar els pendents rocosos orientats al sud.

Aquí veiem una Opuntia ficus-indica nascuda d'una llavor duita per un ocell damunt aquestes roques cremades pel sol a la costa nord-oest de Mallorca.

A Medina Sidònia l´Opuntia amyclaea s'ha assilvestrat a partir de les plantes de les bardisses i ha envoltat la ciutat d'una veritable corona d'espines en menys de tres dècades. És pràcticament impossible controlar-la i molt menys eradicar-la. Ja forma part de la flora asidonenca. A la meva última visita fa tres anys la ciutat havia canviat dràsticament, s´habia modernitzat i embellit. El camp circumdant seguia igual que fa 24 anys excepte als limits de les finques i a les vores dels camins rurals on les Opunties s'han fet les madones absolutes.

Un es pregunta qui serveix a qui i la resposta és molt senzilla. Les Opunties, igual que moltes altres plantes cultivades, utilitzen a l'home per a proliferar i colonitzar nous territoris, en definitiva, per a sobreviure i perpetuar la seva espècie. Creiem aprofitar-nos d'elles, les anomenem útils pels seus fruits, els seus grans, les seves belles flors, les seves fibres, la seva fusta, els seus tubercles i en realitat són elles que d'una manera molt intel·ligent i subtil ens utilitzen descaradament en el seu propi benefici.