LI HAVIA ESTAT NEGAT UN NOU DIA...

Vesprejaren els dies dels seus records, 

i l'obscur i gèlid mantell de la nit
regnà per sempre al seu passat.
 

Mai més hi hauria en ell
una nova matinada.

Mai més renaixeria

com l'au fènix daurada.

Mai més tornaria

a emocionar-se la seva ànima.

Li havia estat negat un nou dia.
 

On era la llum

que il.luminava els seus ulls cada matí?

On les il·lusions de la seva infància?

On les emocions i alegries? 

On la innocència?

On les esperances?

Qui les hi havia preses?

En và escodrinyà la seva ment,
però res hi trobà en ella,

estava buida de records.

S'havia esfumat el seu passat
i el seu present no existia.
Mirà angoixat cap envant,
però no pogué albirar cap llum.

Tot en ell s'enfosquí,

tot en ell es feu de nit,

la llum de sa vida fugí

i ja no hi hagué més futur.
Havia arribat la seva hora,

el final del seu camí

i més enllà res hi havia,

només buida negritud.

Albergínies farcides amb sobrassada

Un plat econòmic, molt senzill de preparar i absolutament deliciós, que es pot consumir tant calent com fred.

Ingredients per a dues persones:

- 4 albergínies tendres.

-  150 grams de sobrassada.

- 4 tomàtigues mitjanes.

- 1 ceba mitjana.

- 6 alls grossets.

- Oli d'oliva.

- Aigua.

- Sal.

 Es trossegen  les tomàtigues, la ceba i els alls i es fregeixen a foc suau dins una pella amb oli d'oliva.

  Mentres tant es fan dos talls longitudinals a cada albergínia sense arribar als extrems i es farceixen amb sobrassada.

 Quan la tomàtiga està mig fregida, es posen les albergínies dins la pella damunt la salsa, es cobreixen amb aigua calenta i es deixen coure a foc suau fins que són tendres.

 Un poc abans d'apagar el foc es tasta la salsa i si ha quedat fada es rectifica amb la sal que li faci falta. S'ha de tenir en compte que la sobrassada ja és prou salada i en general basta afergir un polsí de sal perquè estigui bé.

Els sucs de la sobrassada i les seves espècies s'infiltren dins els teixits de les albergínies i les transformen en una delicatessen que es fon dins la boca.

Bon profit, amics!!!

No surtis que fa atzabó

   Feia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i feien tremolar tota la casa, els udols del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons d'aquella petita vila del Pla i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Joan, que semblava haver embogit cop en sec. 
   Corria de l'aiguavés de darrere a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa, i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït per un esperit reguitzer, com a drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 
   Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Joan era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, ballava, els ulls li espirejaven, era feliç. 

   Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, continuava experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva fúria líquida damunt l'assedegada terra de call vermell del poble. 
   Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls clucs i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre farcit d'arrugues, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. «Joanet, no surtis a defora que fa atzabó. Cau una aigua de bambolla que fa feredat» —li deia tota regirada.
   Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuïnament illenca, una de les poques paraules andalusines que havien sobreviscut a la conquesta i s'havien incorporat al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.  

  Sí, en Joan estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima. Eren la seva essència, la seva identitat.

 

 

  Allà defora, al corral, continuava caient aigua a portadores. Els orgullosos fassos plomosos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, s'enlairaven cap al cel com els braços d'un sacerdot de saba verda resant al seu déu Sol i sonaven, copejats per les fredes gotes de pluja, com a milers de cascavells de cel·lulosa i cloròfil·la. 

   Amb els ulls closos, en Joan es va concentrar en aquella música natural que tant li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu decrèpit cos vell i arrugat. La son per fi el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu amorosa que venia del passat, com si fos una entranyable cançó de bressol gravada a foc dins el més íntim i sagrat de la seva ànima, que li deia: «Joanet, no surtis que fa atzabó».