Sagnant en verd: Notholaena marantae subsp. subcordata, sacerdotessa del déu Sol

La seva dèria pel sol és potser la característica que millor defineix la Notholaena marantae, una estranya falguera peluda adaptada a suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu macaronèsic, la irradiació directa i intensa del sol del migdia i la calor tòrrida abrasadora de les roques orientades al sud de les illes Canàries, l'illa de Madeira i les illes de Cap Verd. La Notholaena marantae que viu a la Macaronesia pertany a la subespècie subcordata. Forma part de la família de les Sinopteridaceae com les Cheilanthes i les Pellaea. A Canàries l´anomenen Doradilla acanelada, pel cridaner borrissol color canyella que recobreix el revers de les frondes. La seva dotació cromosòmica diploide és 2n =58, n = 29.

Acabava de deixar enrere la preciosa vila de Santiago del Teide i em disposava a pujar cap al Puig del Teide per una empinada carretera plena de corbes, construïda damunt un antic riu de lava negra. Serien les 10 hores del matí i la insolació era encegadora. Després d'una corba, a cada costat de la carretera, va aparèixer davant els meus ulls d'amant de les falgueres una nombrosa població de Notholaena, Cosentinia i Cheilanthes, totes elles adoradores del sol i la calor, l'antítesi de la idea que solem tenir de les falgueres, ja que, al contrari que la immensa majoria d'elles, aquests tres gèneres necessiten viure a ple sol, amb molt poca humitat, molta calor i molta llum. Em vaig alegrar com un nin al qui li acaben de regalar la joguina que més li agrada. Vaig aparcar en un petit replà de la vorera, vaig treure la meva vella càmera compacta que m'ha acompanyat en tants viatges i em vaig disposar a gaudir d´una vega de falgueres. Al principi només veia Notholaenas amb les seves cridaneres frondes erectes de més de 35 cms., però en apropar-m'hi i mirar entre les roques i pedres negres varen aparèixer nombroses Cosentinia vellea amb el seu abric de borrissol blanc i petites Cheilanthes pulchella, totes elles amb les frondes ben fresques i turgentes malgrat l'aparent sequedat i la calor abrasadora.

Vigoroses Cosentinia vellea subsp. bivalens compartint l'hàbitat amb les Notholaena marantae subsp. subcordata. Ampliant les fotos amb un doble clic es veuen millor els detalls.

Vella Cheilanthes pulchella, que té una certa semblança amb la Notholaena, encara que les seves dimensions són molt més modestes i no té la típica pilositat ferruginosa al revers de les seves frondes. Creix al mateix hàbitat, però prefereix situacions més ombrejades. És un endemisme macaronèsic que viu a les illes Canàries i a Madeira.

Tal vegada va ser a l'illa de La Palma on vaig poder veure les Notholaenas més vigoroses amb frondes de gairebé 40 cms., creixent a la part baixa d'aquest mur de contenció construït per retenir la grava i sorra volcàniques d'un petit turó proper al volcà Teneguía situat a l'extrem sud de l'illa. El sol era encegador i la temperatura a la una del migdia devia rondar els 40ºC i no obstant això, les Notholaenas i Cosentinias que hi creixien es veien ben turgents i fresques. Agenollat damunt la grava per fer-los unes bones fotos vaig descobrir el seu secret. La sorra negra basàltica que hi havia darrera el mur estava humida, molt humida, fins a l'extrem de créixer damunt ella molses i hepàtiques. Llavors em vaig demanar d'on podia venir aquella humitat a un lloc tan espantosament sec i inhòspit, més semblat a un desert que a una illa macaronèsica. Vaig aixecar els ulls cap al turonet de grava volcànica i sense deixar de pensar em vaig girar i vaig escanejar amb la vista la falda del volcà Teneguía que davalla cap al mar i llavors vaig comprendre el secret d'aquell misteri en veure les curioses plantacions de vinya, que els nadius tan intel·ligentment sembren en petits clots excavats a la grava volcànica. La humitat venia de la brisa marina que cada matí puja des del mar carregada d'humitat, xoca contra la grava basàltica molt porosa que absorbeix les gotes de rosada com una esponja, i una aigua dolcíssima a poc a poc, gota a gota, es va filtrant cap al subsòl i humiteja les arrels de les falgueres i les vinyes, donant-los vida.

Al costat d'aquesta bellíssima Cosentinia vellea que creix a la falda del volcà Teneguía, a l'esquerra de la foto, es poden veure petits tal.lus d'hepàtica i una mica de molsa creixent damunt una arena cridanerament humida. Aquesta condensació de la humitat de la brisa marina segueix el mateix procés que la pluja horitzontal, tan típica de la Macaronesia, substituint les capçades dels arbres de la Laurisilva per la porosa grava volcànica.

Volcà Teneguía a la costa sud de l'illa de La Palma, on tengué lloc la darrera erupció volcànica en territori espanyol en 1971. Forma part d'un volcà més gròs anomenat Cumbre Vieja que fou declarat Parc Natural en 1987. Just darrera el volcà Teneguía hi ha l´oceà Atlàntic, la brisa del qual carregada d'humitat cada matí cobreix de rosada la negra lava basàltica. En primer plà es veuen uns quants arbustos de Vinagrera, un endemisme canari de nom científic Rumex lunaria.

Falda del volcà Teneguía que davalla suaument cap a l´oceà amb una impressionant i exuberant vinya que cobreix la negríssima lava com una catifa verda plena de vida. El vi que s'obté d'aquestes vinyes té una qualitat extraordinària amb un sulfurós bouquet magmàtic molt especial.

A l´illa de Madeira també hi creix la Notholaena marantae subsp. subcordata. Aquí veim un bellíssim exemplar prop de la ciutat de Funchal.

Passejant pel caminoi llarg del Pijaral, en ple Massís d'Anaga, em vaig trobar amb aquest exemplar de frondes pèndules, que al principi no vaig saber què era, perquè no s'assemblava gens a una Notholaena. Quan vaig girar una fronda per fotografiar els sorus i vaig veure la pilositat ferruginosa, vaig saber de seguida que es tractava d'una solitària Notholaena nascuda a un hàbitat poc adequat per a la seva espècie, tal vegada d'una espora portada pel vent. Les seves frondes creixien cap avall en un desesperat intent de captar el màxim de llum solar, ja que just damunt hi havia un frondós bosc de "fayal-brezal" que li feia ombra la major part del dia.

Aquesta falguera amant del sol no sempre creix a llocs amb aportació constant d'aigua durant tot l'any. Aquests dos exemplars que viuen entre les roques de la vessant sud del Puig del Teide, lluny de la mar, han de suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu de Tenerife sense l'aportació de la humitat de la brisa marina. Però no temeu, encara que aparentment semblen mortes i resseques, el seu aspecte és pura adaptació. Quan la terra on estan arrelades es queda sense aigua, el rizoma reabsorbeix la saba de les frondes, les quals s'enrotllen sobre si mateixes i adquireixen l'aspecte de herbes resseques. És tal el seu grau de deshidratació que si es matxuca una fronda amb la mà es desfà entre els dits i no obstant això no és morta. Amb les primeres pluges de la tardor canària, a les poques hores les frondes es rehidraten, s'expandeixen, es desenrotllen, reverdeixen plenes de vida com si res fos estat. A aquest mecanisme adaptatiu se l'anomena estivació.

Fronda de Notholaena marantae subsp. subcordata amb la làmina bipinnada, ovado-lanceolada, el raquis vermellós i les pínnules senceres o lobulades a la base amb el revers cobert de pàlees d'un viu color ferruginós com el color de la canyella.

Detall de les pínnes i les pínnules d'un viu color verd més o menys fosc i uns curiosos pèls pluricel·lulars blanquinosos que sorgeixen del raquis i de l´anvers de les pinnes. Igual que les paràfisis del Polypodium cambricum, aquests pèls tendrien la funció de sensors de la humitat ambiental i indicarien a la falguera el moment òptim per obrir els esporangis i dispersar les espores.

Detall dels pels blancs pluricel.lulars.

Bellíssim color canyella de les pàlees que cobreixen el revers de les pinnes i el raquis.

Detall de les pàlees de la Notholaena marantae, més llargues al raquis, que cobreixen totalment els sorus amb un abric protector. Entre les pàlees també creixen pèls blancs pluricel·lulars que, com els de l´anvers de la fronda, tendrien la mateixa funció de detectar el grau d'humitat ambiental, per dispersar les espores en el moment més adequat per a la seva germinació.