Coixinets de monja: un plaer per als faquirs

El Myotragus els va esculpir amb els seus dos incisius de rata

Els coixinets de monja són un conjunt d'arbustos, en general d'alta muntanya i zones costaneres, que malgrat pertànyer a diferents famílies botàniques han evolucionat d'una manera convergent i presenten tots ells una forma arrodonida i aplanada amb branquetes molt imbricades proveïdes d'espines temibles, que els protegeixen del barram dels herbívors: cabres, ovelles, conills, etc.. Plantes semblants es troben a molts de llocs del món, però a les Illes Balears són especialment abundants, tal vegada per l'extrema aridesa del clima mediterrani, l'assot constant de forts vents i l'existència durant milions d'anys d'un herbívor únic, el Myotragus balearicus, que amb el seu brostejar donà forma a aquestes curioses plantes, que es varen adaptar a l'agressió per poder sobreviure. A les Illes Balears el seu nom té un origen fins a un cert punt entranyable per a moltes dones que ara tenen una vuitantena d'anys.

Bellíssima imatge d'alta muntanya mallorquina a uns 1.100 msnm. Els coixinets de monja dominen els espais oberts més exposats a les radiacions solars. Aprofiten els sòls més pobres i pedregosos. A la imatge es veuen nombrosos Astragalus balearicus amb qualque exemplar de Teucrium balearicum de color més grisenc. A vegades creixen tan junts que se superposen. Vos recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per apreciar millor la seva estranya bellesa.

Una altra imatge de la mateixa zona de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Es veuen albons, Asphodelus aestivus, creixent entre els coixinets. Al fons domina un bosc d'alta muntanya mediterrània amb Pinus halepensis, Pistacia lentiscus, Juniperus oxycedrus ssp. oxycedrus, Olea europaea var. sylvestris, Quercus ilex ssp. ilex, Ephedra fragilis, Ampelodesmos mauritanica, Asparagus albus, etc...

Esquelet complet de Myotragus balearicus en excel·lent estat de conservació. Es pot veure en el Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller.

Esquelet anterior vist des de l'altre costat.

Impressionant calavera que sembla mirar-nos acusadorament des del passat per recordar-nos que vàrem ser nosaltres els qui acabàrem amb la seva espècie. Criden l'atenció els dos incisius inferiors de rata que creixien contínuament a mesura que s'anaven gastant amb el brostejar. La mandíbula inferior és molt robusta semblant a la dels conills per poder triturar les coriàcies plantes mediterrànies. Els seus grans ulls tenien una posició frontal, la qual cosa fa suposar que gaudien d'una excel·lent visió estereoscòpica. Les banyes els creixien cap enrere com les dels actuals antílops.

 Incisius inferiors de rosegador del Myotragus balearicus. Al maxil·lar superior no tenia cap incisiu, com ocorre amb tots els remugants, encara que a diferència d'aquests que tenen quatre incisius, el Myotragus només en tenia dos. Per tallar els brots tendres els subjectava entre els dos incisius i la geniva superior, molt dura, i feia un moviment ràpid cap amunt, tal com ho fan les cabres actuals. Els molars i premolars inferiors quedaven per dins dels superiors per triturar millor l'aliment amb moviments laterals de la mandíbula, tal com ho fan tots els remugants.

Vos demanareu: què és un coixinet? A Mallorca anomenam coixinet al petit coixí del sarrió de les costureres usat per clavar les agulles de cosir i brodar. Per aquest motiu a aquestes bellíssimes plantes els donam aquest nom, ja que la seva superfície espinosa recorda aquests coixinets de costurera. I què té a veure amb les monges? Abans vos he esmentat que aquest nom "coixinet de monja" era entranyable per a moltes dones espanyoles que ara ronden els vuitanta-noranta anys. El motiu és que antigament les nines, en lloc d'anar a escola com els nins, anaven a COSTURA i les mestres eren monges que els ensenyaven a sumar i restar, a firmar, a llegir les majúscules i sobretot a cosir, brodar i tricotar. Amb això consideraven que en tenien prou per ser bones esposes i mestresses de casa. Fins fa cinquanta anys a Mallorca l'escola de les monges dels pobles se seguia anomenant costura en lloc d'escola. Era l'equivalent actual de les guarderies. Jo record que anava a costura, quan just començava a caminar, agafat de la mà de mumare o de la meva germana major, i pel camí la gent em demanava: "Que vas a costureta, Joan?"

En aquesta imatge veim un parell d'Astragalus balearicus de diferents mides. La terra és molt pobra i prima amb només uns pocs centímetres de gruixa i està assentada damunt una base rocosa calcària.

Superfície espinosa d'un Astragalus balearicus amb les fulles típiques d'una lleguminosa.

 Detall de les temibles espines que protegeixen aquest endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera.

Les flors són blanques amb una lleugera tonalitat rosada. Les espines no són cap obstacle per a les abelles polinitzadores, que acudeixen llépoles a libar la diminuta gota de nèctar del fons de cada flor.

Un altre abundant coixinet de monja és el Teucrium balearicum, un endemisme tirrènic que viu a Mallorca, Menorca, Cabrera i Sardenya. El seu nom científic ha sofert diversos canvis en les darreres dècades, ja que els botànics no aconseguien posar-se d'acord. Al principi el varen anomenar Teucrium marum subsp. occidentale i també Teucrium subspinosum var. balearium. Pertany a la família de les Labiatae.

 Teucrium balearicum amb el seu típic color grisenc a l'alta muntanya mallorquina. Al seu costat dret hi ha un petit Astragalus balearicus de color verd que s'ha integrat perfectament en l'estructura arrodonida del Teucrium, com si es tractàs d'una simbiosi. Tots dos endemismes comparteixen el mateix hàbitat.

Espines ramificades de Teucrium balearicum que sobresurten per damunt les petites fulles a les quals protegeixen.

El Teucrium balearicum és víctima freqüent d'una planta paràsita, la Cuscuta epihymum, que no té arrels pròpies i viu absorbint l'aigua i els nutrients directament de les arrels del Teucrium.

Petitíssimes flors rosades del Teucrium balearicum amb la forma típica de les Labiatae.

Un altre coixinet de monja de la família de les labiades és el Teucrium subspinosum, un endemisme tirrènic que viu a Menorca, Cabrera i Sardenya. Igual que el Teucrium balearicum, el seu nom científic també ha estat motiu de desacord entre els botànics. Durant anys l´han anomenat Teucrium marum subsp. subspinosum, Teucrium marum subsp. spinescens, Teucrium subspinosum subsp. spinescens, etc... Actualment per fi s'han posat d'acord i el consideren una espècie a part amb nom propi.

Teucrium subspinosum cultivat al Jardí botànic de Sóller per preservar-lo de l'extinció. Els exemplars en estat silvestre són molt escassos, i el seu hàbitat està contínuament amenaçat per la cobdícia humana.

El Teucrium subspinosum difereix notòriament del Teucrium balearicum per les seves espines molt més petites, fines i poc punxants, d'aquí el seu nom de subspinosum. Les fulles i flors d'ambdós endemismes són idèntiques. Les seves branquetes estan menys imbricades i té un aspecte menys compacte. A la imatge es veuen els fruits madurs després de la dispersió de les llavors a principis de setembre.

 Flors de Teucrium subspinosum al juny.

Falses espines del Teucrium subspinosum, que són petites tiges que es van aprimant cap a la punta.

Un espectacular coixinet de monja que en plena floració sembla una bolla d'or és l'Anthyllis hystrix, endèmic de Menorca, de la família de les Leguminosae. A diferència dels anteriors coixinets que tenen preferència per les muntanyes aquest viu a les zones litorals de Menorca, assotades permanentment pels vents del nord.

Anthyllis histrix a mitjan setembre en plena estivació, cultivat amb èxit al Jardí botànic de Sóller per preservar-lo de l'extinció. A la primavera el seu aspecte és completament diferent, una bella combinació del groc intens de les flors i el verd brillant de les fulles.

Fulles i espines de l'Anthyllis histrix anterior. Com ocorre a la majoria de coixinets, les espines sobresurten per damunt les fulles.

En aquesta imatge veim les temibles espines ramificades en forma de banya de cérvol sobresortint per damunt les fulles, que romanen perfectament protegides de la depredació de les cabres i ovelles.

El canvi a la primavera és espectacular. Les nombroses floretes grogues confereixen a l'Anthyllis histrix un bellíssim aspecte de bolla d'or.

Tenint en compte que tots els coixinets de les Illes Balears han evolucionat al llarg de milions d'anys per protegir-se dels seus dos principals enemics: el vent i la depredació dels herbívors, tot fa suposar que varen ser els dos incisius inferiors de rata del mític antílop nan ja extingit, el Myotragus balearicus, endèmic de Mallorca, Menorca, Cabrera i Dragonera, els qui varen modelar la seva forma arrodonida, menjant-se totes les fulles i brots que sobresortien per damunt les espines. Aquest diminut antílop de no més de cinquanta centímetres d'alçada a la creu, potes molt curtes i deambular lent es va extingir fa uns quatre mil anys, coincidint amb l'arribada dels primers humans, els talaiòtics, que acabaren amb tots els Myotragus en unes quantes dècades. El seu nínxol ecològic va romandre buit pocs anys. Les cabres importades pels primers pobladors des del llunyà Mediterrani oriental el varen substituir en la depredació dels coixinets. Uns segles més tard varen arribar les ovelles que, especialment a la Serra de Tramuntana de Mallorca, són explotades en règim de semillibertat i s'han de cercar l'aliment pel seu compte.

Un altre espectacular coixinet de monja és la Femeniasia balearica, un endemisme que igual que l'Anthyllis histrix també és exclusiu de l'Illa de Menorca. Pertany a la gran família de les Compositae. El seu hàbitat predilecte són les zones costaneres una mica allunyades del mar on no arriben les esquitxades de les ones. Aquest és potser un dels endemismes més importants de Menorca, ja que tant el gènere Femeniasia com l'espècie baleàrica són exclusius d'aquesta bella illa mediterrània que fa sis milions d'anys, durant el Miocè, era el cim d'una muntanya envoltada de valls resseques i llacs molt salats.

Vella Femeniasia balearica d'uns vint-i-cinc anys conreada amb gran èxit al Jardí botànic de Sóller per preservar-la i mantenir una població viable fora del seu hàbitat natural. Com tots els coixinets està protegida per la llei i catalogada en greu perill d'extinció. La foto és de principis de setembre amb la planta en plena estivació. El seu aspecte ressec és enganyós, ja que en realitat està plena de vida. Amb les primeres pluges de la tardor sortirà del repòs de l'estivació i reverdirà espectacularment.

Visió lateral de la Femeniasia balearica anterior amb les seves tiges acabades en temibles espines.

Visió propera de les tiges anteriors amb un aspecte ressec enganyós, com si fos morta. Si ampliau la imatge amb un doble clic, podreu comprovar que a l'extrem de qualcuna d'elles es veuen espines verdes en creixement. En realitat està plena de vida.

Tija tendra de Femeniasia balearica a principis de juny. Cadascun dels petits brots acaba en tres espines divergents.

Resulta molt curiós que a Eivissa i Formentera, on no hi va viure el Myotragus, no existeixi cap planta amb aspecte de coixinet de monja, a excepció de l'aritja endèmica que creix a tot l'arxipèlag i podria haver arribat a les Illes Pitiuses amb posterioritat a l'extinció del Myotragus a través de llavors transportades per les aus.

La Femeniasia balearica floreix al maig i juny. Les seves flors s'obren a l'extrem de les tiges i tenen un cridaner color groc-llimona.

Detall d'una flor de Femeniasia balearica vista de costat. Al contrari que les fulles, les flors sobresurten per damunt les espines per facilitar la pol·linització de les abelles i els borinos rossos i negres.

Abella mel·lífera libant el nèctar d'una flor de Femeniasia balearica a principis de juny.

Després de la fecundació maduren les llavors i a principis de la tardor són dispersades pel vent.

Fulles i llavors de Femeniasia balearica. Les fulles són linear-lanceolades i tenen una línia blanca a la seva cara superior. Les llavors estan equipades amb uns pèls radials en forma d'aspes d'helicòpter, que els faciliten el vol i la seva dispersió pel vent a la conquesta de nous territoris.

Un altre coixinet de monja de la família de les compostes és la Launaea cervicornis, endèmica de Mallorca, Menorca i Dragonera. El seu nom específic fa referència a les seves temibles espines en forma de banya de cérvol (cervicornis). El seu hàbitat preferit són els penya-segats i les roques costaneres.

Bellíssima Launaea cervicornis a mitjan juny coberta de flors grogues com un firmament farcit d'estels. Aquest exemplar pertany a la col·lecció de coixinets de monja endèmics de les Illes Balears cultivats a les terrasses del Jardí botànic de Sóller per preservar-los de l'extinció.

Launaea cervicornis en flor a finals d'abril, fotografiada al Cap de Formentor de l'Illa de Mallorca.

Flors de Launaea cervicornis.

Fulles i espines de Launaea cervicornis.

A vegades la distinció entre fulles i espines no és gens fàcil, ja que amb freqüència hi ha moltes formes intermèdies. A la imatge es veuen bastantes fulles amb espines. És possible que aquest fenomen sigui un mecanisme adaptatiu per evitar la depredació de les seves suculentes fulles pels herbívors.

A les roques litorals protegides de les esquitxades de les ones hi viu un altre coixinet de monja, el Dorycnium fulgurans, endèmic de Mallorca, Menorca i Cabrera. Pertany a la família de les Leguminosae.

Dorycnium fulgurans cultivat al Jardí botànic de Sóller. Les seves espines són els extrems de les tiges molt ramificades i imbricades que acaben en punta. Les seves petites i escasses fulles són semblants a les del Dorycnium pentaphyllum.

Extrems espinosos de les tiges de Dorycnium fulgurans.

Visió lateral de la superfície espinosa d'aquest coixinet litoral.

Diminutes flors blanc-rosades de Dorycnium fulgurans. Aquest endemisme sol florir des del maig fins a l'agost. Les flors surten directament de la tija, a diferència del Dorycnium pentaphyllum les flors del qual s'obrin a l'extrem d'un peduncle.

 Detall de les diminutes flors del Dorycnium fulgurans. Es veuen un parell de fulles lleugerament carnoses.

 Fruits madurs de Dorycnium fulgurans a finals d'estiu.

A totes les Illes Balears hi viu una aritja endèmica molt espinosa que, quan creix en terra, adopta la forma de coixinet de monja. Es tracta de la Smilax aspera subsp. balearica. Sol tenir poques fulles o fins i tot pot no tenir-ne cap, realitzant la fotosíntesi directament a les tiges verdoses. Pot viure des del nivell del mar fins al cim de les muntanyes.

Smilax aspera subsp. balearica en forma de coixinets de monja creixent a l'alta muntanya molt a prop de l'embassament de Cúber.

Smilax aspera subsp. balearica amb un exemplar de la també endèmica Pastinaca lucida, fotografiades al Cap de Formentor.

Una altra aritja endèmica de les Illes Balears amb el seu típic aspecte de coixinet espinós creixent entre les roques d'un penya-segat. Aquesta planta és un clar exemple d'evolució convergent: una mateixa estratègia de supervivència compartida per diferents espècies.

Fulles molt petites i estretes de Smilax aspera subsp. balearica.

I per acabar una altra planta que s'ha adaptat a la depredació dels herbívors, l'aranyoner, Prunus spinosa, que quan viu a l'alta muntanya i sofreix el brostejar constant de les cabres i ovelles, creix com un coixinet de monja. Pertany a la família de les Rosaceae.

Prunus spinosa en forma de coixinet de monja creixent a l'alta muntanya mallorquina a 1.000 msnm. Les seves branquetes mil vegades escapçades per les cabres i ovelles estan molt ramificades i imbricades.

Detall de la superfície del coixinet anterior. Curiosament no es tracta d'una subespècie endèmica diferent a l'aranyoner normal, ja que si se sembren les seves llavors neixen aranyoners amb l'aspecte propi de l'espècie i si s'arrabassa un d'aquests coixinets i es trasplanta a un lloc sense herbívors, creix com un aranyoner normal amb les branques llargues i obertes i escassament espinoses.


Vull acabar aquest llarg article amb aquestes belles flors de Prunus spinosa.