Són endemismes únics, bellíssims, que viuen de la humitat que els  aporta casi diàriament el meravellós fenomen natural anomenat pluja  horitzontal, típic de tots els arxipèlags que conformen la Macaronèsia i  el responsable de l'existència dels exuberants boscos de Laurisilva, que cobreixen el nord i oest de les illes més occidentals,  no afectades pels vents ressecs del Desert del Sàhara. Els boscos de laurisilva són vertaderes relíquies de l'Era Terciària, que han romàs casi inalterables durant els últims 20 milions d'anys i que varen  arribar a cobrir gran part d'Europa. A més de les illes macaronèsiques,  també es troben boscos de laurisilva amb combinacions de diferents  arbres i arbustos perennifolis a altres regions del món amb un clima  semblant, temperat i humid, on es dóna el fenomen de l'entrada de la  brisa marina.
La pluja horitzontal, sense la qual  l'existència de les Dryopteris endèmiques no seria possible, consisteix  en la condensació de la brisa marina carregada d'humitat, que de  vegades és tan densa com els núvols, damunt les fulles dels arbres,  arbustos i falgueres de la Laurisilva, on perd el seu estat gasós i es  transforma en aigua líquida que degota en abundància com si d'una  vertadera pluja es tractés, arribant a crear petits rierols. Aquesta  aportació casi diària d'aigua permet que creixi una vegetació exuberant en illes com les Canàries on la vertadera pluja és més  aviat escassa.
Capçada d´Erica arborea amb les seves branques doblegades pel pes de  l'aigua condensada damunt les seves fulles just en el moment de ser agranada per la brisa marina carregada d'humitat. Pocs segons després  va tornar a brillar el sol i se sentien les gotes d'aigua caure des de  les capçades dels arbres com una veritable pluja. Foto feta en un bosc del  municipi de San Pedro a la Illa de la Palma.
He viscut en persona aquest fenomen en els tres arxipèlags més septentrionals i us  assegur que és una experiència que mai s'oblida. Està brillant un sol  radiant i de sobte veus venir cap a tu una boira grisa que corre a gran  velocitat i en pocs segons t'embolica completament, es fa de nit, no  pots veure res a més de mig metre, et notes a la cara la carícia  gèlida i humida de la brisa que et provoca esgarrifances, com si d'una  mà gelada es tractés, sents molt de fred, la roba, el cabell i la cara  es xopen i creus estar a un altre món. En pocs segons acaba tot i torna a  brillar un sol radiant, mentre veus com s'allunya la boira agranant  la capçada dels arbres i arbustos, deixant sobre les seves fulles l'aigua  de vida, que degota cap a les seves arrels humitejant el sòl de fulles  descompostes, que actuen com una esponja i retenen la humitat com el més  preuat dels tresors.
Foto feta en el precís moment del pas de la boira marina sobre un espès fayal-brezal en Los Llanos de Aridane de la Illa de la Palma.
En  aquest hàbitat paradisíac viu la Dryopteris oligodonta, endèmica de  les Illes Canàries més occidentals, on se l´anomena Helecho macho. És  especialment abundant en el meravellós Bosque de los Tiles de la Illa de la  Palma.
Vella Dryopteris oligodonta a l'espessa penombra d'un Garoé, Til  o Arbol-Fuente, Ocotea foetens, típic de la Laurisilva. Els guanches  de la Isla de Hierro adoraven un magestuós garoé, la imponent capçada del  qual condensava cada dia tanta aigua que ell totsol els proveïa. Per a  recollir-la varen construir petites cisternes al seu voltant. Per  desgràcia, l'any 1610, aquest mític arbol-fuente va ser arrencat d'arrel  per un fort huracà.
Magestuós tronc de Til o Garoé, Ocotea foetens, en el paradisíac  Bosque de los Tiles, un veritable Jardí de l´Edèn, visita obligada per als  amants de les falgueres i per a qualsevol persona que necessiti trobar  la pau del seu esperit en aquest boig món suïcida. 
Caminar davall aquests arbres antediluvians, la humitat, l'aroma a terra bona,  el silenci indescriptible, només trencat pel tintineig de les gotes  de la pluja horitzontal que cauen precipitades des de les altures de  les capçades dels tiles, llorers, barbusanos, viñátigos, fayas, mocanes, brucs..., creant rierols i petites cascades i per l'amanyac de  les colomes endèmiques rabiche i turqué, absolutament imprescindibles  per a la supervivència de la laurisilva, doncs s'alimenten dels petits  fruits dels arbres i arbustos i dispersen després les llavors amb els  seus excrements.
Més cap al nord, a la Illa de Madeira, viu  la Dryopteris maderensis, endèmica d'aquesta bellíssima illa  portuguesa, molt abundant en els clars més il·luminats del sotabosc de laurisilva que cobreix els vessants muntanyencs d'aquesta abrupta illa  volcànica. Passejant pel cim del Monte Poíso a 1.500 msnm em vaig  veure envoltat sobtadament per una espessa boira que em va deixar  xopat. Durant un parell de minuts no vaig poder caminar, doncs no veia res. Ben aviat va brillar el sol de nou i vaig veure com  s'allunyava la boira cobrint d'humitat les belles Erica maderincola,  endèmiques de Madeira.
Enfora es pot veure el mantell de boira que agrana les capçades de les  Erica maderincola, especialment disenyades per a captar el màxim d´humitat de la pluja horitzontal.
Dryopteris maderensis, envoltada d'una altra falguera que sembla  molsa, la Selaginella kraussiana, alòctona assilvestrada, molt  abundant a Madeira i les Açores. No sembla perjudicar gens les Dryopteris donat el seu creixement en forma de molsa que reté la  humitat en actuar com una esponja.
Un altre bellíssim endemisme de Madeira és la Dryopteris aitoniana, més petita que l´anterior, amb frondes clarament deltoidees quan és jove i més allargades a la maduresa. Les dues pinnes basals són un poc més amples que les altres i els seus àpexs es dirigeixen cap amunt dibuixant una V, detall típic d´aquesta falguera.
Dryopteris  aitoniana amb frondes noves. El seu color verd clar crida molt l´atenció. La fronda superior té les dues pinnes basals amb la forma  en V típica. L´àpex de la làmina i de les pinnes és caudat o acuminat. 
I més al nord, perdudes  enmig de l'Oceà Atlàntic, com una reminiscència del que va poder ser la  mítica Atlàntida, es troben les Illes Açores, les més humides i  fresques de la Macaronèsia. En elles la pluja horitzontal aconsegueix  la seva màxima esplendor. Pujar al cim d'un volcà en qualsevol de les  seves illes és una experiència inoblidable que deixa una petjada  indeleble en la nostra memòria.
Cràter al cim del volcà central de la Illa de Faial de l'Arxipèlag  de les Açores,  anomenat Caldeira do Faial, que conté al seu interior un  altre petit volcà i un llac. Les seves vessants tant externes com   internes estan cobertes per una exuberant vegetació, amb molts  endemismes açorians. El silenci és impressionant i la bellesa d'aquest  màgic lloc és inoblidable. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)
Al cim d'aquest volcà es pot experimentar diàriament el fenomen de la  pluja horitzontal, que manté permanentment xopada la vegetació. Allà  dalt creixen les endèmiques Daboecia azorica, amb el seu hàbit rastrer tapitzant com una catifa verda i rosa, la Erica azorica,  amb el seu aspecte antediluvià i les falgueres endèmiques Dryopteris azorica i Dryopteris crispifolia.
Catifa verda i rosa de Daboecia azorica amb dos exemplars de Dryopteris azorica i unes quantes Erica azorica joves. 
Petitíssimes flors de Daboecia azorica de la família de les Ericaceae a principis de maig, que sobresurten per damunt la catifa de fulles.
Fent doble click damunt la foto s´aprecía millor la bellesa d´aquest endemisme, Erica azorica, amb el seu aspecte antediluvià i les seves fulles disposades en cúmuls per a  captar i condensar millor la pluja horitzontal. 
Dryopteris azorica al costat del tronc d'una Cryptomeria japonica  gegantina. Aquesta conífera va ser introduïda a les Illes Açores com arbre de fusta per a repoblar les terres robades a la laurisilva. La  seva adaptació al clima açorià ha estat tan exitosa que s'ha  assilvestrat i ha cobert de boscos immensos els vessants de les  muntanyes volcàniques d'aquest arxipèlag.
En aquesta foto es pot apreciar la perfecta sintonia entre la alòctona  assilvestrada Cryptomeria japonica i les endèmiques Dryopteris azorica i Dryopteris crispifolia, que viuen molt a gust sobre la gruixada capa de fulles descompostes de les cryptomeries.
I  finalment la Dryopteris crispifolia, una estranya falguera açoriana  de frondes arrissades, que té predilecció pels clars entre l'espessa vegetació.  És relativament abundant a partir dels 800 msnm.
Dryopteris crispifolia brostant frondes noves davall una Erica azorica a principis de maig.Fronda arrissada de Dryopteris crispifolia. A dalt a la dreta es veu  part de l´alòctona assilvestrada i invasiva Hydrangea macrophylla,  una planta de jardí àmpliament conreada anomenada Hortensia, que a les  Illes Açores s'ha convertit en un problema medi ambiental molt  preocupant.



 
 


 
  
 
 
 



Hola Joan.Enhorabona pel blog!,és molt,molt interessant,treballat,curós i ben fet.Gràcies per esmentar-lo a MN.Romandré amatent a les novetats que pugis car per a mi sempre han estat fascinants i novedoses.
ResponEliminaNo cal dir que si mai t´arrivessis al pre-Pirineu barcelonès o català en general seria un plaer poder-te acompanyar.
Salutacions: Esteve Sais.
Moltes gràcies, Esteve. Ets molt amable. M´alegra saber que t´ha agradat. Es posible que algun día m´animi a anar a veure les falgueres del Pirineu. Salutacions cordials: Joan
ResponElimina