divendres, 17 de setembre de 2021

No surtis que fa atzabó!

Féia atzabó. Es llamps absorbits pes parallamps des campanar de s'església romànica des poble, que estava just devora ca seva, es trons esfereïdors que els seguien i féien tremolar tota sa casa, es siulos des vent huracanat serpentejant furiós pes laberíntics i estrets carrerons i sa pluja torrencial que queia a portadores i transformava es carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació a en Tomeu, que semblava haver embogit de cop. 

Corria de s'aiguavés de darrera a s'aiguavés de davant, de sa porta des corral a sa porta des carrer i viceversa i així sense parar durant tot es temps que durava sa tempesta. Semblava posseït, com drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. Sa seva alegria era incommensurable. 

Obria sa porta des corral, allargava es braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint es cops de ses grans i fredes gotes de pluja xocant contra sa palma de sa seva maneta dreta, sempre sa dreta, perquè en Tomeu era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, ets ulls li espirejaven, era feliç. 


Ara, a ses portes de s'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, seguia experimentant sa mateixa excitació i es mateixos sentiments, sempre que es fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de sa seva estimada illa, es dignaven a descarregar sa seva furia damunt es poble. 

Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins es llit. Amb sos ulls tancats i un somriure de plaer dibuixat en es llavis, escoltava amb delectació tots es renous de sa tempesta, s'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. "Tomeuet, no surtis a defora que fa atzabó. Bufa un vent tan fort que s'enduu volant ses persones, es trons fan tremolar tota sa casa i cau una aigua de bambolla que fa feredat" —li deia sa mare tota regirada

Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pes jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuinament illenca, més vella que sa manipulada història contada pes conqueridors-corsaris vuit-cents anys enrera. Li agradava perquè era una de ses poques paraules mores que s'havien salvat des genocidi, de s'aniquilació llinguística i cultural, i quasi física, des moros andalusíns illencs i s'havien incorporat, a pesar de tot, en es català salat parlat pes nous repobladors venguts de Catalunya, gent senzilla que res tenien a veure amb sos conqueridors.

Si, en Tomeu estimava sa seva illa i sa seva llengua antiga amb tota s'ànima, com si dins ell, dins ses seves venes, hi dugués mesclades unes gotes de sang mora d'un avantpassat autènticament mallorquí, que va sobreviure a s'extermini per ser un infant, i fou denigrat a sa condició d'esclau a sa seva pròpia illa i obligat a servir es assassins des seus pares.


Allà defora, en es corral, seguia plovent a portadores. Ses fulles plumoses des fassos des fasser canari, que sa mare havia sembrat d'un pinyol quan ell va néixer, copejades per ses gotes, sonaven com milers de cascavells de cel.lulosa i cloròfil.la. 

Amb sos ulls clucs, en Tomeu es va concentrar en aquella música natural que tan li agradava i, a poc a poc, es benestar que sentia escoltant aquell concert, aquella cançó de bressol, el va sumir en un estat estuporós, en una carícia des llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven es seu cos vell i arrugat. Sa son per fí el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat en es llavis, mentre dins sa seva ment sentia una llunyana veu familiar que venia des passat, gravada de forma indeleble dins lo més íntim i sagrat de sa seva ànima, que li deia: "Tomeuet, no surtis que fa atzabó!".