Lysimachia minoricensis, el seu destí era l'extinció

Tots els intents de reintroduir-la al seu hàbitat natural han fracassat.

L'extinció a la natura de la Lysimachia minoricensis continua sent un vertader misteri. Totes les hipòtesis al respecte tenen la seva lògica, però no deixen de ser suposicions, ja que cap d'elles ha pogut ser demostrada. 

Lysimachia minoricensis a l'abril. Aquesta planta té un cicle biennal. Durant el primer any desenvolupa nombroses fulles i es ramifica, a finals de la segona primavera floreix fins ben entrat l'estiu, a l'agost madura les llavors i a la tardor i hivern les dispersa, després s'asseca i mor.

Una d'aquestes hipòtesis atribueix la seva extinció a l'excessiva recol·lecció pels botànics de fa un segle, que tenien el nefast costum de col·leccionar cadascun d'ells un completíssim herbari personal. El descobriment d'una única i reduïda població d'aquesta primulàcia en 1879 pel prestigiós botànic menorquí Joan J. Rodríguez i Femenías (1839-1905) al Barranc de Sa Vall, situat a la costa sud de Menorca, va mobilitzar nombrosos botànics de l'època entusiasmats pel descobriment d'aquest raríssim endemisme i desitjosos de tenir el seu propi espècimen a la seva col·lecció de plantes dessecades.

Una altra hipòtesi culpabilitza qualque incendi forestal ocorregut entre 1926 i 1950 que va poder arrasar tota la vegetació del barranc on creixia l'única població coneguda.

Fulles de Lysimachia minoricensis.

Una tercera hipòtesi pressuposa que l'activitat agrícola i ramadera per part de l'home des de temps remots afavoria la supervivència de la Lysimachia en mantenir el seu hàbitat "net" de vegetació, ja que sembla que no tolera la competència d'altres plantes a prop d'ella. El progressiu abandonament del camp va fer créixer la vegetació arbustiva ofegant la Lysimachia. De fet, amb el seu cultiu a diferents jardins botànics s'ha comprovat que necessita espais oberts amb molta llum. El seu descobridor, no obstant això, va deixar escrit que creixia a un lloc fresc i ombrívol. El pasturatge del bestiar no l'afecta ja que la desagradable pudor de les seves fulles la protegeix de ser devorada. Aquesta mala olor sembla ser una adaptació al brostejar de l'extint antílop Myotragus balearicus que va viure a Menorca fins fa uns 4.000 anys. Ell s'encarregava de mantenir aclarit el seu hàbitat en alimentar-se de les plantes que podien competir amb ella. Amb l'arribada de l'home a l'illa el Myotragus es va extingir en unes poques dècades, segurament per una caça excessiva, i va ser substituït per les cabres, ovelles i vaques.

 Detall de l'anvers d'una fulla amb les belles nervacions blanquinoses que ressalten sobre la làmina verda fosca.

Revers de la fulla anterior de color granat per la seva riquesa en antocians. La cara inferior morada ens demostra que el botànic Joan J. Rodríguez Femenías tenia raó en dir que l'única població que havia trobat vivia a un hàbitat ombrívol. La concentració d'antocians a la cara inferior de les fulles té la finalitat d'aprofitar al màxim la poca llum que arriba a les plantes de sotabosc i a les que viuen en hàbitats rocosos orientats al nord. Quan els rajos solars incideixen damunt les fulles, penetren en els seus teixits verds on estan els orgànuls anomenats cloroplasts, que capten la seva energia lumínica i realitzen la fotosíntesi dels nutrients que necessita la planta. A les fulles normals els rajos solars que no són captats pels cloroplasts travessen les fulles i es perden. En canvi, a les fulles de la Lysimachia minoricensis aquests rajos que s'anaven a perdre es troben amb la capa de cèl·lules riques en antocians del revers de la fulla i són reflectits com si es tractàs d'un mirall, de manera que passen novament pels teixits verds de la fulla i els cloroplasts els aprofiten per fer una segona fotosíntesi. És una intel·ligent optimització del procés.

Fulla de Lysimachia minoricensis vista a contrallum. Crida l'atenció la concentració d'antocians al nervi central i a les nervacions secundàries. Aquestes nervacions morades es corresponen amb les taques blanques de l'anvers de les fulles.

L'oportuna recol·lecció de llavors de Lysimachia minoricensis l'any 1926 pel prestigiós botànic lleidatà Pius Font i Quer (1888-1964) i la seva posterior sembra al Jardí Botànic de Barcelona va evitar que desaparegués per sempre de la faç de la Terra. El seu cultiu a la ciutat comtal va ser tot un èxit amb germinacions abundants i supervivència de nombroses plantes que florien i fructificaven sense problemes any rere any. Durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys de la postguerra el jardí va ser abandonat a la seva sort. Quan les condicions polítiques varen permetre reprendre el manteniment del jardí es va considerar extingida per complet, però miraculosament en netejar la mala herba va ser trobada una petita població davall uns arbusts. L'alegria dels botànics en comprovar la seva supervivència els va animar a enviar el màxim de llavors a altres jardins botànics, perquè no pogués estar mai més en perill crític d'extinció. Actualment, es cultiva amb èxit a nombrosos jardins botànics espanyols com el de Sóller a Mallorca i estrangers com els de Brest, Budapest, Coïmbra i Copenhaguen. Se sap també que sobreviu sense cap dificultat a alguns jardins particulars.

Flors de Lysimachia minoricensis al maig.

Se suposa que es va extingir a la naturalesa entre l'any 1926, data de la recol·lecció de llavors per Pius Font i Quer i 1950, any en què es varen reprendre les visites de botànics al Barranc de Sa Vall després del parèntesi de la guerra civil. En 1959 els botànics Pere Montserrat, Antoni de Bolós i el seu fill Oriol de Bolós, després de nou anys cercant-la, varen constatar la seva desaparició a l'única localitat coneguda i la declararen extinta a la natura.

Detall de les flors que no necessiten ser pol·linitzades per produir llavors viables.

Des que va ser declarada extingida han estat nombrosos els intents de reintroduir-la al seu hàbitat natural. S'han fet tota classe d'experiments, alguns amb resultats sorprenents. En el primer intent es varen dispersar milers de llavors al Barranc de Sa Vall i altres barrancs propers amb hàbitats frescos i humits suposadament adequats, com el d'Algendar i Trebaluger, amb germinacions abundants i supervivència de les plàntules fins a l'estiu, moment en què varen morir totes a pesar de regar-les, a excepció de dues localitats amb terres fresques, soltes i profundes del Barranc d'Algendar, on algunes plantes varen aconseguir superar el primer estiu i un any després varen florir i fructificar amb una producció abundant de llavors. Animats per l'èxit, procediren a sembrar aquestes llavors que varen germinar bé, però només en una localitat aconseguiren superar el primer any.

A finals de juny la Lysimachia minoricensis ja té els fruits formats, però encara són immadurs.

Fruits immadurs de Lysimachia minoricensis a principis d'estiu.

L'any 1996 es va fer un experiment amb la sembra de plantes adultes micorrizades, les quals varen arrelar bé i varen créixer vigoroses, arribant a florir i fructificar el primer any de sembrades. Les seves llavors, no obstant això, varen germinar en escàs nombre i les plàntules no sobrevisqueren al primer estiu malgrat regar-les regularment.

Detall dels fruits en forma de càpsules que contenen nombroses llavors negres d'1 mil·límetre. Una sola planta pot arribar a produir fins a 3.300 llavors, sent la mitjana de 1.100.

Donats els mals resultats de tots els intents de reintroducció als barrancs del sud de l'illa amb terra calcària on se suposava que es trobava el seu hàbitat natural, es va optar per sembrar plantes adultes cultivades dins cossiols, procedents de llavors obtingudes d'exemplars que havien aconseguit fructificar als experiments anteriors, a localitats de l'interior de l'illa amb terra silícia, teòricament més fresca i humida. Les plantes es varen desenvolupar molt vigoroses amb fulles més grosses, inflorescències llargues i nombroses flors, superant sense problemes l'estiu. No obstant això, malgrat l'abundant producció de llavors viables, encara no s'ha constatat cap germinació.

Al gener els fruits de la Lysimachia minoricensis ja s'han obert i han dispersat les llavors.

 En aquesta imatge es veuen els fruits oberts i buits. A l'àpex de cada càpsula hi ha entre cinc i set dents dehiscents, que se separen per  permetre la dispersió de les llavors.

Està condemnada la Lysimachia minoricensis a viure per sempre a jardins botànics?

Aconseguirà qualque dia sobreviure i reproduir-se a la natura sense l'ajuda de l'home?

Va ser per ventura el reduït nombre d'individus el que la va portar a l'extinció en anar disminuint la seva variabilitat genètica? I si va ser així, per què es mostra tan formosa, sana i vigorosa quan és conreada i, en canvi, es mor o no es reprodueix quan és reintroduïda al seu hàbitat natural? Per què al Jardí Botànic de Sóller, situat a la veïna illa de Mallorca, la Lysimachia minoricensis es troba tan a gust que es comporta gairebé com una plaga amb milers de plantes que neixen totes soles per tot arreu i arriben a adultes sense problemes?

Arribaran a entendre qualque dia els botànics el capriciós comportament d'aquesta planta que sembla odiar la seva illa natal i, per contra, viu feliç a hàbitats tan diferents del que se suposa que està adaptada com són els jardins botànics de Brest (França), Budapest (Hongria), Coïmbra (Portugal) o Copenhaguen (Dinamarca)?