Les seves frondes noves d'un viu color vermell i el seu cultiu facil la fan molt atractiva per als jardiners amants de les falgueres. Des d'Austràlia, Tasmània, Nova Zelanda, Nova Caledònia i l'Illa de Lord Howe, on rep el nom de "small raspfern", ha estat portada per l'home a molts altres llocs de la Terra. Als països de clima temperat i humit semblant al de la seva terra austral la conreen a l'aire lliure com a planta ornamental. Als països de clima fred o molt sec la tracten com una planta d'interior. A la naturalesa viu sobre sòls lleugerament àcids i ben drenats en hàbitats ombrejats principalment riparis, a les ribes de rius, torrents i barrancs. A Tasmània està catalogada en perill d'extinció. Necessita humitat constant durant tot l'any. S'ha naturalitzat a les Illes Açores i a Madeira.
Bella Doodia caudata a la vessant fresca i humida orientada cap al nord d'una muntanya volcànica (Caldeira do Faial) en el centre de la Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Són molt cridaneres les seves frondes noves vermelles. Creix acompanyada per altres dues alòctones: a l'esquerra la falguera australiana Adiantum hispidulum i a la dreta l'americana Tradescantia fluminensis, les tres perfectament adaptades al clima açorià.
Pertany a la família de les Blechnaceae, igual que la Woodwardia radicans i el Blechnum spicant. Les seves espores són dispersades pel vent (anemocòria) i, una vegada han germinat, els seus gametòfits o prótals generen un esporòfit o falguera vertadera, bé per reproducció sexual a través de la fecundació de la oòsfera femenina per un anterozoide masculí o bé per apogamia (apomixis gametofítica), creixent l'esporòfit directament a partir d'una cèl·lula somàtica del gametòfit saltant-se la fecundació sexual. Té un rizoma curt cobert per llargues pàlees de color marró clar. Les seves frondes són dimòrfiques: les fèrtils creixen erectes, rígides i acaben en un llarg àpex caudat molt estret (del llatí caudatus, caudata, caudatum = amb cua), detall que li dóna el nom a l'espècie, mentre que les estèrils, disposades en una roseta basal, són més laxes i tenen una disposició pendular.
Una altra vigorosa Doodia caudata amb les seves erectes frondes fèrtils a principis de maig al Parc Natural de Madeira. A l'esquerra es veu un exemplar de la falguera Anogramma leptophylla. La humitat constant aportada per la pluja horitzontal típica de les illes macaronèsiques facilita la seva supervivència. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)
És tractada despectivament com una alimanya vegetal, una invasora, una mala herba, per assilvestrar-se amb gran facilitat i escapar dels jardins a través de la dispersió de les seves espores. Ella no té la culpa. No va viatjar voluntàriament des de l'Hemisferi austral cap a l'Hemisferi nord, sinó que fou portada allí per l'home. Fa el mateix que qualsevol altre ésser viu: intentar sobreviure i perpetuar la seva espècie sobre la Terra. La maldat no existeix a la natura, només al cor de l'home. La veritat és que es tracta d'una falguera molt bonica que creix sense formar poblacions nombroses. La majoria d'exemplars que vaig trobar a les Illes Açores i a Madeira eren individus solitaris, que no perjudicaven gens a les altres espècies ni competien pel territori. A les dues fotos anteriors i a la següent es veu clarament el que acab de dir.
Exemplar jove de Doodia caudata envoltat de sarments de Tradescantia fluminensis, entremesclats amb brots de la també alòctona Selaginella kraussiana.
Les frondes fèrtils ( les dues vermelles) creixen molt erectes, al principi d'un viu color vermell, que va canviant a rosat i posteriorment a verd, a mesura que maduren les frondes. Les seves pinnes són llargues i estretes i estan separades entre si. Poden assolir els 30 cms de longitud. Les frondes estèrils (la de l'esquerra) són una mica més curtes, tenen les pinnes molt juntes i més amples que les fèrtils i el seu àpex és més curt, menys caudat.
Fronda de Doodia caudata de textura coriàcia i tacte aspre amb les pinnes finament serrades, vorejades per espines corbades cap a la punta de les pinnes, per aquest motiu també se l´anomena Doodia aspera ssp. caudata. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)
Revers de l'àpex molt allargat i estret, caudat, d'una fronda fertil de Doodia caudata amb els sorus madurs que arriben fins a la punta de la cauda a principis de maig.
Part mitjana de la fronda anterior amb les pinnes de vora finament serrada, inserides en el raquis amb una àmplia base i els sorus d'una mica més de 1´5 mm cadascun d'ells, amb freqüència confluents i disposats en dues files a cada costat del nervi central de la pinna.
Detall dels sorus madurs de Doodia caudata amb l´indusi lleugerament aixecat per a que es puguin desplegar els esporangis i dispersar així les espores, que són portades pel vent (anemocòria) el més lluny possible de la seva mare per a conquistar nous territoris. Fent doble clic damunt la foto es poden veure aquests detalls, inclosos els diminuts esporangis guaitant per sota de l´indusi, que és membranós i vorejat de petits pèls.
I per a acabar en aquesta altra foto microscòpica es poden veure les espores de Doodia caudata d'un bonic color daurat fosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada