Almallutx fou el seu últim refugi

Les restes arqueològiques dels darrers mallorquins musulmans estan exposades al Casal de cultura de Can Xoroi al bellíssim municipi de Fornalutx, situat en plena Serra de Tramuntana de Mallorca.

Calavera quasi completa d'una mallorquina musulmana trobada a Almallutx.

(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic).

Han passat vuit-cents anys, però el seu llegat no va desaparèixer amb el seu genocidi. Segueix en la seva estimada Maiurqa en nombrosos noms de localitats que ells varen batejar, com el mateix Almallutx*, el seu darrer refugi, i també el bell poble de Fornalutx que ara exposa les seves restes com si fossin un tresor.

  *Segons en Joan Coromines el nom d'Almallutx procedeix de l'àrab andalusí Alm-al-lugg, que significa La muntanya alta de la ribera.

 Embassament des Gorg Blau, situat a la part central de la Serra de Tramuntana, construït juntament amb l'embassament de Cúber per proveir d'aigua la Base militar nord-americana del Puig Major i la ciutat de Palma. Davall les seves aigües, al lloc anomenat Almallutx, quedàren sepultades les restes arqueològiques del darrer poblat de mallorquins musulmans, que aconseguiren resistir allà durant tres anys (1.229 - 1.232) després de la invasió de les hosts catalano-aragoneses.

El seu llegat cultural no es limita a centenars de topònims àrabs repartits per totes les illes de l'arxipèlag, sinó que es conserva també en les nombroses fonts, sèquies i canals, en els fantàstics marges de pedra seca de les muntanyes, en l'estima dels illencs per les oliveres, els garrovers i les figueres, i també en un parell de desenes de paraules andalusines (p.e. alfàbia, atzabó, taleca, almud, aljub, safareig, arri, arruix, garbell, redoma, tafona, talaia, talaiot, talaiar, fatifat,...), que sobreviuen integrades en el primitiu idioma català salat parlat pels colonitzadors procedents de la costa empordanesa, que els seus descendents hem conservat amb obstinació, orgull i fidelitat gairebé sense variacions durant vuit segles com una cosa entranyable que ens dóna identitat.

L'Almallutx de fa vuit segles segurament tenia una vegetació similar a l'actual.

La seva herència, no obstant això, ultrapassa el caire cultural i va molt més enllà. Els seus gens segueixen vius en els balears actuals, descendents d'una esquizofrènica hibridació forçada entre genocides i massacrats. Les gotes de sang musulmana que corren per les meves venes i per les de milers d'illencs, mesclades, dissoltes, hibridades amb sang catalana, aragonesa, jueva, castellana, italiana, francesa, basca, eslava, grega, africana, turca... em supliquen, gairebé exigeixen que els faci justícia històrica. Diuen que és de ben nascuts recordar, venerar i dignificar els avantpassats, a tots, inclosos els proscrits, els oblidats per la història oficial escrita pels vencedors. Aquest article és el meu petit homenatge als més de 3.000 mallorquins musulmans, en la seva majoria nins, nines i dones joves, que varen sobreviure a la massacre i foren degradats a l'estatus d'esclaus en la seva pròpia terra i obligats a canviar d'identitat, llengua i religió i a servir als assassins dels seus pares per poder conservar la vida.

 

 Fornalutx, un petit i entranyable poble de muntanya enclavat en un lloc de somni, l'estrany nom del qual ens recorda que el varen batejar els moros mallorquins que aleshores l'habitaven, segurament per arabització d'un nom romà previ (furnus = forn). Els nous habitants cristians que els varen substituir conservaren el seu nom original, tal vegada per la influència dels fornalutxencs musulmans que varen sobreviure al genocidi i continuaren vivint com a esclaus al poble que els va veure néixer. 

Fornalutx està enrevoltat per muntanyes que el protegeixen dels freds vents del nord. Les seves suaus pendents estan cobertes d'una vegetació exuberant i, excepte als cims, mantenen la terra retenguda per parets de pedra seca en forma de marges o terrasses. Les generoses pluges i un agradable clima subtropical permeten conrear tarongers, llimoneres, mandariners, poncemers, oliveres, alvocats, ametllers, albercoquers, figueres, cirerers, pruneres, codonyers, serveres, atzeroleres i garrovers.

Molts dels carrers de Fornalutx són peatonals i estan empedrats com el d'aquesta fotografia que, degut a la seva gran pendent, està escalonat per fer més fàcil el trànsit dels vianants. Aquests estrets carrers medievals frescs i silenciosos són un recés de pau. Els propietaris de les cases del poble estan obligats per llei a conservar les seves façanes de pedra, perquè no es trenqui l'harmonia i l'estètica del poble.

A un dels carrers empedrats de Fornalutx es troba el Casal de cultura de Can Xoroi, amb una exposició permanent de bellíssimes teules pintades i una altra amb tots els enginys d'una antiga tafona d'oli. Curiosament la paraula tafona també és d'origen àrab (taḥuna, que vol dir molí). Des de fa uns dies s'exposen també les restes òssies i els objectes de ceràmica, metall i vidre trobats al jaciment arqueològic d'Almallutx

Estandart que presideix el Casal de cultura de Can Xoroi.

 Entrada principal del Casal de cultura. 

Enllaç a la pàgina de Facebook del Casal de Can Xoroi.

Gerra d'argila d'Almallutx. Els objectes trobats a l'excavació del jaciment han estat estudiats, datats i classificats per dos joves i excel·lents arqueòlegs mallorquins: Jaume Deyà i Pablo Galera.

Sorprenen les finíssimes parets d'aquesta gerra que no superen els 5 mil·límetres de gruix, la qual cosa ens parla de la refinada i avançada cultura dels moros mallorquins de fa vuit-cents anys.

Una altra gerra d'argila que ens recorda una mica a una àmfora romana.

Plat de ceràmica que conserva restes dels pigments originals.

Un altre plat que sorprèn per la seva refinada bellesa i la seva perfecció.

Un s'imagina els darrers moros mallorquins asseguts damunt una estora de fulles entreteixides de garballó, menjant tots en el mateix plat amb la seva mà dreta, la mà pura tant per a musulmans com per a cristians, els pobres aliments que aconseguien recol·lectar i conrear a la vall de Cúber. Degueren viure els seus darrers dies amb l'angoixa permanent de ser atacats i assassinats, cosa que finalment va ocórrer tres anys després.

Durant les excavacions els dos arqueòlegs varen trobar un petit recipient d'argila ple de terra. Dugueren a analitzar el seu contingut i la seva sorpresa va ser majúscula en trobar restes de safrà després de vuit-cents anys. Això vol dir que el conreaven en plena muntanya i l'usaven com a condiment.

Fragment de vidre blau corresponent al coll d'una petita redoma (de l'àrab ratúma), que podria haver contingut un ungüent medicinal o un perfum oliós.

Ossos d'extremitats atribuïts a un home.

Mateixos ossos de la primera fotografia que presideix aquest article. Com ja he assenyalat, tot fa suposar que varen pertànyer a una dona d'uns vint anys. El barram complet amb els dos premolars i els tres molars ben desenvolupats i l'aspecte saludable de les peces dentàries (en falten quatre) orienta cap a aquesta edat aproximada. D'altra banda la petita mida i l'escassa robustesa de la mandíbula, juntament amb les línies suaus del crani d'acord amb la delicada mandíbula, orienta cap al sexe femení.

Imatge ampliada de la mandíbula. Els dos premolars i els tres molars no semblen tenir cap càries. L'alimentació a força de llet i formatge de cabra i ovella podria explicar l'aspecte sa i ben conformat de les peces dentàries. Als incisius s'aprecia l'esmalt desgastat a la vora tallant, la qual cosa fa pensar que podria ser degut al consum de vegetals durs i coriacis o bé a l'ús de les dents per reblanir el cuir de les pells de les cabres i ovelles, amb les quals confeccionaven el calçat i altres peces de vestir, exactament igual a com ho fan les dones esquimals en l'actualitat. Una altra causa podria ser també el trastorn psicològic anomenat bruxisme, és a dir, el cruiximent o fricció involuntària i repetida de les dents durant el somni a causa d'un estat d'ansietat. No costa molt imaginar l'angoixa en la qual varen viure aquestes persones amb el temor constant de ser atacades. A aquesta dona, que segurament va ser mare, se li afegiria, a més, haver d'estar pendent dels seus infants perquè no s'allunyassin del poblat amb els seus jocs. S'entén per tant que dormís amb una gran ansietat i es passàs tota la nit contraient els músculs masseters desgastant així la vora tallant dels seus incisius. Crida l'atenció la probable fractura traumàtica de la part anterior esquerra de la mandíbula amb pèrdua de dos incisius, un caní i un premolar.

En aquesta imatge s'observa també el que podria ser una fractura traumàtica de la volta cranial per un fort cop amb un objecte contundent, tal vegada un garrot d'ullastre o una pedra. Va morir aquesta pobra dona salvatgement apallissada a garrotades o lapidada a pedrades mentre defensava els seus fills dels invasors?

Nomia Zahara, Nuba, Halima, Noor, Warda, Sara o potser Salema? Va venir amb una de les seves belles i delicades gerres d'argila a cercar aigua a aquesta font que en l'actualitat anomenam Font de s'Aritja? Va sobreviure qualque fill seu? I si així va ser, quants mallorquins actuals duim els seus gens? En quants de nosaltres perviu l'ADN mitocondrial de la nostra protagonista a través d'una de les seves filles? És la requetepadrina de les requetepadrines d'alguns dels actuals habitants de Fornalutx? 

 

Segons un estudi genètic dels homes mallorquins realitzat fa uns anys, fins a un 7% duen un cromossoma Y bereber igual al dels homes del nord d'Àfrica.

Després de vuit-cents anys i 35 generacions, el nou i cada vegada més fàcil estudi de l'ADN recuperat d'una de les seves dents tal vegada donarà una sorpresa als seus incrèduls descendents. Llavors es podran sentir orgullosos de dur dins les seves venes la sang d'aquesta mallorquina, la seva requetepadrina mora, que va estimar tant la seva illa que la va defensar fins a la mort.

Web oficial del Projecte d'excavació del Jaciment d'Almallutx