És una falguera amant de la llum, les temperatures suaus sense gelades i  la terra àcida més aviat seca. No suporta l'ombra ni la humitat  excessiva. Els seus rizomes suculents plens d'aigua i nutrients li  permeten suportar llargs períodes de sequera. Li agrada viure sobre  roques cobertes de molses i líquens i també com epifita, especialment  sobre roures, alzines, sureres i arbres de laurisilva, com els garoés,  barbusanos, viñátigos i llorers. La seva adaptabilitat també li permet  colonitzar murs i clars de faial-brezal. La seva distribució abasta  Galícia, Astúries, nord de Portugal, Cadis, Màlaga, Madeira i Illes Canàries.  Pertany a la família de les Davalliaceae i la seva dotació cromosòmica  és 2n = 80.
Diversos exemplars de Davallia canariensis creixent a ple sol entre les  pedres d'un mur de la Villa de Mazo a l´Illa de la Palma.
A Andalusia la Davallia canariensis està protegida per la llei i els escorçadors de les sureres la respecten quan la troben creixent com  epifita sobre el suro. La de la imatge té les seves arrels ficades entre  les rugositats del suro. Foto realitzada al Parque Natural de Los  Alcornocales a la província de Cadis prop del municipi de Jimena de la  Frontera.
Grup de Davallia canariensis sobre un mur de pedres volcàniques de Los Llanos de Aridane a l´Illa de la Palma. Es veuen diverses frondes de  l'endèmic Polypodium cambricum ssp. macaronesicum.
Davallia canariensis creixent com epifita sobre una palmera canària,  Phoenix canariensis, al municipi de Barlovento al nord de l´Illa de  la Palma.
Davallia canariensis creixent com epifita sobre una altíssima branca de  garoé, til o arbol-fuente, Ocotea foetens, a l'exuberant Bosque de los Tiles  de l´Illa de la Palma.
Aquesta falguera també viu a les clarianes dels boscos de faial-brezal,  com la de la foto que va ser realitzada al municipi de Los Llanos de  Aridane.
Jove Davallia canariensis amb el rizoma arrelat sobre la molsa d'una  roca del Monte Poíso de l´Illa de Madeira. El rizoma d'aquesta  falguera creix sempre superficial sobre el substrat, mai cobert, ja que  no suporta la humitat. Necessita que li toqui l'aire i la llum. Pot  arribar a mesurar fins a 2 centímetres de diàmetre. De la seva part  inferior, la que està en contacte amb el sòl, brosten arrels que fixen  el rizoma, el qual va creixent i ramificant-se de manera que arriba a  formar una petita colònia amb múltiples brots, tots ells d'un únic  individu. 
Detall del rizoma anterior cobert de pàlees de fins a 12 mil·límetres de  longitud, lanceolades, brillants, de marge hialí i ciliat. A mesura  que creix i es ramifica forma gemmes de les quals brosten les frondes,  que poden arribar a mesurar 50 centímetres de longitud, amb el pecíol  tan llarg com la làmina, castany-vermellós, paleàci, més fosc a la  base. El pecíol de la foto es veu verd perque pertany a una fronda encara tendre. Anirà enfosquint-se a mesura que passi el temps.
Frondes de Davallia canariensis amb làmina 3-4 pinnada, subdeltoidea,  glabra, amb els segments d'últim ordre lanceolats o ovado-oblongs, de  color verd intens, més clar a les frondes tendres.
Sorus de Davallia canariensis, apicals, submarginals, a l'extrem dels nervis, amb l´indusi en forma de copa.
Esporangi de Davallia canariensis ja buit després de la dispersió de les espores.
Llarg esporangiòfor d'un esporangi de Davallia canariensis, que fa les  funcions de cordó umbilical. Està format per diverses cèl·lules tubulars  i uneix l'esporangi a la pínnula, la qual subministra l'aigua i els  nutrients que l´esporangiòfor porta a l'anell de l'esporangi, el qual  té una funció semblant a la placenta dels mamífers i alimenta a les  espores mentre estan creixent a l'interior de la borsa de l'esporangi.
Espores de Davallia canariensis, oblongo-reniformes, hialines, grosses, d'un bonic color groc-llimona.













Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada