Les esplendoroses Bignoniàcies

La família de les Bignoniaceae està formada per 650 espècies repartides en 110 gèneres d'arbres, arbustos, lianes i algunes herbes àmpliament distribuïdes per tot el món, especialment a regions tropicals, subtropicals i en menor nombre a zones temperades. Totes destaquen per la gran bellesa de les seves esplèndides flors. Heus aquí alguns exemples.

Ígnies inflorescències de Spathodea campanulata, Tuliper del Gabon, com a fulgurants flamarades de foc dirigides cap al cel intensament celeste de la localitat de Tazacorte a l'illa canaria de La Palma. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

La bellesa dels pètals és insuperable, paradisíaca, de jardí de somni, digna d'un oníric i meravellós conte de fades, només real en la imaginació.

Vermell sang vorejat d'or, un disseny més bell sembla impossible de superar.

Com en totes les Bignoniaceae les seves flors són hermafrodites amb cinc pètals soldats a la base en forma de tub acampanat o d'embut de colors molt vius. L'aparell reproductor consisteix en un pistil i quatre estams, a excepció dels gèneres Catalpa i Pseudocatalpa les flors dels quals tenen només dos estams. Els fruits són càpsules seques amb dues valves més o menys allargades, en general en forma de llegum.

 En aquesta imatge d'una inflorescència d'un Tuliper del Gabon sembrat a un carrer de la ciutat de Puerto de la Cruz a l'Illa de Tenerife es veuen bé els quatre estams acabats en dues anteres divergents i el pistil més llarg que els estams acabat en un estigma bilobulat, que a la foto queda parcialment amagat pel pètal superior dret.

Tuliper del Gabon en plena floració a mitjan maig, embellint un carrer del poble de Tazacorte de l'illa canaria de La Palma.

Tulipers del Gabon a un carrer de la ciutat de Funchal, capital de l'Illa de Madeira.

Visió propera del Tuliper del Gabon de la foto anterior.

Flors de Spathodea campanulata retallarnt-se a contrallum al cel del capvespre de Madeira.

Belles flors de la nord-americana Catalpa bignonioides, anomenada Arbre indi, que embelleix els frondosos boscos d'Alabama, Florida, Geòrgia, Louisiana i Mississipí.

El seu bellíssim disseny és alhora senzill i espectacular.

Catalpa bignonioides al maig lluint una fantàstica floració, conreada com a arbre ornamental a la bellíssima ciutat andalusa de Jerez de la Frontera.

Lluminosa flor de l'americana Tabebuia avellanedae, sinònim de Handroanthus impetiginosus, anomenada Lapacho rosat, distribuïda per Amèrica Central i del Sud, des de Mèxic fins a l'Argentina.

Les seves flors tenen la forma tubular típica de totes les bignoniàcies. Els cinc pètals estan coberts per una pilositat vellutada.

Jove Lapacho rosat creixent feliç a ple sol a una marjada del meu jardí orientada cap al sud-oest. Procedeix d'una llavor que em va enviar un jove uruguaià fa uns set anys, amb la il·lusió de veure qualque dia un arbre seu florint al meu jardí de Mallorca. No record el seu nom, però des d'aquí li don les gràcies. La flor de les dues fotos anteriors és la primera que va obrir. El Lapacho rosat, també anomenat Ipê roxo do Brasil, a principis de la primavera es cobreix de flors rosades abans de la brotació de les fulles. La seva bellesa és extraordinària amb la capçada rosada retallant-se contra el blau lluminós del cel sud-americà.

 

Llavors de Lapacho rosat.

Les càpsules seques de les Bignoniaceae produeixen nombroses llavors alades que són dispersades amb l'ajuda del vent com si d'Ales Delta es tractés. Heus aquí algunes llavors d'altres espècies de Tabebuia:

Llavors de Tabebuia chrysotricha.

Llavors de Tabebuia roseo-alba.

Les espectaculars flors de la Jacaranda mimosifolia s'agrupen en inflorescències que es retallen contra el cel. Com veureu en la següent foto, resulta difícil aconseguir una bona imatge de les flors al natural. El seu color entre blau i violeta es resisteix a ser captat en tota la seva plenitud amb una simple càmera compacta.

La meva Xicarandana de 21 anys ja fa uns quants anys que floreix. Va néixer d'una llavor que vaig recollir a l'estació del tren de Sóller a Mallorca.

Aquí la teniu tal com era fa uns 5 anys. En l'actualitat ha doblat la seva grandària.

No tenc cap foto de llavors de Jacaranda mimosifolia, però si de Jacaranda cuspidifolia.

A diferència de les anteriors bignoniàcies, la Incarvillea sinensis, en anglès Cheron pink, té un port herbaci. És originària de la Xina. Als seus teixits conté un alcaloide monoterpènic anomenat Incarvillateina amb un efecte analgèsic molt superior a la morfina.

Mateixa flor anterior vista de costat.

Fulles d'aquesta interessant planta asiàtica, conreada exitosament al magnífic Jardí botànic de Sóller a Mallorca.

Com en totes les bignoniàcies els fruits són bajoques seques en forma de llegum.

La Tecomaria capensis, de Sud-àfrica, anomenada Tecoma o Bignonia del Cap, és una liana molt utilitzada en jardineria per les seves flors espectaculars que s'assemblen molt a les del Tuliper del Gabon.

Una altra liana de jardí amb unes flors espectaculars és la Podranea ricasoliana de Sud-àfrica, anomenada arbust de Pandora o Bignonia rosada.

Una altra liana espectacular de la família de les Bignoniaceae és la Pyrostegia venusta endèmica del Brasil.

El famós Arbre de les Salsitxes, Kigelia aethiopica, tantes vegades vist en documentals sobre la fauna de la sabana africana, els fruits grossos i allargats de la qual són una delicatessen per als elefants i les girafes, aconsegueix sobreviure en un clima subtropical com el de la ciutat de Funchal a l'Illa de Madeira.


En aquesta imatge més propera podem veure els fruits en forma de salsitxes penjants.

Detall d'un fruit de l'arbre de les salsitxes que penja d'un llarg pecíol.

L'arbre americà Tecoma stans, anomenat trompeta daurada o roure groc, produeix unes flors d'un color daurat intens. Viu des del sud d'EUA fins a l'Argentina. L'exemplar de la imatge procedeix d'una llavor que vaig sembrar fa uns 12 anys.

Així era el Tecoma stans anterior als pocs dies de néixer.

Fantàstiques flors, veritat?

Abans d'obrir-se les poncelles tenen un color vermellós.

Com la majoria de flors de la Terra que s'obren durant el dia, les de les Bignoniaceae són adoradores del déu Sol. Fixau-vos com miren al seu déu amb veneració, com si fossin antenes parabòliques. Saben que només així podran ser vistes pels insectes pol·linitzadors, els ulls dels quals són cecs per als colors que nosaltres veiem, i les veuen en tonalitats ultraviolades, només si els rajos solars incideixen damunt els pètals.

Visió frontal d'una flor de Tecoma stans.

L'híbrid aconseguit en jardineria per creuament entre Tecoma arequipensis i Tecoma stans, Tecoma x smithii, té les flors més boniques i vistoses que el Tecoma stans. És un arbust molt florífer que no supera els quatre metres d'altura. Me'l va regalar l'amo dels Vivers de Santa María, un dels millors vivers de Mallorca.

Aquest arbust produeix flors durant tota la primavera, tot l'estiu i part de la tardor.

GREIXONERA DE PORC AMB ESPÀRRECS

A Mallorca deim greixonera a un recipient rodó i poc fondo d'argila cuita, sinònim de cassola. També anomenam greixonera a un pastís de carn amb ous típic de l'illa, com el que vos present avui. I finalment, també deim greixonera a un pastís dolç de brossat amb ous (semblant al flaó d'Eivissa). 

 En el cas de la greixonera salada els ingredients bàsics són carn de porc previament bullida i ous. Els altres ingredients varien segons el costum de cada poble i dins cada poble a gust de cada cuiner/a. Tradicionalment es fa dins una greixonera, però si el vostro forn és petit, com en el meu cas, qualsevol recipient resistent a la calor d'un forn serveix.

Mumare al cel sia la feia amb aquests ingredients:

—Carn de porc (peus, orella, cara, xulla, coa, carn magre...)

—Ous a bastament per amarar bé els ingredients

—Grells de ceba tendra, com més n'hi poseu, millor

—Julivert abundant

—Alls a gust

—Pebre bo

—Sal

—i si era temps d'espàrrecs, n'hi posava una bona manada, com he fet jo avui.

Primera manada d'espàrrecs d'enguany. Amb les darreres pluges han brostat vigorosos.

Es trossegen tots els ingredients, es mesclen bé, se salpebren, i tot seguit s'hi van afegint ous fins que estigui tot ben amarat o si voleu, fins que els ingredients nedin en ou. Si vos passau posant ous, no passarà res, simplement serà més compacta.

 

Mitja hora de foc a davall a 220 ºC i mitja hora més amb foc a damunt i davall, perquè quedi gratinada amb una crosta torradeta, com la de la foto, i serà ben cuita. Si el vostro forn no té massa força, l'hi podeu tenir un poc més. Per assegurar-vos que és cuita, hi ficau un escuradents i si surt eixut, ja la podeu treure del forn.

 

La deixau refredar un poc i ja la podeu tastar. Sol sortir tan compacta que es pot tallar com si féssiu llesques de pa. Hi ha gent que freda li agrada més. Això va a gust del consumidor.

En el meu cas l'he feta de xulla, que abans he bullit mitja hora amb una fulla de llorer perquè quedàs més flonja i gustosa.

Quina gola que fa, no ho trobau?

Ha estat melassa. He sopat com un rei.

 Bon profit, amics!

Suncus etruscus, la mussaranya més petita del món

La mussaranya nana, Suncus  etruscus, comparteix la seva mida diminuta amb la ratapinyada-papallona endèmica de Cuba, Nyctiellus lepidus. Amb un pes d'entre 2 i 3 grams ambdós animalets són considerats els dos mamífers més petits que habiten la Terra. També comparteixen el tipus d'alimentació, que és 100% carnívora.

 Musaranya nana trobada morta el dia 17 d'abril de 2014 al vessant d'una muntanya de Sóller, en plena Serra de Tramuntana de Mallorca. Fixau-vos en la seva mida comparada amb la meva mà. Al dors el color del seu pèl és marró-grisenc, per a mimetitzar-se millor amb el medi en què viu.

Se sospita que va ser introduïda a Mallorca el segle passat, però no hi ha evidències científiques d'això. També hi hauria la possibilitat que fos autòctona. En tot cas seria una introducció intencionada, donada la seva imperiosa necessitat d'aliment. Només podria arribar viva a l'illa sent alimentada constantment durant el llarg viatge.

 

 El seu cos mesura 6'8 cms. del musell fins a la punta de la coa.

 En ser tan petita i tenir una superfície corporal molt grossa respecte a la seva grandària gasta molta energia per mantenir-se calenta. Té un metabolisme tan elevat que el seu cor arriba als 1200 batecs per minut, la qual cosa fa que el seu cos tremoli quan es passeja a la recerca d'aliment.

La seva gana és voraç. Es veu forçada a tenir-la, perquè si està més de tres hores sense menjar, mor literalment d'inanició.

Presenta un llarg musell punxegut amb un nas extremadament sensible, tant en l'olfacte com en el tacte, tot això complementat amb llargues vibrises molt sensibles a la més petita vibració de les seves preses: insectes, aràcnids i cucs, que són el seu principal aliment.

La seva part ventral amb un color blanc-grisenc és més clara que la dorsal. Presenta unes potetes diminutes de rosegador.

La seva coeta de 3 cms. és gairebé tan llarga com el seu cos.

I aquí teniu un altre exemplar de Suncus etruscus trobat nou anys i mig després, el dia 19 de novembre de 2023, a uns escassos 50 metres de l'anterior.